Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Aliment

La idea de veure un ésser que estimo menjant davant meu sempre m’ha resultat extraordinàriament íntima, és a dir, fatal

Per a Pla les converses de taula són la civilització mateixa Ampliar foto
Per a Pla les converses de taula són la civilització mateixa

M’he vist a mi mateixa fugint enmig d’un sopar per tancar-me al lavabo i agafar aire, mirar-me. Inspeccionar-me de prop. Tot està bé. Els músculs de la cara funcionen. Sembla que encara tinc cara. S’agraeix. Obro la boca i faig gestos com de cantant, una breu articulació de lletra, com eeee, aaaa, només de prova, em confirmem que puc parlar i, de fet, parlo. S’ha de saber menjar i enraonar, diu Josep Pla. I jo m’he vist persistint en això massa vegades. La idea de veure un ésser que estimo menjant davant meu sempre m’ha resultat extraordinàriament íntima, és a dir, fatal. En l’aliment, en la idea d’un dinar, en la idea sobretot d’un primer sopar que et preparen perquè t’estimen, sempre hi he sentit el pes del futur. Mai ho he pogut trivialitzar (només és un sopar) perquè mai no és només un sopar quan allà davant hi tens un ésser que d’alguna manera estimes, o has estimat, o estimaràs. O esclar: estimaràs i després ja no.

El menjar, reflexiona M. F. K. Fisher, cronista i escriptora gastronòmica del segle passat, està barrejat, entrelligat i solapat amb la idea de l’amor. Passa que ens hem d’alimentar, i davant d’aquesta circumstància inevitable només ens queda elevar-ho a una categoria més enllà del més prosaic aliment: el menjar és tan important com la guerra i l’amor. “Parlo de mi, de com menjo pa a la falda immutable d’un turó, o com bec vi negre en una habitació que ara està feta miques, i passa que sense adonar-me’n també parlo de la gent que m’acompanya llavors”, diu M. F. K. Fisher.

En l’aliment de M. F. K. Fisher també hi ha les engrunes de tres matrimonis fallits, de la mort, de les misèries econòmiques i de la Segona Guerra Mundial. En l’aliment torna a ser-hi tot. Per a Pla les converses de taula són la civilització mateixa, diu, la pura essència de les manifestacions personals. Per això, quan estic en una taula acompanyada, menjant-me una sopa o un arròs, assaborint unes croquetes de rostit, bevent vi fins a emborratxar-nos (tot va d’això), sento efectivament com ens anem fent elàstics, com ens tremolen les cames, com alguns sopars o dinars es convertiran, passat un temps, en mitològics. I de vegades m’arrasa una tristesa concreta que és com el vent: començo a sentir nostàlgia de coses que encara estan passant sobre la taula. “T’asseus a sopar i la vida que coneixies s’acaba”, escriu Joan Didion a L’any del pensament màgic després que el seu marit, arribat de la feina, tingui un infart mentre beu un whisky i ella prepara una amanida. Ja no hi haurà més sopars.

He llegit amb devoció Aliment (Club Editor), de Martí Sales, on recull i tradueix al català idees de M. F. K. Fisher i el menjar, però també de molts altres, en un diccionari que hibrida relats, cançons, poemes i rondalles. I Sales també es confessa quan diu que ell va aprendre a cuinar per amor: va passar de la cuina de subsistència al festí dels guisats i dels peixos (La nit que ens vam conèixer / jo encara no sabia cuinar”). 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >