Selecciona Edició
Connecta’t

Cartes que expliquen la història de Catalunya

L’aparició de quatre epistolaris de primeres figures de les lletres catalanes permet resseguir tant la seva dura vida com la de la Catalunya sotmesa bèl·licament i fins la Transició

Els protagonistes dels darrers epistolaris apareguts. D’esquerra a dreta: Calders, Tísner, Martí i Pol, Oliver, Foix, Gili, Murià i Rodoreda.
Els protagonistes dels darrers epistolaris apareguts. D’esquerra a dreta: Calders, Tísner, Martí i Pol, Oliver, Foix, Gili, Murià i Rodoreda.

El·lipsis, reiteracions, ironies, confessions: els epistolaris tenen la seva pròpia mecànica narrativa, atractiva variant de la literatura del jo, abundant en el segle XX català. Ara que l’autoficció regna amb l’esquer d’obrir finestres cap a una veritat íntima dels autors, quatre reculls de cartes publicats en els darrers mesos ofereixen autenticitat lliure de sospita. Epistolari Calders-Tísner (Edicions UIB-Publicacions de l’Abadia de Montserrat), Et devia una carta. Correspondència Miquel Martí i Pol-Joan Oliver (1961-1983) (Eumo Editorial), Entre llibres i llibres. Correspondència 1935-1983 (Edicions 62), que aplega cartes de J.V. Foix i l’editor Joan Gili, i la reedició, amb l’afegit de peces inèdites, de Cartes a l’Anna Murià (1939-1956), de Mercè Rodoreda (Club Editor), dibuixen un vívid panorama, des dels últims anys de la República als inicis de la Catalunya autonòmica, que perfila la vida i l’obra dels autors. Resseguim els fils que lliguen aquests epistolaris. De fons, la difícil història de la Catalunya sotmesa bèl·licament i la duresa i les contradiccions de l’exili, la dictadura i la Transició.

Viure en guerra. Joan Gili (1907-1998) és el menys conegut dels vuit corresponsals, però la seva tasca intel·lectual enlluerna. Radicat a Londres des de 1934, va fundar la llibreria Dolphin Bookshop, aviat també editorial de referència. El catàleg és l’obra d’un editor, i J.V. Foix (1893-1987), casat amb la seva germana Victòria, l’elogia després de rebre’n el de 1937: “Te’n riuràs: títol per títol, autor per autor. Tot ho he repassat. Com si em llegís un llibre teu”. Fites editorials de Gili seran l’antologia poètica de Lorca en anglès (1939), la primera edició d’El Público (1969), també de Lorca, i la d’Ocnos (1942), esplèndid recull de prosa poètica de Luis Cernuda.

Un J.V. Foix proper s’adreça a Joan Gili a mà per felicitar-li el sant (esquerra).
Un J.V. Foix proper s’adreça a Joan Gili a mà per felicitar-li el sant (esquerra).

El gros d’Entre llibres i llibres correspon a les cartes de Foix. Les de 1937 i 1938 —gairebé la meitat— detallen la quotidianitat a Barcelona durant la guerra: els dubtes sobre la col·lectivització de la pastisseria, la falta de personal a causa de les mobilitzacions, les dificultats materials: “A l’obrador de casa, per no haver-hi primeres matèries, no treballem. I les botigues, buides com un bagul per estrenar, són víctimes de les teranyines”, explica el febrer de 1938. El novembre següent es queixa de “la dificultat de trobar cintes de recanvi adaptables” per a la màquina d’escriure i agraeix a Gili l’enviament de cigarrets, “que he rebut com un present reial”.

La nit de Cap d’Any, una forta nevada prefigura la trista grisor que portarà 1939: “El vent xiula com en els contes vells i, per mor de l’amenaça de bombardeig —marítim, cal suposar— que han pregonat, lúgubres, les sirenes, s’han tancat llums i la ciutat, paralitzada del tot, tot just si respira”.

En la seva carta mecanoscrita, Miquel Martí i Pol conserva la distància respecte de Joan Oliver mantenint el tractament de vós.
En la seva carta mecanoscrita, Miquel Martí i Pol conserva la distància respecte de Joan Oliver mantenint el tractament de vós.

En l’hora “dels qui prefereixen polaritzar-se”, Foix, geni i figura, es lliura “de ple, als estudis filosòfics”. “El meu isolament és voluntari”, afirma. Llegeix molt, escriu poc, compra llibres quan pot, els ordena, els fa relligar i escolta música clàssica a la ràdio, però també “les darreres noves” i “els discs més recents”.

Un castell de novel·la. Vençuda Catalunya, el primer exili no és igual per a tothom. Pere Calders (1912-1994) és un dels escriptors que, emparats per la Institució de les Lletres Catalanes, sojorna al castell-alberg juvenil de Roissy-en-Brie, a prop de París. Hi són, també, Mercè Rodoreda (1908-1983), Joan Oliver, Pere Quart (1899-1986) i Anna Murià (1904-2002). “La vida al castell és realment esplèndida”, explica Calders, l’abril de 1939, a Avel·lí Artís-Gener, Tísner (1912-2000), íntim i vell amic (i, aviat, des de 1943, també cunyat, com Foix i Gili), que es troba allotjat, en canvi, en una vella caserna de bombers de Tolosa de Llenguadoc, en condicions més precàries, “sense papers, mig clandestinament i sota l’amenaça constant d’ésser retornat als camps de concentració”.

EPISTOLARI CALDERS-TÍSNER
A cura de F. Galera
Ed. UIB- Publicacions
Abadia de Montserrat
180 pàg. 17 euros

ET DEVIA UNA CARTA: M. MARTÍ I POL I JOAN OLIVER
A cura de R. Canadell
Eumo Editorial
240 pàg. 20 / @11,99 eu

CARTES A L’ANNA MURIÀ (1939-1956)
Mercè Rodoreda
Club Editor
128 pàg. 16,95 / @8,49 eu

ENTRE LLIBRES I LLIBRES: J V. FOIX-JOAN GILI
A cura de M. Trias
Edicions 62
152 pàg. 16 / @ 7,99 eu

El château de Roissy pertany a la llegenda de l’exili literari català: “La novel·la de Roissy l’haurem d’escriure nosaltres”, recorda Rodoreda a Murià el 1956. Allà es formen parelles: Murià i Agustí Bartra, Rodoreda i Armand Obiols. És un parèntesi de pau i ociositat. En paraules de Rodoreda, “la revifalla d’una joventut sense joventut”. L’estada dona per a bromes com la que Calders, que s’hi engreixa sis quilos, explica a Tísner: “Tenemos un perro llamado Estelrich, que es muy dócil el pobre”, en referència al braç intel·lectual de Francesc Cambó. I Rodoreda es riu d’alguns versos d’Oliver que corren per París: “Soc grandàs i gamarús / enyoro la pàtria mia / el meu sexe està en bon ús / i en faig present a l’aimia”.

Però a Roissy també hi ha drama. Ho llegim en una carta de Rodoreda en què, l’agost de 1940, explica a Murià, que ja ha marxat a Mèxic, el que li ha passat a la filla del cap de l’estació ferroviària local: “¿Saps la Marie-Thérèse? Un diumenge al dematí es va posar una flor al cap i un vestit blanc i es va deixar aixafar pel tren. Feia molt sol i tot era clar”. Tres frases amb la brutal contundència de la millor narrativa rodorediana.

Cartes manuscrites de Pere Calders al seu cunyat “Tísner del meu cor”.
Cartes manuscrites de Pere Calders al seu cunyat “Tísner del meu cor”.

Entre Europa i Amèrica. Després de la fugida apressada a França al final de la guerra, Europa, a punt d’abocar-se a una altra barbàrie bèl·lica, només és una estació de pas de l’exili. Calders deixa Roissy aviat: ja és a Mèxic el juliol de 1939, on també ha arribat Tísner pel seu compte, però a un altre estat (això ajorna uns mesos el retrobament i allarga la correspondència).

El 1940, Oliver marxa a Xile i Murià viatja a la República Dominicana, davant la incomprensió d’una Rodoreda poc realista: “Considero —em poso greu— un nyap el que has fet d’anar-te’n”. El retret, de fet, és més gruixut: “¿Què hi fots amb tants negres? París cada dia el trobo més bonic i Roissy torna a ésser una delícia. A tu t’ha esguerrat l’amor i que en Bartra em perdoni”. La resposta de Murià, impecable, no la va llegir Rodoreda a causa de la censura nazi (el maig de 1940 França ja està ocupada): “¿Què hi “fots” a Roissy olorant els lilàs? Embarca’t! Vés a veure món!”.

Carta de Mercè Rodoreda a Anna Murià, en què es considera “menys feliç que mai”.
Carta de Mercè Rodoreda a Anna Murià, en què es considera “menys feliç que mai”.

Seguir a Europa, certament, tenia un preu. Ho demostra l’esfereïdora carta que Rodoreda escriu a Llemotges l’agost de 1940, on explica com fugen cap al sud en trens metrallats, travessant ciutats incendiades, afamats, ensopegant amb ponts destruïts per l’exèrcit alemany, que els estalona “a dos quilòmetres”, fent rutes extenuants amb els peus “plens de butllofes” mentre els avions llancen bombes amb què “se’ns omplia el nas i la boca de pólvora”.

La nostàlgia de Catalunya, la il·lusió d’una fi propera de la dictadura i la distància que separa els amics passen factura: “Estimada Anna, m’has fet molta falta i encara me’n faràs més”, escriu Rodoreda. I Calders confessa a Tísner que té por de perdre’l: “Amb tu em veig amb cor de fer grans coses, però sol, em sentiré completament exiliat”. Per això el renya quan no li contesta les cartes. Ja als anys seixanta, quan ha tornat a Catalunya i Tísner segueix a Mèxic, Calders etziba: “Ara, fa poc, hem sabut més coses de vosaltres per una carta de la Fina que per les notícies que ens doneu directament”. Tísner, que prou feina té per tirar endavant a Mèxic, contesta amb fermesa aquesta carta “inquietant i incomprensible”, i Calders se’n disculpa (“estava sota els efectes d’un cert ressentiment i d’una certa tristesa”).

Camins divergents. Passen els anys. Els uns s’acostumen a l’exili interior, mentre que els que han marxat s’adapten a altres entorns amb més o menys sort, més positius o més consumits per l’anhel de tornar. El novembre de 1946, Foix explica a Gili que “trobar matèries bàsiques per a alimentar dues botigues sol·licitades com les nostres no és, en aquest temps, feina planera”. Però, a la mateixa carta diu que acaba de comprar “una modesta caseta de pescadors” al Port de la Selva.

A Mèxic, el polifacètic Tísner fa de tot i amb un cert èxit: curtmetratges, publicitat, pintura, decorats de cinema i inclús guanya un premi de narrativa en castellà, aplaudit per Juan Rulfo. En comparació, Calders s’hi troba més inadaptat, com li fa veure Tísner: “Pere: tu ets, de nosaltres, el més tímid i menys emprenedor”. Però també li reconeix que és el més pràctic: sense pensar-s’ho gaire, Calders retorna a Catalunya el 1962 gràcies al préstec de 100.000 pessetes d’un amic.

Qui ho passa pitjor, però, és Rodoreda. La dècada dels quaranta és dura: “Canvio d’angoixes com de vestit”. Treballa “fins a l’embrutiment” cosint a màquina “camises de dormir i combinacions per a un magatzem de luxe” i no li queda temps per escriure. “Si veiessis com vivim t’esgarrifaries. Una cambra de minyona en un sisè pis, petita com un puny i sense aigua”, escriu a Murià el 1947. I li confessa ser “per temperament pessimista —optimista només per reacció”. Això es nota quan parla dels coneguts de qui Murià li dona notícia com “dels meus morts, dels meus naufragats”.

A més, la relació amb Obiols, que triga anys a trencar amb la seva dona (“Ell m’estima, però a ella també. I hauré de viure d’engrunes, jo, que ho he tingut tot”, escriu Rodoreda el 1946), té tanta passió com trasbals: “És un xicot que domina l’art de quedar malament amb tothom, ja no dic amb mi, que soc qui en té més queixes”. Fins i tot, després que, el 1954, es traslladen a Ginebra i ella es pot dedicar només a escriure, la insatisfacció la persegueix: “A París, malgrat la misèria i les penes, em sentia a casa. Aquí, sempre m’he sentit exiliada”. El 1956, després de vuit anys de silenci epistolar, reconeix que han estat uns anys difícils. Murià, en la conversa inclosa en apèndix, diu que, després d’aquella carta, Rodoreda “mai més no em va tornar a dir res”.

Tardofranquisme i desencant. Comença la dècada dels seixanta. Foix, que no té fills, pateix perquè “se m’acaben els anys i no em surt hereu que em retiri” de la pastisseria. Gili, que acaba d’imprimir un primer tiratge de 30.000 exemplars de l’antologia de Lorca en anglès, respon murri: “Estàs ben segur que no fas com els nostres pares que sempre es creien indispensables?”. I li recomana que dediqui “tots els teus esforços a escriure i a reposar”. Vint-i-tres anys després, en l’última carta (abril de 1983), Foix, nonagenari homenatjat públicament, sembla haver fet cas a Gili: “Segueixo adaptant-me a l’edat, faig un passeig diari i no em perdo un concert, una representació teatral o bé un film si valen la pena”.

Entre 1962 i 1965, la correspondència entre Calders i Tísner és un estira-i-arronsa en què el primer intenta convèncer el segon que torni ja a Catalunya. Però el cost i la logística del trasllat fan vacil·lar Tísner, pare de família nombrosa, sempre actiu i enfeinat: “No podria renunciar, evidentment, a ni un dels llibres —en tinc entre quatre i cinc mil— ni als quadres, ni als plats, els canelobres, o tots aquests objectes acumulats durant vint-i-cinc anys. Com es trasllada, tot això?”. Neguitós, pregunta a Calders sobre oportunitats professionals i mitjans tècnics per treballar a Barcelona. I l’amic, que fa gestions per trobar-li feina en publicitat i en cinema d’animació, li dibuixa un panorama optimista, amb bons sous, i li exalça la qualitat del sector editorial barceloní, on ell treballa.

També va trobar feina en aquest sector Oliver, que havia tornat de Xile el 1948: va entrar a l’Editorial Aymà el 1955. Els últims i agònics anys d’aquesta empresa —comprada el 1962 per Joan Baptista Cendrós, el famós senyor Floïd i un dels fundadors d’Òmnium Cultural, que no surt gaire afavorit— sovintegen en l’intens epistolari entre Oliver i Miquel Martí i Pol (1929-2003). El 1961, el poeta de Roda de Ter s’adreça per primera vegada al veterà Oliver sol·licitant-li “algun poema —inèdit, si fos possible—” per publicar-lo en una revista de Vic. Comença així un intercanvi epistolar, constant des de 1968, en què la reverència inicial d’un Martí i Pol encara desconegut es transforma amb el temps en amistat i admiració mútua, fins al punt que, el 1980, Oliver declara: “Per a mi tu ets una autoritat moral i estètica”. Però el tracte de vós no l’abandonen fins a 1979.

A Oliver li costa escriure, però Martí i Pol, prolífic, triomfa amb “una poesia útil en aquest moment de desencant comunitari”, i ara és ell qui envia originals a qui veu com a referent (Oliver, director editorial d’Aymà, “és el pare de tots”). Malda per animar-lo, sovint amb dites populars (reiterades les de “la meva padrina, que sempre en tenia una per dir”), però Oliver se sent deprimit per l’edat i per un entorn polític i cultural que el desplau (“fa seixanta-cinc anys que vaig amb els que perden”). A més, Aymà és un desastre: el desembre de 1980, octogenari i encara treballant, Oliver descobreix que no consta en plantilla i que li neguen la jubilació. Només l’aconseguirà quan amenaça Cendrós, membre de “la Gran Màfia”, amb denunciar-lo. Les crítiques a l’autonomisme de Jordi Pujol —el “president (en minúscula, que és petitó)”, diu Oliver—, la desconfiança cap als socialistes i les atzagaiades contra Brossa, Bartra i Estellés abunden en aquestes cartes, molt amargues per la banda d’Oliver.

L’amargor que va marcar també tants anys de la vida de Rodoreda la descriu molt bé el magnífic escrit inèdit de Margarida Puig, la seva nora, que tanca l’epistolari amb detalls reveladors dels últims anys: “Espero que hagi trobat la pau que en vida no va tenir”.

Un taller literari secret

X. DILLA

Les cartes entre escriptors descriuen la cuina dels llibres. El novembre de 1938, Foix diu a Gili: “Si trobo paper, editaré un llibre meu, de versos vells, pedants i acadèmics”. I n’hi copia dos sonets, el primer dels quals és Sol, i de dol, amb algunes variants respecte al text imprès el 1947. A més, Entre llibres i llibres reprodueix antigues felicitacions nadalenques conservades a la Fundació J.V. Foix, precedents dels poemes que, anys a venir, integraran Onze Nadals i un Cap d’Any (1960).

Rodoreda, que el 1948 confessa: “No m’agrada escriure cartes”, traspua energia quan parla de la seva narrativa: “Penso fer contes que faran tremolar Déu”. N’hi va enviant a Murià. Enamorada de Katharine Mansfield, Dorothy Parker i Txékhov, el 1946 anuncia: “Tinc una cinquantena de contes en cartera i em penso que bé n’hi haurà mitja dotzena de bons”. Diu que ja n’ha escrit la meitat i és interessant com explica la complexa construcció que vol donar al conte ‘Carnaval’, encavalcant-hi diverses històries. La versió inclosa a Vint-i-dos contes (1958) és més senzilla, però efectiva.

El 1964, Tísner explica a Calders que la novel·la Paraules d’Opòton el Vell (1968) —crònica d’uns asteques que arriben a la península Ibèrica que s’avança mig segle a Civilitzacions, de Laurent Binet— l’ha “feta i refeta al llarg de dotze anys”. L’esmenta amb dos títols que no són el definitiu: “La Crònica de Metlesòtxitl és l’antiga Conquesta del Vell Astlan”. És conscient de la càrrega política de la novel·la (“És un llibre antiespanyolista fins al moll de l’os”) i per això la considera no tan “ben meditada i treballada” com altres novel·les seves, un judici sever que molts dels seus apassionats lectors no compartim.

Et devia una carta il·lustra el procés de composició de l’últim llibre d’Oliver, Poesia empírica (1981). Davant l’obra de Martí i Pol, voluntarista i optimista (“una poesia diguem d’exaltació nacional, poesia política, però el màxim d’allunyada de qualsevol partidisme” en paraules seves), Oliver, descontent amb la poesia “deshumanitzada” de les últimes dècades, escriu un llibre a la contra, “de valor molt discutible i descaradament polèmic”, i n’avança alguns poemes a l’amic. Vol ser-hi irònic, sarcàstic, “discrepar de molts valors, postulats, axiomes acreditats i intocables”. El llibre va ser premiat per la Generalitat de Pujol.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >