Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La humiliació d’Aragonès

ERC i Junts negocien un pacte de legislatura, però de moment el que hi ha són dos mesos llargs de submissió dels republicans a la dreta

Pere Aragonès i Laura Borràs  en el debat d'investidura del 26 de març.
Pere Aragonès i Laura Borràs en el debat d'investidura del 26 de març. efe

Catalunya ha entrat en el tercer mes després de les eleccions al Parlament i l'aspirant d'ERC, Pere Aragonès, continua dedicant els caps de setmana a suplicar en públic als dirigents de Junts que es decideixin a fer-lo president de la Generalitat. Fins ara en va.

La situació d'Aragonès és força galdosa. I no només ara, sinó des de fa un any. Els avatars de la política el van col·locar de rebot el 30 de setembre del 2020 com a president de la Generalitat en funcions quan el seu antecessor, Quim Torra, va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem. Només en somnis es podria haver imaginat abans que algun dia seria president de la Generalitat. En el seu partit, el candidat versemblant era Oriol Junqueras, factòtum omnipotent d'ERC des del 2011. Més enllà del seu partit, qui porta la batuta en el cosmos independentista des de fa cinc anys és Carles Puigdemont i, en el seu defecte, els suplents que ell mateix ha designat. Una vegada inhabilitats Puigdemont, Junqueras i Torra pel Tribunal Suprem, Aragonès era aquest discret vicepresident que es trobava allà en el moment de nomenar un president en funcions per obligat compliment de la llei, quan el 30 de setembre del 2020 es van esgotar totes les dilacions possibles. No obstant això, Junts, el seu soci de govern, es va negar a acceptar-li el rang de president, ni que només fos en funcions. Junts va voler impedir que sobre el suplent es posés l'aura del poder, una cosa que potser el podia convertir en futur rival. Davant de la pugna, Aragonès va decidir empassar-se el gripau. Ni tan sols es va atrevir a utilitzar el despatx presidencial. I així va passar un mes i un altre sentint com per TV3 repetien sense parar la cantarella de "vicepresident en funcions de president" des de l'octubre del 2020 fins a les eleccions del 14 de febrer.

Conscient de la seva feble situació, Aragonès va fer la campanya electoral demanant el vot no per a la seva persona i la seva figura política, sinó per al seu partit, Esquerra, apel·lant una vegada i una altra al record de Macià, Companys, Irla i Tarradellas. I al de Junqueras, per descomptat. No demanava el vot als ciutadans perquè el fessin president, no se sap si per pudor o per càlcul, sinó perquè el seu partit recuperés la primacia que havia tingut en la llunyana dècada de 1930. Això va ser el que va fer, amb una elogiable humilitat. El dia de les eleccions va passar, però, que en contra de les expectatives que els sondejos previs havien assenyalat i alimentat durant l'any anterior, els ciutadans van donar el primer lloc al PSC i no a ERC. I no al candidat Aragonès sinó a un altre, Salvador Illa. El més extraordinari del cas és que, com el mateix Aragonès, també Illa era un any abans una figura política de segon nivell a la qual ni per casualitat se li podia passar pel cap que aviat optaria a la presidència de la Generalitat.

Després d'haver conegut les etapes presidencials de Jordi Pujol i Pasqual Maragall, figures amb forta personalitat i lideratge polític reconegut fins i tot més enllà dels seus respectius àmbits partidaris, és força comprensible i elogiable que Aragonès no hagi volgut aparentar el que no era. És fins i tot encomiable. Ara vol ser president perquè Quim Torra es va suïcidar políticament tot sol sense que ningú l'hi demanés; perquè Puigdemont és a Bèlgica, Junqueras a la presó i Laura Borràs, l'última opció de la diàspora postpujolista, ha perdut les eleccions.

La situació d'Aragonès és lletja, però no només pel que s'ha dit. Junts li regateja la investidura perquè el seu accés a la presidència segellarà el final de la llarga etapa de primacia dels successius hereus del pujolisme al capdavant de la Generalitat. El final de l'etapa que va iniciar Maragall el 2003, la llarga decadència del poder de CiU. I per això volen subjectar-lo i veure'l agenollat. Ha de passar per la pedra, recorden?

Però és incòmoda també perquè, al cap i a la fi, al Parlament hi ha una possible majoria d'esquerres en la qual, si s'articulés, ERC seria el segon partit, no el primer, tot i que sigui per molt poc. Per ser el primer ho ha de ser en una majoria independentista, però llavors Esquerra queda ineludiblement en mans de la dreta. De Junts. En aquesta opció, Aragonès serà només el que la dreta li deixi ser. Ha intentat escapar-se d'aquesta equació mitjançant un pacte previ amb la CUP que no val res si Junts no l'accepta. I no l'accepta. De moment, la resposta de Junts a Aragonès són dos mesos llargs d'humiliació pública. Si ocupa el despatx presidencial serà com el president sotmès i devaluat per la dreta. El que ja estem veient cada dia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >