Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Autoritarisme, prudència i retorn al futur

Cal posar fi a l'excepcionalitat com més aviat millor i retornar la plenitud de drets als ciutadans, assumint que la prudència és la virtut del que sap portar el risc al punt òptim. El joc d'obrir i tancar destrueix la confiança amb els qui governen

Control de trànsit a la Gran Via de Barcelona en l'inici del nou confinament comarcal, aquest divendres. rn
Control de trànsit a la Gran Via de Barcelona en l'inici del nou confinament comarcal, aquest divendres.

“Anem a un ritme que no podrem sostenir”. Em va xocar l'inusual to agressiu del doctor Argimon, en el retorn de la Setmana Santa, com si traslladés als ciutadans la responsabilitat de les conseqüències negatives de la improvisació del Govern. El recurs a l'autoritarisme teatral ha estat massa habitual en aquesta crisi. I crec que ja toca enfocar una fase nova que ens situï en la línia de desconfinar el futur, des de la complicitat, i assumint sempre hi haurà risc en el camí.

Dues dades em semblen reveladores abans de repassar el trajecte que s'ha recorregut: en un any, a Espanya, l'esperança de vida ha caigut de 84 anys a 82,4, cosa que certifica la dimensió de l'impacte. I, a Catalunya, el nombre d'embarassos ha disminuït un 25%, un indicatiu de l'estat d'ànim de la ciutadania, en un país que ja té una de les taxes més baixes de natalitat del món, amb els primers embarassos per sobre dels 30 anys. L'absència de futur és aclaparadora.

Sembla que hagi passat una eternitat des que el març del 2020 ens van tancar a casa. Un impacte profund: de la nit al dia l'Estat, per decret llei, ens treia un dret tan fonamental com entrar i sortir del domicili quan a un li vingui de gust sense demanar permís a ningú. Mirant-ho en perspectiva és gairebé commovedor: en ple segle XXI, el desconcert provocat pel virus va ser tal que els Estats van reaccionar com els nostres avantpassats davant les pestes del segle XV. Gairebé ningú va replicar: la por de perdre la vida és el principal motor de la servitud voluntària. Però és il·lustratiu que una exhibició d'autoritarisme teatral fos la primera decisió política davant l'emergència.

Per més que es digui que les epidèmies afecten tothom per igual, això és completament fals. El virus ha fet discriminació d'edat i de classe. La gent gran ha carregat amb el gruix de l'impacte i les conseqüències han estat molt diferents segons els sectors laborals més perjudicats pel tancament i la condició econòmica i social de cada ciutadà. I, no obstant això, una vegada més s'ha posat en evidència la capacitat d'adaptació dels humans. I enmig dels vaivens actuals fins i tot hi ha qui expressa malenconia respecte al gran tancament. Per la seva banda, la ciència ha exhibit poder amb la producció en temps record de les vacunes, sense que hagi estat fàcil la sincronització entre medicina, política i ciutadania.

La segona fase ha estat la de la imprevisibilitat permanent: avui obro, demà tanco, en la qual s'han instal·lat els governs en un autoritarisme de la impotència, per demostrar que hi són. De sobte, obrien la mà perquè eren conscients que la ciutadania necessitava respirar, però l'alleujament acabava en frustració, en un abassegador joc de seqüències en el qual ha resultat difícil entendre el perquè de cada decisió. Últim episodi, aquesta setmana: a Catalunya, els que van obrir pista per a les vacances d'abril, tornen a tancar ara.

Al mig, l'estrena de les vacunes: per fi s'albirava el final del túnel. Però els governants, ansiosos com nosaltres, es van lliurar al carrusel de promeses, una nova font de frustració. Van entrar en joc la geopolítica i el negoci de les empreses farmacèutiques i a Europa la van enxampar amb el lliri a la mà. I, no obstant això, Sánchez va i continua prometent milions de vacunes i calendaris de salvació.

El president anuncia la fi de l'estat d'alarma per al 9 de maig: ¿Una estratègia solvent –basada en criteris científics– per posar fi gradualment a la situació d'excepció i entrar en una nova fase de convivència entre la vida social i un virus a la baixa; una promesa més per alleujar momentàniament el personal (preludi d'una nova frustració); o, simplement, un miserable moviment tàctic pensant en les eleccions de Madrid? Crec que cal posar fi a l'excepcionalitat com més aviat millor i retornar la plenitud de drets als ciutadans, assumint que la prudència és la virtut del que sap portar el risc al punt òptim. El joc d'obrir i tancar destrueix la confiança amb els qui governen perquè és una incomprensible expressió de falta de criteri. El que ningú es pot permetre és una nova frivolitat, perquè l'escalada de la frustració i del malestar seria imparable. Sánchez, com Macron, posa data al principi del final d'aquest episodi. Realment, estan creades les condicions perquè sigui sense retorn?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >