Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’estadística en l’era biopolítica

L'ànsia de seguretat fa que traslladem tota la confiança a la ciència. I la política és la primera que se situa a remolc, per covardia, perquè se sent sense autoritat per guanyar-se la confiança de la ciutadania

Un laboratori de Marburg experimentant amb la vacuna contra la covid-19.
Un laboratori de Marburg experimentant amb la vacuna contra la covid-19. Getty Images

El perill és una experiència, el risc és una estadística. Passem d'aquesta manera del reconeixement a les persones, en la seva peculiar i irrepetible condició, a la seva dilució en la simplicitat de les dades. I de fet des que va començar la pandèmia hem parlat molt més de xifres (que ens descriuen en abstracte l'estat del cos social entès com un tot d'agregats humans) que no pas de les vivències de cadascuna de les víctimes del virus. I hem vist com les persones morien en solitud (només atenuada per l'empatia dels sanitaris) i sense dret al comiat. En la societat de l'algoritme, milers de persones han marxat més anònimament que mai, números que s'inscriuen diàriament en l'estadística. No hi ha lloc ni tan sols per als rituals: aquestes formes retòriques que la humanitat ha inventat per fer suportable la seva condició contingent. I perquè els qui es queden puguin elaborar la pèrdua en companyia.

En la societat de l'algoritme, milers de persones han marxat més anònimament que mai, números que s'inscriuen diàriament en l'estadística

La tragèdia es fa abstracta. I això no fa més que reforçar la por. Els mitjans de comunicació obren cada dia amb xifres i taxes de morts, de contagiats i d'ingressats. Una allau tan aclaparadora com incontestable. L'ànsia de seguretat fa que traslladem tota la confiança a la ciència. I la política és la primera que se situa a remolc, per covardia, perquè se sent sense autoritat per guanyar-se la confiança de la ciutadania. El que digui la ciència. I d'aquí arrenca la gran confusió, que en el fons només és la constatació d'unes tendències que ja es donaven abans de la pandèmia però que aquesta ha posat en evidència.

Serà la humanitat capaç d'aprendre la lliçó o hi sucumbirem? Què és el que ens ha sorprès? Una cosa que a cavall del procés tecnològic volíem oblidar: la nostra vulnerabilitat. Estàvem en un temps en què certs discursos posthumanistes fins i tot ens parlaven sobre la superació dels límits de la nostra espècie i rondava l'inquietant mite del superhome. La pandèmia ens ha recordat que la vida i la mort formen part d'un mateix, breu i únic trajecte. I tenim dret a viure'l. Deia Judith Butler que només des de la vulnerabilitat la humanitat podria construir una cosa mínimament sòlida. Sembla que en aquest inquietant present continu en què habitem des que la globalització es va disparar hem perdut sentit de l'experiència i de la memòria i, com deia Elias Canetti, quan això passa la humanitat queda indefensa.

El desconcert va esclatar quan la pandèmia va arribar al primer món i l'estadística va acaparar l'horitzó, i va generar, paradoxalment, una dosi creixent de pànic i de desconcert. El ridícul ha arribat amb les vacunes: unes xifres infinitesimals sobre els efectes negatius han provocat frustració i rebuig. L'apogeu de les estadístiques obliga a preguntar-se algunes coses, que tenen a veure, per descomptat, amb el poder i les hegemonies. El llustre que donen les xifres no les allibera de sospita. Dues preguntes gairebé retòriques: per què en aquesta pandèmia han aconseguit la notorietat i l'omnipresència que no tenen en altres crisis sanitàries de contagis massius, amb percentatges de morts fins i tot més alts? Per què percentatges ridículs dels efectes no desitjats de les vacunes s'airegen de tal manera que generen rebutjos innecessaris i provoquen interrupcions en el procés? El poder de l'estadística s'encalla als territoris procel·losos on es creuen interessos econòmics i pugnes geopolítiques. Una caricatura de l'estat actual d'una humanitat que no aconsegueix constituir-se com a tal.

El ridícul ha arribat amb les vacunes: unes xifres infinitesimals sobre els efectes negatius han provocat frustració i rebuig

La ciència ha complert el seu primer deure: les vacunes han arribat en un temps rècord. Però la política s'ha penjat de la ciència. I ens ha aclaparat amb la seva impotència. Pot ser que la urgència hagi impedit la deliberació. Però el recurs permanent a la coartada científica no fa més que confirmar que la biopolítica configura les societats actuals, muntades sobre la por i el control que, elevat a estadística, ens converteix simplement en números. I en la seva feblesa, la política no ha trobat altra resposta que un autoritarisme desconcertant. Amb mesures contradictòries, avanços i reculades que fan dubtar de la necessitat del que s'ha fet. La pregunta és: aquesta resposta autoritària és realment una excepció o és una indici de cap on va el futur? Pot subsistir la democràcia quan vius i morts són tractats com una dada estadística? Si la religió és el conjunt de pautes assumides per una societat determinada, avui és la biopolítica.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >