Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE CRÍTICA i

El joc de l’amor i del temps

Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca protagonitzen ‘Classe’, d’Iseult Goldeni David Horan, dirigida per Pau Carrió a La Villarroel

Una petita escola dels afores de Dublín. Al pati, l'himne lluminós del barri podria ser Village Idiot, de Van Morrison. O un himne dels Kinks, diu el carnisser. O una que, amb to de balada, canta el personatge de la Sarah mentre obre la perruqueria. Tot això ho penso imaginant la cantonada de l'escola i la perruqueria amb un sol que vull permanent.

Ara han passat uns quants anys, i al Bush Theatre de Londres s'informa, refulgent com un cartell, que l'obra la va escriure i aixecar com un arbre de fulles verdes el dramaturg David Horan i la seva parella artística, Iseult Golden, actriu, dramaturga i codirectora de l'Inis Theatre de Dublín. En la meva imaginació d'estiu, aquest gran grup està tan proper a la funció, anomenada Classe, gairebé com el combo rítmic de Joe Strummer. Signes d'identitat: Classe puja a l'escena de l'11 de maig fins a l'1 de juny del 2019. La primera banda del Bush va estar encapçalada (informació per gentilesa de Tania Brenlle, de La Villarroel) per Will O’Connell, Sarah Morris i Stephen Jones. Més estrelles del ­grup: l'encapçala el professor Ray McCafferty però amb un altre repartiment. O sigui, catalans, i amb un altre arbre genealògic. I, si gastessin la tarda xulesca, les samarretes portarien, enllaçades, les paraules “humor” i “tensió”.

El joc dels amics pregunta a l'aire si aquest salt és en el temps o un senyor flashback. Continuarem repartint: en el nostre elenc, el jove professor i escriptor que intenta ajudar Ray McCafferty, que encarna Pol López. I Jayden Costello, a càrrec del fictici Brian Kaylen (o sigui, el seu pare), i la jove Sarah Kayle, encarnada per l'actriu que interpreta la Sarah. Dades que sonen molt apòcrifes, però les compro perquè: a) els pares estan separats, i b) els personatges, molt catalans, imiten de manera molt viva l'accent irlandès (una mica a l'estil Kiko Veneno). He dit que el fill de la Sarah i el Brian té nou anys? Doncs queda dit. Més dades: el Brian treballava de mecànic i ara porta un taxi: torn de nit.

Si em despisto se me'n va la genealogia. Un exemple: tant McCafferty com Jayden semblen un tros de pa. Endevineu quin nano el tractaria un psicòleg (o pedagog) per escatar algunes senzilles dificultats d'alfabetització però que poden anar a més. Un altre exemple: McCafferty sembla tímid com un nen reservat, tot i que al final apareix una sorpresa que cal tenir en compte. Rellegint tot això, diria que Classe està més prop d'una novel·la que no pas d'un musical, o sigui, fregant la viva fabulació.

Remateu la història de la brillant tarda d'estiu. I a tall de cançó brota (o rebrota) aquesta altra: Classe “parla de totes aquestes zones grises que embolcallen les bones intencions i això és el que la fa brillar” (What’s on Stage). No temeu el perill de transitar els alts cims de la distracció: aneu tranquils, pas a pas, perquè Pau Carrió és un director i traductor d'una mà (i oïda) molt fina, i té al sarró bons clàssics com Nit de reis, L’hostalera, Enric V, Hed­dona Gabler i Hamlet, un bon repòquer per anar obrint boca.

Alguns hits del seu company, l'actor Pol López: Testimoni de guerra (2021), Solitud (Victor Català) o Esperant Godot, de Beckett. Alguns èxits de Pau Roca: Obres de Duncan MacMillan (Pulmons) o Lorca. I de Carlota Olcina: El quadern daurat o Incendis. Un final contundent i cap-i-cua: barrejar cop de puny i rialla. I no us dic res més.

Produeix la companyia Sixto Paz, nascuda el 2013, amb voluntat de no plegar.

Classe. Iseult Golden i David Horan. Dirigida i traduïda per Pau Carrió. La Villarroel. Barcelona. Fins al 9 de maig.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >