Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sanitat política

Els catalans ens hem deixat doblegar pels designis dels qui dicten on ens deixaran passejar. Per la pandèmia, és cert, però també per com utilitzar-la en la pugna pel poder

Protesta contra les restriccions per la covid a Berlin aquest cap de setmana.
Protesta contra les restriccions per la covid a Berlin aquest cap de setmana. Reuters

Com vostè, lectora; com vostè, lector: em perdo en les restriccions successives de la mobilitat a Catalunya arran de la pandèmia de covid-19. Aquests dies el confinament és comarcal. Però per als qui vivim i treballem a l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir, per als seus 3.336.000 habitants de 36 municipis, una restricció cenyida a la comarca del Barcelonès, 2.200.000 habitants de 5 municipis, sembla un acudit: inclou l’Hospitalet de Llobregat, però no Sant Just Desvern ni Cornellà de Llobregat. Això no és política sanitària, sinó sanitat política, utilització de la salut per instrumentar polítiques que li són alienes, com la defensa d’una divisió comarcal desfasada i mediocre.

Hi ha més propostes: una segona seria l’estrictament territorial, el territori de Catalunya, però si ha de ser així, millor posar fi al confinament perimetral del tot. Una tercera és una entelèquia: les vegueries, abans eren set, ara en són vuit, i acumulen comarques contigües. Els nostres polítics ni tan sols s’han posat d’acord sobre les capitals d’algunes, però la vegueria permetria moure’s una mica més. Una quarta proposta és dividir per regions sanitàries, que a Catalunya en són set. I una cinquena, distingir per les quatre províncies, és anatema, tret pels efectes electorals.

Els catalans -disciplinats, dúctils, dòcils, febles, dominats- ens hem deixat doblegar pels designis dels qui dicten on ens deixaran passejar. Per la pandèmia, és cert, però també per com utilitzar-la en la pugna pel poder.

La pandèmia és greu: el 13 d’abril vaig veure i vaig sentir Angela Merkel, cancellera d’Alemanya, anunciar el pas d’una política sanitària descentralitzada en els 16 Länder del seu país a una altra de federal i centralitzada: “No podem esperar”, va dir, “que les unitats de vigilància intensiva se saturin de pacients de covid-19, ja que llavors ja seria massa tard”. És urgent, va afegir, l’“Ausgangssperre”, el toc de queda a tot el país des de les nou de la nit fins a cinc del matí, a partir d’un nivell de contagi de 100 per 100.000 persones en una setmana, així com tancaments i limitacions d’activitat molt estrictes. Alemanya és un país més petit, però més poblat que Espanya i, tot i la dificultat que comporten les comparacions internacionals en aquest tema, ells estan a gairebé 1.000 morts per milió d’habitants per covid-19, mentre que nosaltres en tenim més de 1.600 (el país amb més mortalitat fins ara, a mitjans d’abril, és la República Txeca, amb 2.645).

En polítiques sanitàries convé tocar de peus a terra, perquè al final diferències grans de resultats entre països molt semblants en economia, política i cultura criden molt l’atenció: hi ha hagut més mortaldat a Suècia (molt liberal en temes de covid-19) que a Noruega, Finlàndia o Dinamarca (més estrictes). Hi ha hagut molt bons èxits -per pura geografia- a països que són illes, com Austràlia, Islàndia o Nova Zelanda, fàcils de tancar, tot i que no en d’altres, com el Regne Unit, també una illa, però al mateix temps un nus gegantí de comunicacions. No és fàcil jutjar abans del final del túnel.

Després hi ha les idiosincràsies col·lectives (espanyols i catalans se’ns continua dient, com en la dictadura, que no se’ns pot tractar com si fóssim suecs) i individuals (jo no estic gens espantat, he superat la malaltia sense més conseqüències, tot i que vaig passar dues setmanes entretingudes).

La qüestió està molt polititzada a tot arreu. Es comprova fàcilment consultant els webs que publiquen i actualitzen els mapes d’aquells estats dels Estats Units d’Amèrica que imposen la mascareta obligatòria (els de l’est i l’oest) i aquells que no ho fan (a grosso modo, els del centre i el sud), és a dir, estats majoritàriament demòcrates contra estats tendencialment republicans. La mascareta obligatòria a l’aire lliure en llocs sense aglomeracions és una imposició fàcil, pur control social. Em preocupen molt més les persones que grapegen totes les taronges del supermercat. Per acabar comprant-ne tres. O cap.

Per això, més que en les mesures generals sobre distanciament, emmascarament i mobilitat, em fixo en polítiques concretes: com abordem l’ensenyament escolar?, com protegim la gent gran i els malalts crònics?, i, sobretot, com donem suport als treballadors essencials, als qui no poden deixar de sortir a treballar? Sanitaris, policies, mestres, repartidors que, sobre una bicicleta, em porten el menjar a casa, o els qui escombren i freguen, o els qui, finalment, col·loquen les mercaderies a les prestatgeries dels supermercats. Abans de grapejar allà la fruita, penseu, sisplau, en la reposadora.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >