_
_
_
_
_
Marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

“Pro patria mori”

Els qui van marxar van fervel contrari del vers d’Horaci. Macià, que era militar, va ser més valent i va agafar un fusell

El vers d’Horaci va fer gran fortuna en la història de les guerres amb biaix més o menys patriòtic.
El vers d’Horaci va fer gran fortuna en la història de les guerres amb biaix més o menys patriòtic.

El títol d’aquest article només és un tros de la frase llatina “Dulce et decorum est pro patria mori”, que podem traduir com: “Dolç i honorable és morir per la pàtria”. És un vers d’Horaci (Odes III, 2, 13), que va tenir gran fortuna a la història de les guerres amb biaix més o menys patriòtic, o nacionalista, que són quasi totes les que s’han produït, llevat de les ocasionades per causes religioses. Als temps moderns, es diu que Simon Fraser, onzè senyor de Lovat (no confondre amb Llovet), intrigant escocès jacobita i independentista, la va dir abans de ser executat a Londres el 1747.

Sigui com sigui, la dita no ha prosperat gaire després que van passar els temps heroics de l’Imperi romà, encara que va reviure, amb una notable variant, al temps de les persecucions contra els primers cristians fins a Dioclecià: aquests morien per la Gran Pàtria, que és el Regne del Cel, és a dir, per Crist i el seu Pare i família tota: una diguem-ne superpàtria.

La localització física d’aquest constructe verbal ha variat en la història: Ulisses tenia la pàtria a Ítaca, i va fer tot l’humanament i semidivinament possible per tornar-hi després de l’exili a Ogígia, per bé que Ítaca era un regne miserable, una illa rocallosa, de terres estèrils. (Amic Llach: no ens vulgueu fer anar a un lloc tan aspriu!). Quan a Anaxàgoras van preguntar-li on era la seva pàtria, assenyalava el cel amb l’índex d’una mà. Diògenes i Sòcrates solien considerar-se “ciutadans del món”, cosmopolites, i la pàtria els importava un rave. Crates el Tebà va riure’s d’Alexandre quan aquest va parlar de “reedificar la seva pàtria”, dient-li que era una cosa arriscada, perquè sempre podia sorgir un altre alexandre que li anihilés la pàtria per segona vegada. I Aristip era de l’opinió que un savi no havia d’arriscar mai la vida per una colla d’insensats, amb el pretext que calia morir per un tros de terra.

Tirant avant, el poeta anglès Wilfed Owen va escriure un poema, arran d’un atac amb gas durant la Primera Guerra Mundial, al final del qual es diu que el vers d’Horaci és, comptat i debatut, “la mentida de sempre”; i Bertolt Brecht va titllar la mateixa frase de “propaganda barata” (Zweckpropaganda) i va escriure que “és molt més dolç i més honorable viure per la pàtria que morir per ella”. Podríem afegir-hi una colla de referències que ens portarien fins a la frase final (fals heroisme dels westerns) del film Johnny va agafar el fusell (el seu).

El cas és que el segon secretari de la mesa del nostre Parlament, Jaume Alonso-Cuevillas, va dir en una entrevista que no li semblava una cosa assenyada (més aviat, una bestiesa) jugar a fer proclames i dictar resolucions a la seu de la nostra primera institució si es tenien en compte les conseqüències que comportava una cosa així, com ja ha quedat demostrat: presó i vides escapades, si no escapçades. Alonso va dir: “Què és més eficaç per desgastar l’Estat? Denunciar una cosa o deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una ximpleria?”.

La presidenta del Parlament, que ha hagut de passar per tres universitats per aconseguir una plaça de funcionària de l’Estat —ho heu llegit bé: de l’Estat espanyol— va fulminar Alonso-Cuevillas en un dir Jesús perquè l’estratègia del tàndem Puigdemont-Borràs, com va quedar clar des del primer discurs de la geganta —cap discurs parlamentari, sinó pròpiament i insòlitament un discurs de govern, perquè es vegi fins a quin punt els poders legislatiu i executiu van ara de bracet a Catalunya—, serà una estratègia de confrontació i desobediència amb l’Estat espanyol: el mateix estat que li ha assegurat una canongia per a tota la vida.

Aquí no va acabar la cosa. Un antic vicepresident de la Mesa, Josep Costa, va dir, en referència a les paraules d’Alonso, que “anar a la presó o ser inhabilitat per defensar la sobirania del Parlament és una cosa digníssima”. I va afegir-hi: “Si algú no pot o no vol assumir aquest risc, no hauria de formar part de la Mesa”.

Ja hem arribat al cap del carrer: aquesta “dignitat” de què parla Costa és una glossa del vers horacià: “Dulce et decorum est pro patria mori”. Ara només cal presentar a l’opinió pública la pregunta, gens retòrica, si els catalans independentistes estan disposats a donar la vida, o la llibertat de moviment, per aquesta cosa tan vaga, encara no ben definida a Catalunya, que en diem “pàtria” i, amb variacions, “nació”. No sembla que els polítics que van córrer cames ajudeu-me a l’estranger per no passar uns anys a la presó (extrem certament lamentable, potser injust i tot) siguin de la mateixa opinió que Costa, perquè no solament no han ofert decorosament la seva vida per aquesta “pàtria” (de fet, viuen la mar de bé en una altra), sinó que no van arriscar-se ni tan sols a passar pels tribunals per defensar-se. Això és tot el contrari del que preuava Horaci. El que van fer no és ni dolç ni decorós. L’honorable Macià, que era militar, va ser més valent i va agafar un fusell, a Prats de Molló, com Johnny.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_