Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El perill de guanyar massa descaradament

Ayuso trenca el pacte de sobreentesos posant a sobre la taula aquesta idea d’Espanya que només beneficia uns quants madrilenys a costa de perjudicar la resta d’espanyols i exclamar: “Sí, i què?”

El perill de guanyar massa descaradament

La marxa triomfal d’Isabel Díaz Ayuso i la insipidesa de la política catalana són dues cares de la mateixa moneda, un resum perfecte de l’Espanya que queda una vegada s’han encès els llums de la discoteca de la Transició. En el joc d’aparences autonòmic, la calma política depenia de no explicitar el que tothom sabia. La dreta no deia que el seu projecte era crear un Madrid extractiu i omnipotent que ofegaria la resta de la Península. L’esquerra no explicava que el seu plurinacionalisme era merament nominal i en el seu fons bategava la mateixa pulsió centralista. El catalanisme no confessava que no estava disposat a revoltar-se seriosament si posava en risc el seu benestar relatiu.

Ayuso trenca el pacte de sobreentesos posant a sobre la taula aquesta idea d’Espanya que només beneficia uns quants madrilenys a costa de perjudicar la resta d’espanyols i exclamar: “Sí, i què?” En lloc d’acceptar el joc de discursos falsament preocupats per suavitzar les injustícies del model jacobí, la presidenta de la Comunitat de Madrid ofereix als seus votants el plaer de deixar de fingir que no han guanyat. La gestió de la pandèmia gràcies a la qual Ayuso arrasarà ofereix l’enèsim exemple dels avantatges de dir en veu alta el que tothom sap: Madrid ha posat l’enriquiment dels més forts davant de la vida dels més vulnerables sense preocupar-se pels costos que hauran de pagar la resta de comunitats. Sí, i què?

La marxa triomfal d’Isabel Díaz Ayuso i la insipidesa de la política catalana són dues cares de la mateixa moneda

L’efectivitat d’aquesta gallardia es deu a la pèrdua de credibilitat de les alternatives. Ningú no pot respondre a cap “I què?” sense que li caigui la cara de vergonya. Si hi havia una visió diferent de la qüestió nacional, va ser el PSOE que es va carregar el federalisme en carregar-se l’Estatut de Catalunya. Si havia una voluntat de combatre l’ortodòxia neoliberal, va ser Zapatero que va firmar la reforma exprés de la Constitució. Si hi havia una disposició a rebel·lar-se contra la piconadora centralista van ser els partits independentistes els que no van defensar la declaració i es van presentar a les eleccions del 155. Si hi havia una nova esquerra disposada a posar línies vermelles més estrictes, va ser Ada Colau qui va acceptar els vots de l’exprimer ministre francès Manuel Valls. Finalment, si hi havia una idea de gestió pandèmica diferent del darwinisme madrileny, han estat la resta de colors polítics els que l’han buidat amb la seva incoherència en les mesures adoptades i la seva incapacitat d’articular amb una mica de gràcia els valors ètics, polítics i econòmics d’allò que deien defensar.

La clau de l’èxit de la dreta espanyola desencadenada, sigui Vox, sigui Ayuso, és que són alhora rei i bufó. En l’antic paradigma, els conservadors es feien passar per gent seriosa i moderada mentre la progressia tenia reservat el paper de contrapès irreverent, els provocadors que assenyalaven les contradiccions dels senyorets dient veritats incòmodes en veu alta. Però la història recent ha demostrat que els comediants preferien cobrar del rei que tallar-li el cap. En conseqüència, la ironia a través de la qual l’esquerra o l’independentisme articulaven la seva superioritat moral ha deixat de tenir gràcia. La presidenta diu que està orgullosa que Madrid vagi nua; els poders fàctics riuen amb ella i l’oposició s’ha quedat sense acudits.

La presidenta diu que està orgullosa que Madrid vagi nua; els poders fàctics riuen amb ella i l’oposició s’ha quedat sense acudits

El desacomplexament de la dreta madrilenya produeix una hegemonia de ferro perquè fa explícita una lògica política implícita que beneficia determinats madrilenys. Que el postprocessisme i les esquerres només sàpiguen reclamar un retorn a la vella dialèctica reformista després d’haver demostrat que no estan disposats a fer front si la dreta arriba fins al final, tant econòmicament com territorialment, ajuda a entendre la sensació de cartró pedra que fa tot últimament. Aquest panorama gris, tanmateix, podria tenir una deriva irònica: si la dreta es relaxa tant que deixa d’amagar l’absurd del seu model d’Espanya i la cruesa destapa cada dia més el buit de les alternatives, els ciutadans que resulten perjudicats, que són la immensíssima majoria, potser miren el forat negre per primera vegada tan directament que comencen a fer-se preguntes perilloses, les preguntes que mai no s’haurien fet com a espectadors del vell teatre autonomista. Els antics manuals de guerra desaconsellen guanyar massa descaradament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >