Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Tres maneres d’estar en família

L'exercici defensiu de la indiferència de Pujadas, la crueltat com a mètode que practica Gas i la intensitat dels ecos perduts de la memòria que expressa Viñas són estils ben diferenciats en contes

La memòria coral impregna el Delta de postguerra de Laia Viñas.
La memòria coral impregna el Delta de postguerra de Laia Viñas.

En un dels contes d’Els desperfectes, d’Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990), ‘L’últim sopar’, els fills, els nets, els besnets, uns cosins, un amic, un germà i la dona del patriarca de la família, que està agonitzant, es reuneixen per vetllar-lo. Han traslladat la llitera al menjador, i, mentre mengen i beuen, tothom content de tornar-se a trobar de nou, esperen amb una indiferència absoluta, entre gestos vulgars, que “el mort mori definitivament”. “Quina colla d’impresentables”, diu un vetllador d’un altre mort a ‘La malparida’ (els amics estan a punt de cuinar fesolada i tzatziki en honor del difunt), però la seva queixa no prové de la constatació de l’apatia emocional amb què s’acompanyen les circumstàncies sinó perquè considera una falta de respecte que algú li hagi robat la bossa.

ELS DESPERFECTES
Irene Pujadas
L’Altra Editorial
144 
18 / @7,99 euros

LES CLOSQUES
Laia Viñas
L’Altra Editorial
176
18 / @7,99 euros

EL PÈNDOL
Anna Gas
Proa
160 pàgines
18 / @7,99 euros

Àcida i incisiva, com si una extraterrestre de mirada elèctrica contemplés les certeses mínimes del món, Pujadas detecta en aquest llibre (premi Documenta) amb naturalitat, i sense mortificar-se gaire, l’absurd, o el metafísic, dels actes més banals, encara que vagin plens de perills. Els desperfectes és un llibre de provatures i combinacions, com si Pujadas s’hagués proposat emprendre un itinerari a través d’un catàleg d’opcions tècniques que no es repeteixen mai, com un pianista que fa escales i es diverteix constatant la vastitud de les modulacions que té a l’abast i de sobte, enmig d’un exercici, l’escriptura se li fes sospitosa sense saber per què, potser perquè el seu propòsit és fixar els pensaments pertorbadors que sorgeixen en adonar-se que “qualsevol criatura podia ennuegar-se amb una oliva, podia deformar-se-li el cap, podia donar-se un copet i quedar tetraplègica per sempre”.

En els contes d’El pèndol, d’Anna Gas (Barcelona, 1996), premi Mercè Rodoreda, s’aspira a una escenificació mínima de la crueltat, en especial a l’evidència del dolor en les relacions familiars i en el desordre de la seva naturalesa moral, en el seu enteniment impossible a causa de les passions absolutes que les alteren: a ‘Paral·lels’ el protagonista assetja el seu germà des de la infantesa fins a l’edat adulta, convençut que cal ajudar-lo a superar el que creu una mena d’abstencionisme vital; a ‘Ariadna’, una mare relata a una amiga la bona harmonia que la uneix a la filla, però de mica en mica es va revelant el contrari, i les seves paraules actuen de mirall per proporcionar al lector (“em va mirar amb un odi que no sé d’on li venia, amb la boca i les celles arrufades com un buldog”) la seva imatge autèntica. Una altra presonera de les obsessions, la narradora de ‘Setrill’, com si realitzés un informe malsà de la vida diària, estudia la conducta d’una família, però al darrere hi ha la vigilància, el control i l’amenaça que neix d’abstenir-se de coses que no podrà tenir mai. Potser és el conte més destacable del recull, segurament perquè aquí Gas fuig del patró formal comú que domina El pèndol, com si l’hagués concebut d’una manera semblant a un quadern d’estil per examinar les possibilitats que li ofereix l’ús narratiu de les veus dels personatges: tothom parla moltíssim, però en comptes del diàleg el que triomfa són els monòlegs torrencials, i el lector enyora una mica que Gas no tingui la voluntat d’escenificar i narrar els drames furtius que s’hi representen.

El que pertorba les relacions familiars a Les closques, de Laia Viñas (Xerta, 1997), premi Documenta ex aequo amb Pujadas, no és l’exercici defensiu de la indiferència que utilitza Pujadas, ni la crueltat com a mètode que practica Gas: aquí els disturbis provenen de la intensitat dels ecos perduts de la memòria indirecta, de la memòria coral, dels dramatismes insospitats de la guerra i els anys posteriors en un lloc com el delta de l’Ebre (i a Suïssa i al barri de Gràcia), dels silencis que condicionen els membres de les tres generacions protagonistes de la novel·la —“I les coses importants que no es deien eren com un cadàver i l’havien de mantenir al fons del llac, ben lligat a la malesa, per evitar que s’elevés a la superfície i quedés surant a la vista de tothom”—, de construcció fragmentària, de factura profundament calculada i d’execució estilística plena d’ors i diamants. Sense témer el risc de narrar la nostàlgia o l’energia soterrada de la tendresa, Viñas controla el ritme i les aparicions dels personatges, el decorat social és pròdig d’un detallisme mai fatigós, aposta per la intensitat moral i afectiva, i, de sobte, la llum potent d’una frase dona a una trivialitat qualsevol un halo d’aquella seguretat perenne que sempre acompanya l’aroma dels llibres bons.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >