_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Xenofòbia i nacionalismes

Alguns dels que posen el crit al cel per la irrupció de Vox han flirtejat amb el populisme xenòfob. El que ara diu el partit d'Abascal ja se li havia sentit no només al PP, sinó també a la dreta catalana

Campanya del PP a les municipals de Badalona el 2005.
Campanya del PP a les municipals de Badalona el 2005.

“Vox no proposa res que jo no hagi vist abans dins del PP”, va sentenciar el gener de 2019 Isabel Díaz Ayuso, llavors candidata popular a la Comunitat de Madrid. El partit de Santiago Abascal –ell mateix, ex-PP– no només ha verbalitzat el que d'altres xiuxiuejaven, sinó que ha passat als fets. La fiscalia va demanar recentment dos anys i dos mesos de presó per a Jordi de la Fuente, dirigent de Vox a Barcelona i membre del cercle més proper al candidat del partit a la Generalitat, Ignacio Garriga, per la seva participació en un atac el juliol de 2019 a un centre de menors migrants al Masnou.

Vox s'ha convertit en el partit hegemònic de la residual dreta espanyola a Catalunya. Dels seus 11 diputats, dos procedeixen del PP, dos de la xenòfoba Plataforma per Catalunya, un del PSC i un altre de Democràcia Nacional, grup que va liderar l'assetjament i fustigació setmanal als ciutadans vinculats que defensaven la posada en marxa un oratori musulmà al carrer Japó de Nou Barris. Per això s'asseuran al banc d’acusats un total de 15 persones per a les quals el ministeri públic demana des de 10 anys de presó fins a multes de diversa quantia.

El nou factor d'aquestes protestes xenòfobes és el grau d'agressivitat amb què s'expressen els qui se senten emparats en les urnes i que ha sabut explotar la inquietud de sectors socials potencialment trumpistes.

Alguns dels que posen el crit al cel per la irrupció de Vox al Parlament han flirtejat si més no amb el populisme xenòfob. El que ara diu amb desimboltura el partit de Santiago Abascal s'havia sentit no només al PP, sinó també a la dreta catalana. Marta Ferrusola, per exemple, va advertir el 2001 contra “l'allau d'immigració” i va animar a evitar que els alminars acabessin substituint ostentosos campanars o franciscanes espadanyes. Ferrusola va insistir que “els ajuts només serveixen per als immigrants que acaben d'arribar, gent que no sap el que és Catalunya, només sap dir ‘dona'm de menjar’”. “El meu marit està cansat de donar habitatges socials a gent així”, va afegir la primera dama. Jordi Pujol va afirmar després que el que havia expressat la seva dona en un llenguatge “molt franc i directe” és el que pensava “la gran majoria de ciutadans”. Ara l'escola Ferrusola compta amb notables epígons.

En els orígens, la xenòfoba Plataforma per Catalunya va néixer a Vic, on hi ha escorxadors en els quals els immigrants treballen en condicions semblants a l’esclavisme, com va posar en relleu fa uns anys el conflicte d'Esfosa. Sota l'aspecte de mantenir la legalitat, ajuntaments nacionalistes com el de la capital d'Osona –arrossegats pel populisme de Plataforma per Catalunya– van ser pioners a l'hora de negar-se a empadronar els immigrants que no tinguessin els papers en regla, una mesura que atemptava fins i tot contra la polèmica llei d'estrangeria (quedava inaplicable el criteri d'arrelament), la llei de bases de règim local i els acords presos per la Federació i l'Associació de Municipis de Catalunya. La decisió volia evitar l'accés dels nouvinguts a la sanitat, l'educació i els serveis socials. Una doctrina molt similar a la del popular Xavier García Albiol. L’alcalde de Badalona veia inadmissible fa uns dies que el 56% dels afectats –supervivents de l’incendi de la nau industrial del Gorg– no utilitzessin els albergs que les administracions havien posat a la seva disposició. No es va cansar de repetir com un mantra que els estrangers que no tenen la seva situació legalitzada són desagraïts i tiren els diners públics que tant necessitem “els de casa”. En realitat, els immigrants en situació irregular de la nau d'El Gorg temien que una batuda policial a l'alberg municipal els portés de tornada als seus països d'origen, com havia passat unes setmanes abans a Terrassa.

Llavors, res del que diu Vox és nou. S'ha sentit en molts llocs. Historia de los heterodoxos españoles, de Marcelino Menéndez i Pelayo, i La tradició catalana, del bisbe Torras i Bages, difereixen en algunes coses, però comparteixen una sintonia de fons amb pàtries diferents. Com deia Isabel Díaz Ayuso, amb la irrupció de Vox hi ha poques novetats. Però augmenten l'agressivitat i el desvergonyiment.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_