Selecciona Edició
Connecta’t

Les cicatrius pintades de Millares i Rivera

La galeria Mayoral de Barcelona uneix dos dels fundadors d’El Paso amb 10 de les seves obres que trenquen les dimensions del quadre

Els artistes plàstics Manolo Millares (1926-1972) i Manuel Rivera (1927-1995) no només compartien nom de pila. També un origen humil i haver emigrat des de províncies (Las Palmas de Gran Canaria i Granada, respectivament) a Madrid a la recerca d'un futur millor, a més de tenir un interès i una trajectòria plàstica semblant i defensar uns ideals polítics similars. Per això van coincidir en la fundació del mític grup El Paso, creat a Conca el 1957, i van participar en nombroses mostres internacionals que van donar a conèixer l'art espanyol més enllà de les estrictes fronteres de la dictadura. Però encara no havien coincidit, cara a cara, en un sol espai fins ara.

I l'oportunitat l'ofereix la galeria Mayoral de Barcelona que des de fa temps ha posat el focus en l'art de la postguerra espanyola, que va obtenir, malgrat les condicions adverses, reconeixement internacional. Es poden veure cinc obres de cadascun, creades entre el 1957 i el 1972, en la mostra Rivera-Miralles. Ètica de la reparació (fins al 24 de juliol), que ha comissariat l'expert Carles Guerra (fins al gener del 2020 director de la Fundació Tàpies). La col·locació de les obres deixa clar aquests paral·lelismes a l'hora de crear una sèrie de pintures revolucionàries que, partint de les poètiques de l'abstracció, manifesten el seu malestar amb la realitat de la postguerra i de la dictadura que els va tocar viure.

'Metamorfosi màscara', obra de Rivera del 1961, en primer pla.
'Metamorfosi màscara', obra de Rivera del 1961, en primer pla.

Revolucionàries perquè l'un i l'altre van utilitzar materials per crear poc usuals: la tela metàl·lica i el filferro, en el cas de Rivera, i l'arpillera (reciclada a partir dels sacs de sucre), en el cas de Millares, creant unes obres que tenien ben poc a veure o gens amb les tècniques típiques de la pintura creant una espècie d'enormes sutures i cicatrius. “Metàfora d'un alliberament, i gestos sublimats d'aquesta violència infligida a la societat civil”, explica Guerra. “De fet, Rivera va dir que va tenir la mala sort que quan va començar a pintar la pintura ja estava morta”, afegeix. I tot el seu procés, el de tots en realitat, sembla que està encaminat a intentar fer que la pintura revisqui a partir d'altres concepcions que no tenen res a veure amb l'obra de dues dimensions.

“En l'exposició s'han seguit les recomanacions dels artistes per col·locar les seves obres separades de la paret uns deu centímetres aconseguint que es vegi la paret i creant un joc de llums i ombres que les enriqueix perquè s'incorpora l'espai buit al quadre”, explica Guerra. És evident en obres com Composició 8 (1957), de Rivera, i Quadre 186 (1962), de Millares.

Aquesta manera de fer és, segons el comissari, comparable a la de creadors italians, com Alberto Burri amb els seus Sacs, i els Conceptes espacials de Fontana. “Tots creen un nou tipus de quadre, que fins i tot fa dubtar de si encara es pot anomenar pintura”.

Aquesta ruptura de la bidimensionalitat és evident en obres posteriors, com la Metamorfosi (màscara) creada per Rivera el 1961, en què la malla metàl·lica és més una barrera, i en obres de Millares en les quals introdueix objectes i grans plecs en la tela, com a Objecte (1963), en la qual apareix, fins i tot, una sabata.

Aspecte general de l'exposició, amb 'Mirall trencat', de Rivera, en primer pla.
Aspecte general de l'exposició, amb 'Mirall trencat', de Rivera, en primer pla.

Amb aquest tipus de creacions, que van ser vistes de manera inofensiva per la censura, Rivera, Millares, però també Tàpies, Antoni Saura i Rafael Ganogar, entre d'altres, van aconseguir sortir i exposar en cites internacionals, com la IV Biennal del Museu d'Art Modern de São Paulo del 1957, la mítica Biennal de Venècia del 1958, o la New Spanish Painting and Sculpture celebrada al MoMA de Nova York el 1960, moment en el qual el nord-americà Donald Judd va qualificar les obres de Rivera i Millares com a “objectes”. “Va ser en aquestes mostres on una altra vegada tots dos van aconseguir cridar l'atenció de dos dels galeristes més destacats del moment, Daniel Cordier i Pierre Matisse, a París i Nova York, que els van donar la possibilitat que les seves obres viatgessin i acabessin en col·leccions de tot el món.

Les deu que es poden veure a Mayoral són de col·leccionistes privats de Barcelona i Madrid i altres provenen del ric fons d'aquesta galeria. La mostra comença o acaba amb una obra colpidora: Mirall trencat, creada per Rivera el 1972 en homenatge a Millares, malalt de càncer, que va morir poc després, fruit, una vegada més, de la seva intensa relació.

L’exposició de Francesc Tosquelles, al CCCB i al Reina Sofia

L'abril del 2018, quan Carles Guerra era director de la Fundació Tàpies, es va organitzar un seminari dedicat al psiquiatre de Reus Francesc Tosquelles (1912-1994), activista del POUM, renovador de la psicoteràpia, sobretot dels tractaments als malalts mentals, i un visionari amb una gran influència en el món de l'art, amb la idea de fer una exposició, que no es va poder fer. “Juntament amb Joana Masó fa anys que investigo la seva vida. L'octubre aquest treball s'exposarà a Tolosa; l'abril del 2022, al CCCB, i el setembre següent, al Reina Sofia de Madrid”, explica Guerra, que també fa classes a la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >