Selecciona Edició
Connecta’t

Irene Solà: “Es pot ser contemporani des del poble”

L'escriptora catalana triomfa amb històries ambientades en el lloc on va néixer després de “fugir” a Londres i Reykjavík a la recerca de la universalitat. Ara publica en castellà ‘Los diques’

Irene Solà a VIC
Irene Solà a VIC

“Mira, juguen com bojos!”, exclama Irene Solà mentre assenyala els cavalls d'un prat proper a casa seva, a la seva Malla natal (Barcelona). El missatge subliminar en plena xerrada és doble perquè l'atenció al detall i el joc són dues característiques de la narradora del moment de les lletres catalanes, paradigma de la nova fornada: pels volts dels 30 anys (clavats, en el seu cas), domini d'idioma tan ric com desacomplexat i formació pluridisciplinària, majorment Belles Arts i audiovisual, adquirida a l'estranger. Va aparèixer fa un any i mig amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama; 46.000 exemplars en català i 12.000 en castellà; premis Anagrama Llibres i Literatura de la Unió Europea; portada al teatre), però venia precedit d'un poemari, el seu debut, Bèstia (2012; premi Amadeu Oller) i Els dics (L'Altra Editorial, 2017; premi Documenta), la seva estrena narrativa de la qual ara s'han doblat vendes i arriba al castellà (Los diques; Anagrama).

Tot està en la infantesa. “De petita demanava que m'expliquessin històries i que em cantessin cançons, especialment a la meva mare; amb els anys, les explicava jo al voltant del foc en nits de campaments, més com a storyteller que com a inventora de relats”, confessa. I el llampec final, amb 13 anys, un primer premi de redacció escolar de Coca-Cola: “Vaig guanyar un ordinador per a mi sola; les ganes d'escriure es van desbocar”. Un batxillerat d'humanitats “molt poc creatiu” la va impulsar a estudiar Belles Arts, capital en la seva narrativa. “Creuen veure el seu influx en l’ús que faig de dibuixos i fotos, però la seva empremta està en la metodologia, explorar a partir de preguntes: què vull aprendre, a quines idees vull dedicar les meves hores.” I després l'influx del joc, “però un joc exageradament seriós, com a treball, i això també ve de l'art”. Resultat: “Els meus llibres em sorprenen, són veritables aprenentatges”.

Un s'imagina, doncs, Solà com un d'aquests nens que descriu a Els dics, “entenent les converses dels adults, encara que aquests no s'ho pensin, [...] que, com els gossos, perceben el subtil canvi d'olor dels seus pares...". És una mica així. “Vaig amb les orelles aixecades sempre; caço al vol tot el que puc i creo moments per captar coses; la família i els amics ho saben de sempre... Els dics no deixa de ser una reflexió sobre l'escriure, d'on surten i a qui pertanyen les històries i quan se separen realitat i ficció, si ho fan”. I allà, a partir de l'Ada, una jove que torna al seu poble després d'estudiar a l'estranger i es planteja escriure sobre la seva vida i el seu poble, Solà s'escuda en Faulkner. “Deia que tot autor bevia de tres fonts: del que li passa, del que roba dels altres i del que s'imagina. Jo he intentat veure com això canvia en narrativa, com ordenem el caos i el riu desbordat que és la vida explicant històries, fent canals i dics per poder escoltar-la i donar-li metàfores i símbols, donar-li sentit”.

Característica intransferible de Solà és que tot adquireix cos i veu, quan neix el dia, la llum, uns núvols o els animals, fins a l'extrem que aquests elements no són humanitzats, sinó que són les persones les animalitzades: la gent mira “amb cara de gat” i un dia és trist com “un mar sense dofins”. També a Els dics se sentirà la veu interior d'una vaca, preludi de la polifònica i màgica naturalesa tan elogiada de Canto jo... “Aquesta animalització ja era present a Bèstia. M'interessa pensar no només des de la perspectiva humana, d’aquí venen les subjectivitats narratives: vull mirar el món des de totes les maneres i llocs possibles i això comporta un joc de pensaments, de llenguatge...”. Una “reflexió de l'antropocentrisme” que atribueix a Belles Arts i al màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. “En antropocentrisme i animal studies, l'art va molt per davant de la literatura”.

El món rural que narra Solà no és bucòlic, sinó que s’hi respira una imperceptible violència larvada: a Els dics hi ha desavinences entre ciclistes i pagesos, un senglar és atropellat per un motorista, al seu torn envestit per la resta del ramat; a Canto jo... un llamp parteix un home. “La dualitat humana és la de vida i mort: és terrible el que li pot passar a algú, però ho és per a aquesta persona i prou; en la naturalesa res s’atura, la vida segueix; no em sembla que la vida sigui menys cruel que la mort i la mort mai m’ha semblat un final”.

Brighton, Londres i Reykjavík són les ciutats on ha viscut Solà, que va conjuminar les seves dues novel·les a Anglaterra, si bé ambdues transcorren en una Catalunya rural. “Vaig fugir de Malla amb 18 anys per viure històries universals, per aprendre en grans ciutats uns relats que creia que eren bons només perquè en principi eren factibles allà... Però em vaig adonar –i en això va influir molt com els islandesos narraven les seves llegendes amb serietat i universalitat– que les històries que volia explicar venien d'aquí... És a dir: es pot ser contemporani des de Malla; es tracta d'explorar i fer preguntes des de l'ara, un ara crític, feminista... Puc fer literatura contemporània des d'on vulgui”, afirma, asseguda en un prat solitari d'un poble de 272 habitants.

Coetànies i properes en l’àmbit geogràfic i espiritual com María Cabrera, Mireia Calafell i la col·lega de Belles Arts Alicia Kopf alternen en les preferències de Solà amb joves anglosaxons “superdiferents” com Sophie Collins i Heather Phillipson, l'artista francesa Camille Henrot i la directora de cinema argentina Lucrecia Martel. “Hi caben tots”, somriu citant Juan Rulfo, Mercè Rodoreda i Víctor Català (“picada d'ullet descaradament i activament a les dues”). I torna a l'inici amb Mariana Enríquez i Cristina Morales, també multidisciplinària. “No té sentit tancar-se en cap disciplina per escriure; som permeables, vivim així, transgredint calaixos...".

I en aquesta dinàmica s’han d'entendre les fotografies que tanquen Els dics, picada d'ullet a una autoficció de la qual se sent lluny. Més seriosa és l'anàfora “Aquesta és..." que inicia molts paràgrafs: “És un joc de càmera, com repassar junts les fotos d'un àlbum familiar, mirar les coses i un món com si poguessis tocar-lo, una ficció davant una falsa realitat: tota foto és una mirada i un moment des de l'aquí, res és neutral”, diu abans d'agafar el cotxe i serpentejar per un camí rural. Passarà al costat d'un senyal amb 11 de les masies que conformen Malla: alguns noms ressonen al llibre. Abans, Solà havia postil·lat a l'asseveració que viure és un gran conte: o almenys l’expliquem com si ho fos.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >