Selecciona Edició
Connecta’t

A Viladrau amb Thoreau

Literatura de la natura al Montseny amb el teló de fons de la polèmica per una carretera

La carretera a Viladrau, al tram del restaurant La Barita.
La carretera a Viladrau, al tram del restaurant La Barita.

“Quan les dents de lleó deixen la marca d'abril als prats de Wisconsin, és hora d'estar atent a sentir la prova definitiva de la primavera”. Gran arrencada, sí senyor. M'agradaria haver-ho escrit jo mateix, però és d'Un año en Sand County (Errata Naturae), un gran clàssic de l'ecologisme d'Aldo Leopold (1887-1948), que era d'Iowa i, per tant, estava més a prop per apreciar com arriba la primavera a Wisconsin. Leopold també va escriure “hi ha qui pot viure enmig del salvatge i qui no pot”, “només la muntanya ha viscut prou per sentir amb objectivitat l'udol d'un llop” o “que insuls seria el món si ho sabéssim tot de les oques!” (opinions que subscric). També va deixar caure allò tan enigmàtic, digne de l'antípoda Kenneth Cook, l'autor de la hilarant trilogia del coala assassí, de “hi ha dos tipus de caça, la caça normal i la del grèvol crestat, i hi ha dos llocs on caçar grèvols: llocs normals i el comtat d'Adams”.

En fi, amb prou feines desconfinat comarcalment –i ja tornat a confinar: vist i no vist, no he tingut temps ni de desenvolupar l'al·lèrgia–, el desembarcament a Viladrau, al Montseny, em va llançar aquesta Pasqua a una veritable orgia de contacte amb la natura i al desig irresistible d'escriure molt nature writing, aquest gènere avui tan en voga que consisteix a emocionar-se poèticament amb el medi natural, cantar-ne les meravelles i deplorar-ne la pèrdua amb grans dosis d'enyorança i malenconia. L'afany de nature writing, escriptura de la natura o liternatura em ve d'un empatx de lectures, des dels escrits de John Muir, Rachel Carson o Annie Dillard als de Ralph Waldo Emerson i Henry David Thoreau. Així que el nature writing em flueix, diria. De Muir haig de destacar, a més de la seva sensibilitat a l'estrany i afligit crit de la calàbria, la història d'una mena de serp que si la tallaves a trossos, els fragments tornaven a unir-se i la bestiola “seguia a la seva, com si no hagués passat res”, mentre que uns indis de Winsconsin (sembla que tothom és de Winsconsin) li van explicar que creien que “si eren guerrers valents, en morir anaven a una terra feliç amb caça abundant on no hi havia ni mosquits ni covards”.

Emerson va escriure que en el crepuscle els arbres es transformen en espirals de foc sobre el fons blavenc del cel i que els estels són com “els calzes morts de les flors”; Carson, que els líquens “tenen la qualitat de la terra de les fades” i Dillard, després de deixar anar la notable frase “què deu pensar la mostela?”, explica a Enseñar a hablar a una piedra que una vegada van caçar una àguila que duia el crani sec d'un d'aquests fers mustèlids, que quan mosseguen no deixen anar la presa, enganxat per les mandíbules al coll. I Thoreau, ah, Thoreau: “Com si poguessis matar el temps sense ferir l'eternitat”.

Del gran Thoreau, a banda de descobrir coses com que ell i el seu germà John es van enamorar de la mateixa noia, que John va morir de tètanus als braços de Henry quan es va tallar amb una fulla oxidada (cosa que em recorda l'accident del meu germà amb un carretó), i que l'autor de Walden, ves per on, resulta que va provocar accidentalment un foc que va cremar bona part del bosc de Concord (Massachussets), envejo, a més de les seves últimes paraules –“ant” i “indi”–, el seu diari (publicat per Capitán Swing), en el qual desgrana un entusiasme contagiós des del gebre fins a l'ànec de Carolina, passant per l'espadanya. “En la literatura, l'única cosa que ens atreu és allò salvatge”.

Doncs jo estava ben a gust en un prat solitari observant minúscules papallones, la primera oreneta i uns excrements secs barrejats amb pèl gris, pensant en què podia escriure amb tot això i la cantarella aflautada d'una puput que contrastava amb el llunyà martelleig estacat d'un picot (a Viladrau no hi ha ni wapitis ni grizzlis, ni pardals guineuers), quan vaig rebre un missatge al mòbil. “A veure, que ja trigues”. No eren Thoreau, ni Leopold, ni Muir, ni Carson, sinó Jose Iglesias. No és que el que havia estat gran genet de xerpa em pressionés per escriure nature writing, sinó que em reclamava que escrivís sobre el polèmic projecte d'ampliació de la carretera Gi-520 des de Mas Vidal fins a l'entrada al poble, quatre quilòmetres de controvèrsia. Ni espadanyes, ni ants, ni ànecs, ni picots, el que interessa i està en boca de tothom (i en alguns casos a punt d'arribar a les mans) a Viladrau en l'àmbit del medi ambient –a banda del nou punt de recollida de residus, que funciona amb una aplicació al mòbil que no entén ni Einstein– és aquest pla que promou l'Ajuntament i que per als seus partidaris suposa eliminar els riscos i obstacles d'un traçat sinuós i perillós, mentre que pels que hi estan en contra és un injustificable atemptat paisatgístic que amenaça a carregar-se una de les senyes d'identitat del poble, la seva carretera d'accés.

La carretera de Viladrau en el tram de Mas Vidal. ampliar foto
La carretera de Viladrau en el tram de Mas Vidal.

És cert que arribar a Viladrau sense marejar-se seria com suprimir el pa de pessic i la coca del Montseny de la pastisseria Font. O que l'aigua de les Paitides sortís amb gas. I que generacions senceres de locals i estiuejants han après a conduir sobrevivint a aquesta carretera (probablement no tindríem un Zanini si no hi fos), estreta i exigent, sens dubte, però molt bonica. La carretera de tants i tants ral·lis, per la qual anàvem a pescar crancs amb bicicleta amb Titi Estabanell, on vam atrapar una guineu viva amb May i Jorge Trías i on vam rescatar Ramon Malet quan va tenir pana amb la Lobito d'Emilio Canals. Jo mateix, per tornar al nature writing, he afegit molt de perill a aquesta via amb el meu inveterat costum d'aturar-me davant dels gripaus i altres batracis que la travessen imprudentment de nit, per rescatar-los, i de fet sempre que veig alguna criatura interessant que passa per allà. També és veritat que si la carretera és més ampla els gripaus i eriçons trigaran més a creuar-la, tot i que els veuràs millor.

La polèmica no és, em temo, la sort dels gripaus, sinó que se centra en temes més apressants. Com ara el model que es vol per a Viladrau, un poble ancorat en la tradició, la memòria i fins i tot la nostàlgia, o que aposta per una modernització radical, sense marxa enrere? Paisatge i respecte al medi ambient i la història o seguretat, progrés i obertura a nous visitants, el flux dels quals augmentaria segurament amb un accés més fàcil al poble? El debat està servit. Haig de confessar que a mi em sap greu que es desconfiguri la carretera, però jo soc un nostàlgic irredempt i gairebé no puc suportar que s'hagi tancat la merceria Font o que canviï de mans i menú la Barita, que reobren al juny (soc capaç de plorar per la truita amb ametlles). Per no parlar dels temps en què les escombraries eren les escombraries.

Hi ha un element afegit en tot plegat, que són els liquats. La ja polèmica per si mateixa planta de líquids vegetals –hi ha queixes veïnals per soroll i per la contaminació visual que genera la gran instal·lació a l'entrada del poble– és un factor en l'equació: la nova carretera ha de facilitar el pas cap a la carretera de la Fullaca (ja ampliada en el seu moment) i l'Eix dels enormes camions cisterna que circulen sense parar des de i cap a la fàbrica de Liquats Vegetals; i si us sembla que la visió d'un gripau (i ja no diguem d'un senglar) pot donar emoció al trajecte hauríeu de trobar-vos cara a cara en un revolt pronunciat amb una cisterna de Yosoy ...

L'Ajuntament ha fet una consulta no vinculant i l'ha guanyat (77 vots contra 68). La participació, denuncia l'oposició al projecte, ha estat molt baixa (15,30% del cens de 948 persones) i tot el procés s'ha portat amb una pressa i sigil discutibles, i amb poca informació. Els crítics adverteixen que l'ampliació de la carretera, que a més val un ronyó, hipotecarà el futur de Viladrau durant dècades o fins i tot per sempre i apunten que la ruta a Cadaqués també té corbes, i què passa. Els partidaris no són menys vehements i veuen una oportunitat per sortir d'un impasse històric. Hi ha petites picabaralles personals, interessos privats, pors i legítimes aspiracions a tots dos bàndols. I la carretera, mentre comencen els sondejos (al maig), espera enmig del bosc, que conté la respiració. No saps mai quan hi passaràs per última vegada. Thoreau: “Les coses no canvien; nosaltres canviem”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ