No hi ha llengües millors
La diversitat lingüística, a més d’una riquesa, esdevé garantia d’igualtat respecte de les llengües hegemòniques
Tenim la sort —ves, per a alguns deu ser una desgràcia— de disposar d’una producció escrita sobre la llengua en tots els seus vessants que no té aturador, sembla que no sapiguem parlar d’una altra cosa, i de fet els estudis sobre el català són tot un clàssic de la creació en no-ficció en llengua catalana. Ara ens trobem a les llibreries tot un caramelet que, per fortuna, no s’atura en la dissort de la nostra aventura sinó en la descripció dels fenòmens que caracteritzen aquests sistemes de comunicació que anomenem llengües i que, en la seva diversitat, revelen el que els humans tenim en comú a través de la facultat del llenguatge.
Escrit per Pere Comellas i Carme Junyent, Els colors de la neu (Eumo Editorial) recupera una manera d’explicar els fenòmens de llenguatge ja explorada al seu dia per Jesús Tusón (Mal de llengües, El luxe del llenguatge, Patrimoni natural, etc.) a la recerca de trencar amb els prejudicis que d’antic envolten les llengües, sobre si n’hi ha que serveixen per a unes coses però no per a d’altres, sobre si la dignitat d’una llengua depèn del nombre de persones que la parlen, o de si té una gramàtica escrita. No cal ni dir que aquells que pensin que una llengua és un mer instrument de comunicació tindran un esquinç de parpella en descobrir «les relacions entre les llengües i la nostra manera de viure, és a dir, entre el llenguatge i la cultura».
El títol de l’obra, explicat succintament a la contraportada, evita caure en el reduccionisme que les llengües determinen una manera de veure el món. Els colors de la neu al·ludeix al tòpic que diu que els esquimals tenen tota una colla de paraules per parlar de la neu, però això, que ens sembla extraordinari, només ens informa que en aquella societat la neu hi té una presència destacada, i que la llengua reflecteix aquesta importància. En la nostra cultura, en canvi, disposem de més termes per parlar de les pedregades, les quals són més freqüents que les nevades i tenen una incidència directa sobre una civilització que fins al segle XIX ha estat eminentment agrícola. Això, però, no significa que una llengua sigui apta per a unes coses i inútil per a d’altres, i tota llengua es pot adaptar als canvis; que els esquimals no practiquin l’agricultura no vol dir que, en el cas hipotètic que el canvi climàtic els obligui a treballar la terra, la seva llengua no pugui trobar mecanismes per reflectir una realitat diferent.
El llibre busca establir contactes entre llengües dispars en milers de quilòmetres, per exemple a l’hora d’expressar les relacions de parentiu o bé en la manera com ens referim als intervinents en l’acte de comunicació per mitjà dels pronoms personals. La majoria de llengües, per exemple, no tenen flexió de gènere als pronoms —no hi ha per tant un femení de tu—, però n’hi ha unes quantes, com és el català, que sí que en tenen per a la tercera persona del singular —ell, ella—, mentre que d’altres, com ara el castellà, fan també el femení dels pronoms plurals —nosotras, vosotras. I igualment, totes les llengües tenen mecanismes per expressar el temps o les relacions en l’espai, de la mateixa manera que el gènere gramatical no té res a veure amb l’assignació d’un sexe a les coses.
No cal ni dir que aquells que pensin que una llengua és un mer instrument de comunicació tindran un esquinç de parpella en descobrir «les relacions entre les llengües i la nostra manera de viure, és a dir, entre el llenguatge i la cultura»
Totes les llengües, doncs, són fetes de la mateixa pasta i serveixen per canalitzar una facultat que ens defineix com és el llenguatge, i per tant no es pot sinó reivindicar la igualtat de les llengües. I, com diuen els autors, «la igualtat de totes les llengües és inquietant per a alguns perquè ens diu que hi ha àmbits de la vida dels humans que es poden escapar a tot control i que ens fan realment lliures. Potser per això les volen fer desaparèixer». Vet aquí la clau de tot plegat: la diversitat lingüística no és tan sols un bé preuat que cap preservar —segons els estudis, al llarg del segle XXI es podria perdre el 90-95% d’una riquesa irrecuperable—, sinó també l’escenari en què les llengües s’equiparen i en què es trenquen les relacions de minorització que, indefectiblement, les llengües hegemòniques han construït a fi de garantir-se el control. Si totes les llengües valen el mateix, no n’hi ha de pitjors que d’altres. I tampoc de millors.
