Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Esbotzar la porta

La Constitució és molt clara: Fins i tot declarat l'estat d'alarma, no es pot entrar en un domicili sense autorització del titular o del jutge, més que en cas de delicte flagrant

El ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska.
El ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska. efe

La pandèmia ho ha trastocat tot. Totes les estructures de la nostra convivència, interpersonals, socials, laborals, econòmiques i polítiques, han patit els efectes de la sorpresa i de la por davant de la gravetat i la magnitud de la catàstrofe. El Govern espanyol va decretar un rigorós confinament que va ser assumit, inicialment, amb una exemplar disciplina cívica. Després van anar apareixent noves disposicions administratives que, en ocasions, eren improvisades, descoordinades, incomprensibles, contradictòries, o insuportables econòmicament. Tot això va generar una creixent desconfiança i desobediències individuals, sectorials i grupals. Van proliferar les contestacions, instigades per irresponsables perspectives polítiques d'oposició, per negacionismes dispars, i per una raonable i creixent fatiga pandèmica.

Les estructures legals i jurídiques van rebre, lògicament, el mateix embat davant del cataclisme de la pandèmia, i no van donar ni estan donant millor qualitat de resposta que les estructures cíviques i polítiques. La legislació sanitària estatal i autonòmica és abundant, però dispar i confusa. El Consell d'Estat ha hagut de demanar que es clarifiqui. Són molts els exemples d'improvisacions, ineficiències, incoherències i contradiccions en lleis i decrets, i en sentències i resolucions.

Un exemple d'ineficiència: les autoritats municipals i autonòmiques han imposat milers de multes per desobediència a les normes relacionades amb la pandèmia. Moltes d'aquestes multes s'han recorregut davant dels tribunals. Ja hi ha nombroses sentències dels jutjats i tribunals contenciosos administratius de tot Espanya, en molts casos anul·lant les multes per diferents qüestions de tramitació. Però són tantes les confirmades judicialment, i les que no s'han recorregut, que a les administracions els falten mitjans per cobrar-les.

Abunden els exemples d'improvisacions, ineficiències, incoherències i contradiccions en lleis i decrets, i en sentències i resolucions

Un altre exemple, d'incoherència: quan un sindicat de treballadors gallecs va demanar autorització per manifestar-se el Primer de Maig del 2020, “amb cotxe amb un sol ocupant, amb mascareta i guants”, l'autoritat governativa ho va prohibir per raons sanitàries, i el tribunal contenciós administratiu, i finalment el Constitucional, van confirmar la prohibició preveient possibles contactes amb altres ciutadans abans o després de la manifestació. No obstant això, quan Vox va demanar autorització per manifestar-se, també amb automòbils, la prohibició de l'autoritat administrativa per les mateixes raons sanitàries va ser anul·lada pels tribunals de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Valladolid, Àvila, Burgos, Lleó, Palència…, i els de Vox es van poder manifestar sense problemes.

Un últim exemple d'incoherència institucional ha fet saltar totes les alarmes: a Madrid, un veí va denunciar el soroll d'una festa nocturna, que el pertorbava greument. La policia va acudir a l'habitatge de la festa, però els ocupants es van negar a obrir la porta sense autorització judicial. La policia va esbotzar violentament la porta, no per impedir els molestos sorolls nocturns, sinó per complir les normes administratives sanitàries i de l'estat d'alarma sobre el màxim aforament permès. El súmmum de la incoherència ha estat que el ministre de l'Interior, anteriorment membre de les més altes instàncies judicials, ha justificat aquesta actuació policial.

La Constitució és molt clara: Fins i tot declarat l'estat d'alarma, no es pot entrar en un domicili sense autorització del titular o del jutge, més que en cas de delicte flagrant. Com que ni el titular ni el jutge havien autoritzat l'entrada a l'habitatge, i tampoc hi havia cap delicte flagrant, perquè de fet no era cap delicte, al ministre només se li va acudir una solució peregrina: negar que s'entrés en un domicili. L'habitatge que va violar la policia, que era un pis turístic, no era, segons Marlaska, un domicili, sinó un local contractat per celebrar-hi festes. Doncs bé, encara que fos en aquest supòsit, més que discutible, també calia la prèvia autorització d'un jutge, sempre imprescindible per a l'entrada no només als domicilis sinó també “als restants edificis o llocs l'accés dels quals requereix el consentiment del titular, per a l'execució forçosa d'actes de l'Administració”. Això diu la Llei Orgànica del Poder Judicial, i l'exjutge ho sap. Per això, si el seu argument és una improvisació oportunista per guanyar-se el seguiment dels seus subordinats, justificant una iniciativa policial injustificable, l'argument és tan irrisori que recorda aquell consell de Quevedo: “Si vols que les dones et segueixin posa't davant seu”. Encara que no sembla que aquest consell li hagi resultat eficaç. Però, malauradament, si l'argument de l'exjutge, ara ministre, constituís un raonament elaborat, estratègic, estaria justificant, sense autorització judicial, unes facultats policials només possibles, constitucionalment, en estat d'excepció. Estaríem passant de la irrisió a la preocupació i l'estupor. Seria la convalidació política d'esbotzar la porta, l'inici de la normalització de l'excepcionalitat, en una espiral d'incontenible deterioració democràtica. Un gravíssim cop de peu a la porta de la nostra Constitució.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >