Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN SANT JORDI | HISTÒRIA

Dos angles morts de 1936

La literatura de l’evacuació és escassa per la incomoditat de reconèixer la generositat dels enemics, fet que, alhora, minvava la càrrega propagandística que es disparava contra ells

El bisbe Irurita a Barcelona.
El bisbe Irurita a Barcelona. LA VANGUARDIA

"Allí, en absoluta promiscuïtat, convivien les religioses arraulides amb les franceses de mal viure i les artistes de cabaret; els trapenses de la Conreria amb gàngsters polacs i ballarins negres. I enmig, els aristòcrates que s’havien pogut salvar, amb llurs gossets apeixats com a infants de pit! Quin quadro!”. Ramon Girona, a l’agost de 1936, és al vaixell italià Principessa Giovanna. Després de sis hores de tràmits, podia marxar del port de Barcelona, com a refugiat, fugint de l’esclat de la Guerra Civil. Per aquesta via sortiren de Catalunya 28.000 persones. Una podia haver estat el llavors bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, però males decisions i interessos polítics van fer que el prelat acabés assassinat en un dels episodis més foscos del conflicte.

Dos angles morts de 1936

HUMANITARISME, CONSOLTATS I NEGOCIS BRUTS
Arnau González Vilalta
Base
215 pàgines
16,90 euros

Les evacuacions a Catalunya de gent conservadora i religiosos i el cas del bisbe Irurita són, malgrat la bibliografia ingent, dos angles morts de la guerra espanyola. Ara, menys. El professor d’Història de la UAB Arnau González Vilalta comptabilitza per primer cop els que van marxar així del port de Barcelona: 27.998, que se sumarien als 15.000 que creuaren els Pirineus. Gens fàcil esbrinar-ho: la literatura de l’evacuació és escassa per la incomoditat de reconèixer la generositat dels enemics, fet que, alhora, minvava la càrrega propagandística que es disparava contra ells.

Dos angles morts de 1936

LA INCREÏBLE HISTÒRIA DEL BISBE IRURITA
J. M. Ràfols
Base
352 pàgines
21, 90 euros

El relat té de tot: diplomàcia, tripijocs polítics, espionatge, màfia... i drama. Com sempre, els anglesos van ser els més ràpids: a la setmana de l’alçament ja tenien set vaixells a Barcelona. Per evitar conflictes internacionals, atracaven davant del port, com va demanar la Generalitat i especialment el conseller Josep Maria Espanya, qui, com Ventura Gassol, es va fer un tip de signar salconduits en blanc i de mirar cap una altra banda en la circulació a gran escala de passaports falsos. Perquè, com destapa el llibre, hi hagué molta misèria moral: malgrat que les gestions eren de franc, ja el 25 de juliol es detecten cobraments des d’alguns consolats que, amb la intervenció d’intermediaris, deixava la factura en 13.000 pessetes. Especialment galdosos foren el paper del consol francès i els intents anarquistes per entrar en el negoci.

Tres raons per recomanar-los

1. Informació fins ara inèdita sobre dos dels episodis més incòmodes i foscos del conflicte de 1936-1939 i que canvien clarament perspectives.
2. Sengles demostracions del bon ús que es pot fer de les fonts documentals, ja siguin escrites com orals, resultat de llargues investigacions.
3. La mostra que, 82 anys després d’acabada la Guerra Civil, encara queden aspectes per treballar-hi, malgrat l’extensíssima (i redundant) bibliografia.

El testimoni de Girona és un dels tres que tanca el llibre i hi posa el factor humà, que també sura en el treball del periodista Josep Maria Ràfols sobre l’enigma Irurita. Remenant documentació i entrevistant 27 persones (algunes coetànies del bisbe), reconstrueix amb minuciositat el viacrucis d’un personatge arribat a Barcelona per fer de “mur de contenció del catalanisme creixent”, com volia el dictador Primo de Rivera, i que en els primers dies del conflicte, sense desvelar la seva personalitat, hauria salvat la vida a canvi d’objectes valuosos. Segons Ràfols, el gener del 1939 encara era viu, però en comptes d’anar a la missa de campanya franquista de la plaça de Catalunya, es dirigí als Pirineus, on hauria estat assassinat per gent de la CNT. Entre la imperícia i la mala fe, fallaren les gestions republicanes i les del Vaticà per incloure’l en un intercanvi de presoners: cinc operacions, tres frenades pel mateix Franco, a qui després ja li anà propagandísticament bé la tesi que el prelat havia estat afusellat l’agost de 1936. Sovint, així s’escriu la Història, fins que algú posa bé el mirall i n’elimina els incòmodes angles morts.

NO DIGUIS RES / NO DIGAS NADA
Patrick Radden Keefe
Traducció de R. Gil / A. Font
Periscopi / Reservoir Books
574 / 544 pàgines
22,90 / @8,99 euros

La reconstrucció del segrest i posterior assassinat de Jean McConville, dona vídua de 38 anys, mare de 10 fills, al Belfast de 1972, acaba sent un dels millors anàlisi i estudi històric que s’han fet mai sobre el conflicte d’Irlanda del Nord. El periodista de la revista New Yorker va estar investigant durant quatre anys i va entrevistar més d’un centenar de persones, veritable festival de documentació que dona context i permet entrar en el cap dels protagonistes, sabent que tot el que s’hi diu i es pensa va passar d’aquella manera. Un ritme trepidant, personatges que desapareixen i tornen i ploma fina serveixen a l’autor nord-americà per treure l’entrellat de la desgràcia d’una família que fa el miracle d’explicar un enrevessat conflicte, llarga i encara viva i perillosa història, plena d’ideals, però també d’intrigues i traïcions, com aquí es veu. 

EL GRAN ERROR DE LA REPÚBLICA
Ángel Viñas
Crítica
569 pàgines

La suposada agitació dels militars no consisteix més que en converses de cafè entre oficials monàrquics”, va dir confiat Azaña el febrer de 1936 a l’ambaixador francès. Ho ha documentat minuciosament, marca de la casa de l’autor de la seminal trilogia La República Española en Guerra, el veterà historiador, que, un cop més, fa la pregunta cabdal: per què el Govern no va parar un cop militar del qual tothom tenia notícia? Valia més no saber, per què dona respostes esfereïdores: errors en nomenar comandaments militars i no apartar els procolpistes; ceguesa inexplicable del president del consell de ministres i ministre de la Guerra, Casares Quiroga, davant el soroll de sabres a la Corunya i Andalusia; delegació de la vigilància als governadors civils, i el pitjor: el nefast funcionament de l’espionatge republicà, ple de traïdors. Tot és aquí. 

HISTÒRIA DE LA COMUNA DE PARÍS DE 1871
Prosper-Olivier Lissagaray
Traducció de Blanca Gago
Capitán Swing
648 pàgines
25 / @12,99 euros

De la primera presa del poder de la classe proletària en la història de l’Europa Occidental ara fa 150 anys. El març de 1871, cansada d’una explotació inhumana, la gent humil, després amb el suport de la burgesia radical, va prendre el poder de París. Començava la Comuna: amb 60 dies instaurà l’autogestió fabril i la laïcitat de l’Estat, abolí els interessos dels deutes i posà guarderies per als fills d’obrers. Tot es va guanyar fent de cada carrer una barricada. Foren doblegats a sang i foc en una repressió ferotge. “Molts van ser enterrats vius. Vàrem ficar 1907 cossos en els cotxes”, escriu un jove presoner, gran periodista del moment, combatent que trigà 25 anys a fer aquest llibre, àgil i punyent, precís fins a convertir-lo en el de referència. I amb el qual volia contrarestar les calúmnies que “escòria” com Flaubert o Zola llançaren sobre els comuners.

HISTÒRIA DE L'ESQUERRA INDEPENDENTISTA
Carles Viñas, coordinador
Tigre de Paper
918 pàgines
28,50 euros

Assolir la independència i unificar tots els territoris que conformarien els anomenats Països Catalans sota el format d’un estat socialista. Sobre aquestes tres potes ideològiques s’articularia el març de 1969 el PSAN, partit de pòsit marxista que venia a ser l’hereu del Front Nacional de Catalunya, que des de 1940 agrupava el separatisme català. D’aquell partit a la CUP i a Arran, ha passat gairebé mig segle de vida sociopolítica de la història de l’esquerra independentista de Catalunya. Un trajecte que 22 historiadors (Albert Botran, Fermí Rubiralta, Francesc Viadel...), coordinats per Carles Viñas, analitzen sense deixar-se cap camp d’estudi (de la comunicació a l’economia, passant per la demografia), ni etapa (el paper de l’MDT, les Assemblees de Joves...). Un rigorós i inèdit viatge que explica bona part del present d’ara mateix a Catalunya.

BARCELONA SOTA LA BOTA DE NAPOLEÓ
Jesús Conte
Tibidabo Edicions
278 pàgines
19 euros

Barcelona va ser la penúltima ciutat sota el jou de l'imperi napoleònic, fins i tot després de capitular Napoleó a París. Les tropes van ocupar-la fins el 28 de maig del 1814, dos mesos després d’haver retornat Ferran VII a Espanya. L'última plaça alliberada, el juny, va ser Figueres. “Van dir que s’hi estarien tres dies de permís, de camí cap a Cadis, i van romandre-n’hi 2.297”, diu l’autor d’aquest llibre. El 200è aniversari de la mort de Napoleó ha motivat aquest títol i el d’Antoni Gelonch Napoleó, la revolució i els catalans (Viena, 400 pàg. 24 euros). L’ocupació de Catalunya va ser especialment cruenta: la mortalitat va créixer un 50% i la natalitat va caure a la meitat. Conté i Gelonch analitzen amb rigor el perquè de l’enorme oposició a l’imperialisme francès, però també els aires de canvi, administratius i sociopolítics, que va acabar introduint. C. SEGURA

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >