Selecciona Edició
Connecta’t
OBITUARIS

Oriol Llopis, el vaquer de Barcelona

El cronista, que va morir dijous amb 65 anys, es va colar en revistes atípiques on va brillar per la seva visceralitat: més que les anàlisis musicals o politicosocials, el que volia era transmetre l’experiència

Imatge de la portada de 'La magnitud del desastre. Memorias de un rock critico poco fiable', llibre d'Oriol Llopis.
Imatge de la portada de 'La magnitud del desastre. Memorias de un rock critico poco fiable', llibre d'Oriol Llopis.

Primers anys setanta, segle passat. A l'Espanya del Franco crepuscular, el rock era un producte cultural tan estimat com inaprehensible. Amb prou feines hi havia concerts estel·lars, els discos sortien censurats, fins i tot costava accedir a la informació mínima. Un buit que van anar omplint les emissores de FM i la premsa musical, amb un personal il·luminat per entusiasmes avui inimaginables. El personatge més vistós d'aquella generació va ser Oriol Llopis, que dijous es va treure la vida als 65 anys a Tocina (Sevilla), a tocar del Guadalquivir.

Barceloní de bona família, nascut el 1955, en el seu camí es va creuar el rock and roll, com cantava Lou Reed amb The Velvet Underground. Llopis es va colar en revistes atípiques —la contracultural Star, el setmanari Disco Expres, el mensual Vibraciones—, on va brillar per la seva visceralitat: més que les anàlisis musicals o politicosocials, el que volia era transmetre l'experiència.

Molts dels seus cops de timó obeïen a la voraç relació amb els opiacis, cosa que requeria apropar-se (o allunyar-se) dels seus proveïdors

Hi ajudava el seu carisma: com els seus llunyans models, el parisenc Patrick Eudeline i el londinenc Nick Kent, va decidir adoptar el paper de rock star. Era una empresa francament utòpica, tenint en compte les dificultats de la professió i dels condicionants del país. Però feia el fet: noi guapo, fins i tot va protagonitzar una sessió de fotos on jeia nu a la falda de Salvador Dalí.

Molts dels seus cops de timó obeïen a la voraç relació amb els opiacis, la qual cosa requeria apropar-se (o allunyar-se) dels seus proveïdors. Va mantenir així una profunda amistat amb Burning, potser la banda madrilenya més tòxica de l'època. Va desaparèixer amb rumb a Sud-amèrica, i es va instal·lar al Paraguai. Va tornar per integrar-se a l'editorial que publicava Rock Espezial i altres revistes, on va mantenir els seus vicis —ho explicaria després amb pèls i senyals— buidant subreptíciament la Redacció.

L'única vegada que es va sentir pagat com tocava va ser quan va entrar com a guionista a La edad de oro, amb Paloma Chamorro. En realitat, poc calia guionitzar en un programa que es guiava pel fashion; allà la seva feina principal consistia a bregar amb els convidats estrangers. Fins i tot va haver de portar el truculent Johnny Thunders a una corrida de toros a Las Ventas, una experiència inquietant fins i tot per a aquell killer novaiorquès.

Després de passar per TVE, Llopis es va evaporar entre rumors i llegendes. Van ser dos decennis d'existència discreta, amb feines improbables fora del periodisme, generalment prop del Mediterrani. Fins que va ser recollit per una bona samaritana que el va instal·lar a Andalusia. Simultàniament, la revista Ruta 66 va ser adquirida per alguns dels antics lectors, que veneraven els escrits de Llopis, tant els d'excusa musical com els seus relats ocasionals; es va intentar que tornés a escriure.

Fins i tot va haver de portar el truculent Johnny Thunders a una corrida de toros a Las Ventas, una experiència inquietant fins i tot per a aquell ‘killer’ novaiorquès

Aquesta concatenació de circumstàncies va permetre l'aparició el 2012 de La magnitud del desastre (66 rpm), llibre previngudament subtitulat Memorias de un rock crítico poco fiable. Una gloriosa muntanya russa de records i proclames, tot marcat per unes preferències musicals capritxoses: millor Golden Earring que els Rolling Stones, Elliott Murphy per sobre de Bob Dylan.

Vivint prop de Sevilla, va aprendre a estimar Silvio, Dogo y Los Mercenarios, Pájaro. No obstant això, no va rendibilitzar la seva proximitat al rock autèntic. Va trencar amb Ruta 66 i es va autoeditar el 2015 l'antologia Escritos poco fiables. En algun moment, diuen que la va tornar a ballar. Millor no indagar aquests abismes. Va decidir accelerar la seva marxa, cosa que tenia la seva lògica: va defensar aquesta opció en el seu comiat a Claudi Montañá, company de Vibraciones.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >