Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

La tara del nostre temps

El que està disposat a morir per una causa, més disposat està encara a matar per una causa

Cal no oblidar els escrits d'Albert Camus en els temps actuals.
Cal no oblidar els escrits d'Albert Camus en els temps actuals.

Als anys setanta, quan anava a la universitat, era freqüent que alguns estudiants argumentessin a favor de l’assassinat polític amb aquell automatisme moral tan conforme a la psicologia dels joves revolucionaris. Després, durant els anys en què ETA no parava d’assassinar, no va faltar qui es preguntava, quan la víctima ni era policia ni militant del PP, com era possible que haguessin matat precisament aquella persona; ni tampoc qui es mantenia en la feliç beneiteria dels equidistants (“ETA-Aznar, dialogueu”, deien les pancartes dels manifestants), actitud que necessàriament admet la possibilitat, i per tant, la legitimitat, de l’assassinat polític.

Ara, amb l’aparició recent en castellà dels articles que Albert Camus va publicar a Combat (La noche de la verdad, Debate) durant l’ocupació de França i els primers anys de la postguerra, em venen a la memòria aquests mals records. Quan l’enemic de tots era l’Alemanya nazi, Camus va tenir, ell també, una certa posició equidistant entre les injustícies del capitalisme i les monstruositats del comunisme, però amb el temps es va anar adonant de què era essencial en la lluita per la dignitat humana i, al grup d’articles que va aplegar el 1946 amb l’epígraf “Ni víctimes ni botxins”, ja es troba en una posició d’absoluta defensa d’una democràcia socioliberal d’abast internacional i una condemna sense pal·liatius de l’assassinat polític i els seus pulcres justificadors intel·lectuals. Aquests —diu Camus— són incapaços d’imaginar la mort dels altres i qualifica de “tara del nostre temps” —un temps en què “s’estima per telèfon”— aquest allunyament, material i moral, de la realitat.

Avui, que s’odia, més que no pas s’estima, pel teclat d’un telèfon mòbil connectat a totes les xarxes socials, la incomprensió dels fets concrets és encara més profunda i servil, i amb ella es torna a banalitzar el crim. Així, Pablo Iglesias ha pogut fer tuits d’homenatge al Che Guevara; el Partit Comunista —integrat a la coalició Unidas Podemos— pot reivindicar la figura de Stalin; els hereus d’ETA es poden considerar homes de pau, i un presentador de la televisió pública catalana pot dir tranquil·lament per Catalunya Ràdio que es necessiten catalans disposats a morir.

Se l’entén: el que està disposat a morir per una causa, més disposat està encara a matar per una causa. No demanaré que tota aquesta gent es posi ara a llegir Camus —no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir—, però sí que els pocs capaços d’entendre què signifiquen les revolucions i les ideologies totalitàries no oblidin mai la seva fermesa moral.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >