Selecciona Edició
Connecta’t
PENSADORS INTEMPESTIUS

Ramon Llull: màquina fantàstica de pensar

El filòsof medieval va desenvolupar un mètode que en cert sentit prefigurava la intel·ligència artificial

'Enterrament de Ramon Llull'. Oli sobre tela de Miquel Bestard.
'Enterrament de Ramon Llull'. Oli sobre tela de Miquel Bestard.

L'edat mitjana, contra el que generalment es pensa, va ser l'edat de la raó. Una època dominada pel pensament deductiu (el que va d'allò universal al particular) i encisada per la deessa de la persuasió. Un temps en el qual encara era possible convèncer amb arguments. Ramon Llull (1232-1316) va participar d'aquesta febre sil·logística i va construir, a aquest efecte, una màquina de pensar. Una ciència, anomenada Ars, revelada en un Sinaí mediterrani, el puig de Randa, prop de Palma. L'epifania prefigura, en cert sentit, l'anomenada intel·ligència artificial. Diuen els seus biògrafs que, en aquesta muntanya santa, “va rebre per inspiració divina una ciència per a la conversió dels infidels”. Aquell mateix any, el 1274, moren dos mestres del sil·logisme, el dominic Tomàs d'Aquino i el franciscà Bonaventura. Es tanca una època i comença el món modern.

L'artefacte és relativament simple. Una sèrie de discos concèntrics que produeixen mecànicament oracions, mitjançant un llenguatge formal i una lògica combinatòria. Es tracta d'un dels primers intents d'esquivar les barreres idiomàtiques i crear una llengua universal, antecedent de la Mathesis Universalis que van buscar Descartes i Leibniz, i que neix del desig de persuadir (la lògica sempre és la pròpia). Els cristians comparteixen amb hebreus i musulmans la pràctica d'adreçar-se a Déu a través dels seus noms. L'epifania de Randa posa aquests noms en funcionament. L'Ars és una màquina que fa pensar i les oracions que emet es converteixen en objecte de contemplació. En cert sentit recorda els brahma-vihara del budisme, una sèrie de pràctiques de la meditació dissenyades per al cultiu de quatre virtuts o actituds sublims: la bondat, l'empatia, l'alegria i l'equanimitat, on conflueixen l'experiència visionària i la comprensió intel·lectual.

Llull està convençut que l'Ars és una confidència divina. De fet, poc després de l'epifania, rep la visita d'un misteriós pastor angèlic. Baixa de la muntanya i, en una abadia propera, escriu l'obra sobre la qual orbitarà la resta de la seva vida. Tota la seva immensa producció, gairebé 300 obres en català, llatí i àrab, són aplicacions diverses, literàries i científiques de l'Ars. Quan torna al cim, hi fa construir una ermita i hi passa els quatre mesos següents. Els atributs divins són correlatius i la seva concordança entre si és el motor de l'Ars. Unes dignitats que necessàriament han de compartir jueus i musulmans. Encara que a nosaltres no ens ho sembli, per a Llull aquest supòsit compartit per les religions del llibre és indiscutible: el Déu millor, el veritable, és el que té més concordança entre els seus atributs i l'efecte d'aquests: la creació. Tots els savis del món hi han de coincidir. Aquest Déu ha de tenir una sèrie d'atributs o dignitats, com la bondat, la saviesa, la virtut, la veritat, la glòria i la perfecció (la llista anirà variant a mesura que es desenvolupi el sistema). Les transformacions del món, que és una emanació divina, procedeixen mitjançant correlatius de tres. Llull es disculpa per la seva “manera aràbiga de parlar”. Aquests correlatius són, segons la gramàtica: subjecte, objecte i verb; segons la filosofia d'Aristòtil: agent, pacient i acció; segons el cristianisme: Pare, Fill i Esperit Sant; i segons la filosofia musulmana: el món immaterial del significat, el sensible de la persona i l'imaginari de l'ànima.

Personatge a la recerca d'autor

S'ha de dir d'entrada que Ramon Llull és un personatge inclassificable. Un autor total, originalíssim, excèntric i possiblement una mica colèric. En una època en la qual encara no ha nascut l'individu, no dubta a parlar de si mateix, de la seva pròpia trajectòria vital, dels seus èxits i els seus fracassos, del que queda per fer. De tot plegat en ret compte en poemes, diàlegs i cançons (Lo Desconhort, Phantasticus, Cant de Ramon). Des d'Agustí d'Hipona, pocs autors han parlat tant de si mateixos. No hi ha narcisisme, però sí la certesa que la pròpia vida pot ser objecte de meditació, per ser una vida gairebé extravagant, d'un ric que es fa pobre i que ha descobert les interioritats divines. L'arrossega una febre apologètica sense precedents, posseït per una energia creativa inacabable. La seva missió: promoure la manera catòlica de veure el món. Viu a la cruïlla de camins entre Orient i Occident que és la Mallorca del seu temps. Aquesta perspectiva té dos elements que no comparteixen hebreus ni musulmans: la Trinitat i l'Encarnació. Tomàs d'Aquino ha establert que la raó pot demostrar l'existència de Déu i la immortalitat de l'ànima, però que aquests dos elements fonamentals són qüestió de fe. Llull és més ambiciós. Pretén demostrar racionalment la Trinitat i l'Encarnació. Això els dominics (que controlen la Inquisició) ho consideren herètic, i pretén fer-ho mitjançant una àlgebra dels noms divins que ens parlen dels “actes de Déu”. La vida de la divinitat no és estàtica o indiferent, sinó que es projecta contínuament sobre el món creat. Totes les coses, per més petites que siguin, són una barreja, més o menys equilibrada, dels atributs divins. La Trinitat és el mecanisme d'aquesta activitat interna i l'Encarnació, la manera de compartir-la, la manera en què Déu fa participar la criatura de la seva mateixa naturalesa. Aquesta conversa està escrita en la matèria, en cadascun dels plecs de la pell, en la mirada i en la veu.

L'experiència de Randa no hauria estat possible sense la feina prèvia d'El llibre de contemplació en Déu, on Llull va a la recerca d'un mètode i prova diverses tècniques i formulacions algebraiques. Pretén fusionar la lògica cristiana de Petrus Hispanus amb l'àrab d'Algazel. Avança sobre un terreny pantanós: “demostrar la fe”, una empresa considerada herètica pels dominics. Si la fe es pogués demostrar, perdria el seu valor. Però Llull és un autodidacta imparable, no ha estat educat en l'escolàstica (en general, gregària), i segueix endavant amb la seva empresa apologètica. Necessita dues coses. En primer lloc, no recórrer a l'autoritat de llibres sagrats o exegetes. En segon lloc, demostrar per “raons necessàries” la doctrina cristiana. No n'hi ha prou amb la via negativa. Sense aquests dos requisits, qualsevol projecte apologètic fracassarà. Per esquivar els dos obstacles fonamentals per a jueus i musulmans (la Trinitat i l'Encarnació) ha de buscar elements comuns als tres monoteismes: la tradició veterotestamentària i l'herència de la filosofia d'Aristòtil. Des del punt de vista cosmològic, una altra idea compartida i heretada del neoplatonisme és la de l'escala de l'ésser. Una idea que assumeix tres premisses: un univers ordenat, una jerarquia d'éssers i una sèrie de plans superposats (que reflecteixen amb més o menys intensitat l'original diví). Per aquest motiu Llull amb prou feines cita la Bíblia o altres autoritats. La seva única font és l'epifania de Randa. Ara bé, aquesta experiència no envia un missatge complet. Més aviat suggereix un mètode: l'Ars. Un mètode que ajustarà i corregirà durant més de 30 anys, fins a la seva versió definitiva del 1308. El que va passar en aquella muntanya, més que un missatge, és la certesa respecte a certs mètodes del pensament. En aquell cim ha descobert un sisè sentit, el poder de la paraula (afatus), que permet una comunicació directa i lluminosa.

Ramon Llull, en un gravat del segle XVII.
Ramon Llull, en un gravat del segle XVII.

Quan baixa de la muntanya, Llull porta un nou llenguatge, abstracte i, al seu parer, universal. No sap que els supòsits que es planteja es limiten al Mediterrani, potser fins a Pèrsia. Del neoplatonisme n'ha heretat la confiança en la bondat i la plenitud de l'ésser; la idea d'una escala dels éssers, amb Déu al capdamunt, i la possibilitat del retorn de l'ànima immortal a la unitat primigènia. La interconfessionalitat que busca és local, limitada a cristians, jueus i musulmans. No pot ser d'una altra manera. La Mallorca del seu temps és un territori fronterer, enclavament entre l'Europa meridional i el Nord d'Àfrica. Un budista tibetà al qual se li expliqués l'Ars, no l'entendria. Les premisses sobre la divinitat (dignitats) manquen de sentit per a una visió no teista. Tampoc l'entendria un taoista o un filòsof del sāṃkhya (més a prop d'entendre'l estarien el nyāja o el vegeuānta). La lògica i el pensament abstracte, que es pretenen universals, sempre acaben mostrant idiosincràsies locals, un aire de la terra on van néixer.

L'empresa de Llull és la recerca d'una llengua perfecta. Una empresa que sempre acaba convertint-se en una estratègia de dominació o imposició simbòlica. Internet ens havia de portar veus llunyanes i diverses i no fa sinó condensar veus uniformes, que aplanen les ments i les mirades, al mateix temps que creen grans monopolis. El monopoli simbòlic és avui el gran negoci i l'amenaça heretada dels vells monoteismes. Però Llull no és Montaigne. No han arribat a les seves oïdes els advertiments de l'antropologia. No el preocupa salvaguardar les diverses imatges del món.

L’Ars

L'Ars és original, ja hem dit que s'assembla més a un giny algebraic que no pas a un tractat. Té un to escolàstic i aristotèlic, però les seves categories són dignitats o atributs (“Noms de Déu”) que pretenen la unificació de totes les ciències i totes les creences. En la seva primera versió aquestes dignitats són 16. Més tard, en la versió definitiva de l'Ars, es redueixen a nou, múltiple de tres. S'hi introdueix un factor clau: l'amor. Amor i coneixement van plegats. Entre el subjecte que coneix i l'objecte conegut hi ha un corrent eròtic. És l'anomenada Ars amatoria. La ciència no és àrida abstracció, sinó un arbre viu (que busca l'altitud). Es mou, com tot el que viu, a impulsos (avui diríem revolucions). Llull escriurà una enciclopèdia orgànica titulada l'Arbre de la ciència, on unifica les ciències de la seva època i a la qual afegeix un colofó literari: l'Arbre exemplificat. Es tracta d'un dels textos més creatius i originals de la llengua catalana, on la ciència es transforma en literatura. Fins ara, l'exemple particular (la literatura) estava al servei del general (la ciència). Llull ho capgira i posa la ciència al servei de la literatura. Tot es percep i sent. Com a les upaniṣad, els elements s'embranquen en una discussió (el foc retreu a l'aigua la seva humitat), també parlen els fruits entre si. L'Ars funciona com una màquina discursiva a ple rendiment, multiplica els exemples i les trames, com els algoritmes que avui escriuen els guions de les sèries.

Escultura de Ramon Llull, a l'església de Sant Miquel de Palma.
Escultura de Ramon Llull, a l'església de Sant Miquel de Palma.

El pensament medieval concep tres mons. En primer lloc, el món del sentit, increat, i, per sota, el món creat. Aquest últim es divideix en dos, el món imaginal (els àngels i ànimes) i el món “elementat” de la matèria i la vida. Llull utilitza moltes metàfores per descriure aquesta triple divisió, una d'elles és gramatical: superlatiu-comparatiu-positiu. Una altra, hermètica: la condició humana com a eix o frontissa dels tres mons. De fet, les tres potències de l'ànima (entesa, memòria i voluntat) són reflex d'aquests tres àmbits. L'entesa participa de l'increat; la memòria, de la imaginació, i la voluntat, de la vida.

Si jueus i musulmans accepten que la divinitat és “allò del qual no es pot pensar res millor”, Déu ha de tenir aquests nou atributs: bondat, grandesa, eternitat, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat i glòria. Aquests atributs són reals i concordants entre si, és a dir, poden transformar-se els uns en els altres (la bondat és gran, la grandesa és bona). Aquestes dignitats no estan ocioses, tenen la seva pròpia activitat interna en la unitat de l'essència divina. Una activitat que es reflecteix al món (que sembla plural, encara que la realitat sigui una). Per això existeix l'univers. La bondat és difusiva per naturalesa i ho és des de tota l'eternitat. Una idea que ve del neoplatonisme: el bé és millor si es comparteix. El bé abstret seria un bé viciat, narcisista. El Pare projecta el bé sobre el Fill, i l'Esperit el fa circular. La Trinitat és el resultat de l'activitat intrínseca de les dignitats, ja que el que es diu del bé es pot dir de la saviesa, el poder, la glòria, etcètera. Sense aquesta activitat intrínseca, la divinitat estaria ociosa. I una divinitat ociosa val menys que una divinitat compartida.

Hi ha en Déu una activitat ad intra i una altra ad extra, que és la creació. Perquè hi hagi més concordança (més entesa i participació) entre Déu i la creació cal un mediador. D'aquesta manera es demostra l'Encarnació, que és la unió del Creador amb la criatura en la persona de Crist (una unió que els sufís estenen a totes les criatures). Aquesta naturalesa activa de la divinitat existeix en tots els nivells de l'ésser, en tots els graons de tot allò creat, des de la terra i l'aigua fins als àngels. Com apunten [el traductor] Anthony Bonner i [la filòloga] Lola Badía, cada element particular de la creació té al seu torn una activitat ad intra i una altra ad extra. El foc es crema a si mateix i escalfa l'olla. L'ésser és pura activitat, cap a dins i cap a fora.

La naturalesa dinàmica dels atributs divins que anima la creació incideix en les tres potències de l'ànima (entesa, memòria i voluntat), que al seu torn es projecten als tres mons. No és aquest el lloc per entrar en els detalls, però cadascuna d'aquestes potències té una manera triple d'actuació, associada a diferents ternes de conceptes (afirmació-dubte-negació, diferencia-afinitat-contrarietat, etcètera) que configuren taules i figures essencials del sistema. La idea central és que Déu ha creat el món a semblança seva i que cada cosa creada rep les dignitats segons la seva pròpia receptivitat. En el seu itinerari, l'ànima no pot depassar la seva pròpia capacitat de recepció. En qualsevol àmbit de l'existència en el qual es trobi, es veurà a si mateixa, ja que la divinitat assumeix la forma de la seva disposició.

Hi ha, a més, un altre aspecte molt modern en Llull. Les figures no tenen un valor simbòlic o màgic. Són eines intel·lectuals, no de meditació, com els iantres hindús. Per a la ciència lul·liana, el simbolisme visual és l'arbre, que amb les seves branques i arrels constitueix una estructura viva i, al mateix temps, relacional-combinatòria. Les criatures estan fetes d'una combinació de les dignitats en cadascuna de les seves tres formes (bonificatiu-bonificar-bonificable). Una barreja (en el sentit d'Anaxàgores) particular i intransferible. La lògica diagramàtica i les taules combinatòries reflecteixen aquests patrons en l'univers i en els éssers. No es discuteixen conceptes aïllats, sinó en relació amb els altres. El que interessa és el lloc que ocupa en una gamma i el seu contacte amb altres conceptes limítrofs (recorda “l'origen depenent” del budisme, que subsumeix el concepte de causa en el de circumstància).

L'Ars construeix proposicions i permet advertir la unitat essencial de la realitat. És un programa alhora intel·lectual i místic, un programa que alguns consideraran pervers. És intel·lectual perquè pretén esborrar la distinció entre fe i raó, entre lògica, ontologia i teologia. És místic perquè ho fa mitjançant un mètode que serveix per conèixer i estimar. El coneixement ha d'estimar el que coneix i l'amor ha de conèixer el que estima. És el que Llull anomena scientia et amantia. La mirada té temperatura, pot ser freda o càlida. La devoció és el termòstat que ajusta aquesta temperatura. L'escala de l'ésser és una escala de percepcions. La intel·ligència emocional de la qual es parla avui dia reviu l'amantia lul·liana (l'amor intel·lectual del que parlaria més tard Spinoza). La malaltia de l'ànima és el desordre en les seves arrels. El pecat és falta d'atenció a la unitat originària. L'Ars la recorda, la fa palesa, permet visualitzar l'arbre còsmic.

Vida coetània

La vida de Ramon Llull es mereixeria un film. Ell mateix va relatar les seves aventures a “certs amics” de París, els monjos de la Cartoixa de Vauvert, al costat del Jardí de Luxemburg. El mallorquí era, sense saber-ho, una mica americà. Tenia un cor impetuós amb afany de totalitat. Ho va voler conèixer tot i convèncer tothom. Va pensar, com Leibniz, que les disputes es podien resoldre mitjançant el càlcul, i creia, com alguns avui, que una art combinatòria revelaria els arcans del món. Era també una mica visionari: al monestir d'orientalistes de Miramar, a Valldemossa, es pot veure, escrit en un mur, un fragment redactat el 1289 a Montpeller, 200 anys abans del viatge de Colom: “La principal causa del flux i reflux del mar Gran [l'oceà Atlàntic] és l'arc de l'aigua del mar que al Ponent rau en una terra oposada a les costes d'Anglaterra, França i Espanya i tota la confinant d'Àfrica”.

El pare de Ramon Llull pertanyia al patriciat barceloní. Havia acompanyat Jaume I en la conquesta de Mallorca, per la qual cosa li van ser atorgades terres a l'illa. La joventut de Llull transcorre a la Cort. Senescal de taula del rei, casat i amb dos fills, és “força ric, lasciu i mundà” i es dedica “a compondre cançons i altres cantarelles”. Una nit, amb prop de 30 anys, té una visió a la seva alcova. Es fica al llit per enterrar-la en els somnis, però la visió de Crist, crucificat i ensangonat es repeteix els dies següents. Assumeix llavors que ha de canviar de vida. Renuncia a la família, ven les propietats i inicia una vida pelegrina, consagrada a l'estudi i la contemplació (no ingressa en els franciscans, però s'hi manté a prop). No té formació, per la qual cosa decideix estudiar a París, però Ramon de Penyafort l'aconsella que ho faci a Mallorca. Un fet decisiu. La innovació sempre té lloc als límits. L'illa és territori fronterer. Els musulmans sotmesos constitueixen una tercera part de la població i els jueus són una minoria influent. Es vesteix amb un “drap groller” i passa una dècada entre llibres, aprenent la llengua i la filosofia àrab. D'aquest silenci emergeix la seva primera gran obra, els set volums del Llibre de la contemplació, escrit en la llengua de l'Alcorà. És el primer orientalista europeu, un laic amb vocació missionera, globalitzant.

El mouen tres obsessions: escriure “el millor llibre del món”, la creació d'escoles de traductors i el martiri, que buscarà aferrissadament. Somia la seva mort (apedregat pels sarraïns) i així ho recordarà la tradició. Viatja infatigablement, recorre els regnes musulmans del nord d'Àfrica per persuadir els infidels. Té una mica de Quixot i sap el que és la violència. Rep insults, cops i vexacions. En dues ocasions intenten assassinar-lo, la primera el seu professor d'àrab, que també era el seu esclau; la segona, dos servents, un d'ells clergue. Pretén predicar en sinagogues i mesquites, i no perd l'ocasió de debatre amb imams i rabins. El veiem buscant l'anhelat martiri a Tunis, a una edat en la qual ja és una extravagància fer-ho. A Bugia, amb més de 60 anys, és empresonat, linxat i apedregat, “rep cops de pals i punys dels sarraïns”, és “brutalment arrossegat per la barba” i empresonat sis mesos. Una vida intensa i itinerant, plena de crisis i fracassos, de pors paralitzants i malalties. Ja ancià, naufraga al davant de les costes de Pisa i perd alguns dels seus llibres, els experts parlen de 327 obres (243 de conegudes), escrites en llatí, català i àrab.

En tres estades a la Universitat de París (on va poder coincidir amb Eckhart), Llull va combatre els averroistes i la idea d'una doble veritat. Havia d'existir un fons racional en les veritats de la fe, a les quals era possible arribar mitjançant la deducció lògica, per aquest motiu una màquina de la veritat podria ser un objectiu plausible. Tot allò real havia de ser diví i racional alhora, i per “aixecar el palau de la ciència” n'hi havia prou amb la idea de Déu i els seus atributs. En cert sentit procedia com Spinoza, i sembla anticipar-lo quan escriu: “La meva essència no és res més que la força resultant d'una participació finita en els atributs de Déu: per la bondat de Déu soc bo; per la seva grandesa, gran; per la seva eternitat, durable, és a dir, romanc en l'ésser.”

Llull té una energia febril i una enorme força i vigor. L'extreu de la tensió interna entre el que és apologètic i el contemplatiu. És al mateix temps un violent croat i un franciscà contemplatiu. Combina episodis audaços de conquesta dialèctica amb episodis contemplatius i, quan la por l'acapara, depressius (com quan es queda paralitzat a Gènova, abans d'embarcar cap a Tunis, on creu que el mataran o tancaran per a tota la vida). No tem mostrar-se com és, en un fragment es descriu com un idealista que els altres consideren un pesat. La seva idea fixa és l'empresa apologètica, que sempre implica certa violència contra els hàbits i costums de l'estranger.

L’amor és cosa de tres

En els períodes contemplatius de la seva vida, les imatges de Llull s'orienten cap a l'amor a la natura. No hi ha en el seu pensament cap fuga gnòstica del món, sinó meditació assolellada en la profunda realitat d'un cosmos embolcallat en un halo d'innocència primordial. Per aquest motiu no concep el coneixement sense amor (scientia et amantia). S'entén més per amor que per conèixer. Aquest amor exigeix harmonitzar les potències de l'ànima: memòria, voluntat i entesa.

El Llibre d'amic e amat és l'expressió del Llull més contemplatiu i la seva obra més llegida. Un breviari d'amor impregnat de sufisme. L'amic és el místic del món sensible, l'amat és el rerefons de totes les seves meravelles: fonts, arbres, ocells, jardins encantats. L'ànima de l'amant (mundus imaginalis) és el lloc de trobada dels amants. L'amor és el factor que il·lumina tant l'amic com l'amat. Els atorga la seva consistència i vitalitat. És distància i també trobada, és la llum que mesura les coses. Llull assumeix la visió del poeta egipci Ibn Farid. En el llibre de l'amor humà és on s'aprèn l'amor diví, qui no conegui el primer no arribarà al segon. Hi ha també ressonàncies hindús, portades per l'iranià Al-Hallaj: “Jo soc Aquell que jo amo / i Aquell que amo soc jo. / Som dos esperits / difosos en un sol cos”. “Allà on tu ets no hi ha on”. Aquest present que no té lloc és l'atenció. Aquesta és la força de cohesió entre l'amic i l'amat, el món intermedi o barzaj. “—Qui ets?—Tu”.

Llull ho enuncia explícitament és una de les seves estrofes: “Si no ens entenem pel llenguatge, entenguem-nos per l'amor”. Per això cal “beure en la font on aquell que no estima s'enamora”. Pretén inspirar el fervor i la devoció en els ermitans. Cada versicle pot ser objecte de meditació diària, com si es tractés de haikus. Hi subjau una cosmologia de biaix oriental. Diferència i concordança són coses del món creat, que és un món plural. No és així el rerefons diví, l'essència del qual és la unitat i on els oposats poden coincidir. Una idea que fascinarà Nicolau de Cusa. Els estudiosos han identificat un passatge clau, que ret compte d'aquesta cosmologia: “Pels camins de vegetació, de sentiment, d'imaginació, d'entesa i voluntat, anava l'amic a la recerca de l'amat”. En aquests camins hi ha perills i fatigues. No és fàcil elevar-se fins a l'amat, que vol que els seus amants l'estimin i l'entenguin. Aquests camins no són simbòlics i tampoc són únicament els de l'ànima. Expressen la creació sencera, l'existència mateixa, en totes les seves formes, que recorre l'escala de l'ésser.

Llull és el primer modern en la seva voluntat universalista. Va voler difondre un tresor que, al seu parer, valia per a totes les confessions. Però no va saber com traslladar aquest amor al seu projecte apologètic. Aquesta és la seva bogeria d'amor, que és també la bogeria de la lògica (la mateixa en la qual es van embarcar Russell, Frege i Whitehead. La tensió, gairebé tectònica, entre l'apologètic-racional i l'ingenu-contemplatiu va ser el motor de la vida de Llull. D'ella emergeix la seva immensa obra. Tant en la seva ciència com en el seu art es respira en un amor boig pel diví. Però també la passió per certs símbols heretats que seran un obstacle en el diàleg que pretenia propiciar. Llull, com el Quixot, fracassa. I en el seu fracàs podem trobar alguns signes de la nostra identitat més valuosa i profunda.

La mística de la màquina

Una última reflexió. La màquina de Llull estava carregada d'il·lusió. Però aquella màquina, com les d'avui, era una màquina il·lusa. Les màquines no pensen, simplement calculen. Amb freqüència, en aquesta civilització comptable que habitem, es confon el càlcul amb el pensament. Es diu que l'ordinador “està pensant” quan es vol dir que “està calculant”. El pensament genuí té sempre una mica de creatiu i de participatiu. Aquesta creació suposa una recreació. En pensar, ens recreem, literalment. No es tracta d'un simple entreteniment, sinó que en cert sentit renaixem. És semblant al que passa quan recordem alguna cosa. Donald Davidson deia que entendre una metàfora era tan creatiu com inventar-la. És cert. Veure una cosa en termes d'una altra, quina altra cosa podria ser la metàfora? Per això la lectura és tan saludable, perquè fa viatjar el pensament i tothom sap que els viatges rejoveneixen, ens tornen a crear. Hi ha, a més, un altre factor. El pensament genuí sorgeix quan callen les paraules. Quan ens aturem. Per aquest motiu les màquines, malgrat el que digui l'enginyeria del màrqueting, mai podran pensar, perquè elles, que estan fetes de paraules, no saben recrear-se (només reiniciar-se). El poeta Paul Valéry ha expressat millor que ningú aquesta aspiració silenciosa del pensament. “Els parlo, i si han entès les meves paraules, aquestes mateixes paraules estan abolides. Si ho han entès, això vol dir que aquestes paraules han desaparegut de les seves ments, han estat substituïdes per una contrapartida, per imatges, relacions, impulsions, i vostès tindran llavors elements amb els quals transmetre aquestes idees i aquestes imatges a un llenguatge que pot ser molt diferent. Entendre consisteix en la substitució més o menys ràpida d'un sistema de sons, de durades i de signes per una cosa molt diferent, que és en suma una modificació o una reorganització interior de la persona a la qual es parla”. Una reorganització interior, aquesta és la recreació mitjançant el pensament que cap màquina podrà aconseguir. El pensament ben entès, amb certa distància escèptica i contemplativa, l'únic capaç de vivificar i renovar les energies.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >