Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

El mal, la burgesia i Baudelaire

La seva resposta als temps va ser la més enrabiada: una aposta diabòlica, una “santa prostitució”, digué Lautréamont

Baudelaire se sentí còmode i revelador a 'Petits poemes en prosa'. Ampliar foto
Baudelaire se sentí còmode i revelador a 'Petits poemes en prosa'.

El Segon Imperi francès (1852-1870) no va durar gaire, però va assentar les bases socials i culturals de tota la posteritat de França. Ni l’última guerra francoalemanya, ni la Comuna de París, ni les dues guerres mundials no van arribar a desfigurar el panorama que s’havia encetat en temps de Lluís Felip d’Orleans, le roi bourgeois, que va escampar un eslògan que encara val per a francesos i no francesos arreu del continent: “Enriquiu-vos!”.

Napoleó III va heretar un substrat burgès fundat per la Restauració borbònica, i el va portar fins al zenit. La prosperitat de les finances i el desplegament comercial de les ciutats va ser evident, i encara va resultar un símbol més clar d’una nova era l’esventrament de la capital i el pla del baró Haussmann per a l’eixample de París. Els antics habitatges i els barris insalubres de la vila van desaparèixer sota l’embat de pics i pales, enormes zones amb una població obrera i pobra que va quedar desplaçada per una burgesia cada cop més potent, i això va provocar el tercer gran descontentament entre les classes socials franceses del XIX (les revolucions de 1830 i 1848), val a dir la revolució frustrada de 1871.

Però allà on més va notar-se que assistíem a un capgirament dels valors esdevinguts tradició (inclosos els de l’aristocràcia supervivent, de la qual encara va poder parlar-ne Proust) va ser en la resposta dels escriptors i dels artistes davant aquestes mostres de transformació urbana. Tot el període d’aquest Segon Imperi està espurnejat d’una actitud molt crítica davant el fenomen històric i social que hem comentat, i aquests autors, sobretot els de ploma, van escriure una obra que avui resulta la mostra més clara d’una reacció espiritual i estètica contra un avenç de la burgesia que començava, de bo de bo, a caure en la trivialitat conversada, la mediocritat estètica, l’antiintel·lectualisme i l’al·lèrgia a l’alta cultura de la qual ja no va eixir mai més. Théophile Gautier, precursor de l’art bell, Flaubert, Baudelaire, també els germans Goncourt, tots més o menys actius en aquests quasi vint anys d’història de França, van deixar una petja estètica tan enormement potent, que encara avui dia, malgrat els episodis de modernitat i de postmodernitat que s’han viscut, continua assenyalant un camí enfurismat —bo per seguir-lo o per apartar-se’n— per a la producció d’art i de literatura.

Contra aquesta beatitud impostada que presideix el desenvolupament de la classe hegemònica, els grans moderns d’aquella època van escriure una obra que gira a l’entorn del Mal, en majúscula —un element que a penes ha penetrat cap estètica literària catalana, per cert—, de la crítica de la moral petitburgesa i burgesa, del dérèglement de tous les sens, com va escriure Rimbaud (que escriuria la seva obra prodigiosa molt poc després de la Comuna) i de la ferotge oposició a les formes de vida conformistes, conservadores i decrèpites del seu temps. Enmig d’aquesta panorama, no hi ha dubte que l’obra de Baudelaire va ser la més enrabiada de totes: una aposta diabòlica, una “santa prostitució” com encara li agradava definir-ho a Lautréamont.

Així ho veurà el lector en el llibre que acaba d’editar Adesiara, Petits poemes en prosa, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja (Martorell, 2021), molt oportú si recordem que Baudelaire va néixer el 9 d’abril d’ara fa dos-cents anys. (Sembla que, a l’endemig, no hagi passat res tan estrepitós en el món de les lletres: Proust, Kafka i Joyce són genials, però no són revolucionaris, ni antisistema, a la manera com va ser-ho Baudelaire.) El lector trobarà en aquestes proses d’enorme nivell estètic i moral (o immoral, si voleu), moltes d’elles escrites al mateix temps que els poemes de Les flors del mal, editades a la premsa periòdica i publicades pòstumament amb el títol Le Spleen de Paris, per fer referència a la melsa (splen en grec i en llatí; seu de totes les melangies i bilis negres), i al mal-du-siècle (o de mitjan segle) a què ens hem referit. Hi ha temes que ja es troben, o es trobarien després, en el gran poemari de l’autor, i que, si no s’hi troben, en resulten del tot afins. I sembla talment que Baudelaire se sentia més còmode i més revelador en aquestes proses menudes que en els poemes en vers, en els quals es va haver de sotmetre a unes rimes i una mètrica alexandrina que van fer més nosa que servei a l’autor de Les flors... i que, per ser sincers, no superen la gran capacitat versificadora de Victor Hugo.

Dit això, ressaltem l’enorme qualitat de la traducció de Sala-Sanahuja: una prosòdia tan elegant com la francesa, un lèxic amb petits senyals d’anacronisme molt ben triats (no fos cas que un lector es pensés que està llegint Espriu o Martí i Pol), i un ajustament perfecte al sentit de totes i cada una de les frases de Baudelaire. No es pot fer més bé. Per això direm que si aquests Petits poemes en prosa són una obra de primeríssima categoria, en català ho seran a causa de dos autors: l’escriptor parisenc i el traductor de casa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >