Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Un camí estable

Serà difícil sostenir una base industrial competitiva i innovadora sense un sistema descarbonitzat

Aerogeneradors al parc eòlic de la serra del Tallat, a Tarragona.
Aerogeneradors al parc eòlic de la serra del Tallat, a Tarragona.

La publicació dels balanços energètic i elèctric de Catalunya, elaborats per l'Institut Català d'Energia (Icaen), ens ofereix una descripció molt detallada de la situació del país, que ha iniciat la transició cap a un nou model energètic més net, sostenible i democràtic. Tots, començant pel Parlament, tenim clar que el futur passa per un sistema energètic descarbonitzat, electrificat gairebé totalment, més eficient i amb un ciutadà apoderat amb més capacitat per generar i gestionar la seva energia[/CAP3][TEX].

Les xifres ens porten a dues conclusions: Catalunya compleix els objectius en estalvi i eficiència energètica i avança molt lentament, massa, en energies renovables. En estalvi i eficiència energètica, ja es va superar el 2019 l'objectiu marcat per al 2020, que era reduir un 20% el consum d'energia final respecte a la tendència prevista inicialment. Aquesta evolució és el resultat de la conjunció de diversos factors, com l'esforç de la indústria per reduir costos –el mercat energètic espanyol penalitza especialment les pimes, concretament les ubicades a Catalunya–, la progressiva terciarització de l'economia i els efectes de la crisi del 2008.

Per la seva part, les energies renovables van contribuir al 9,9% del consum brut d'energia final (segons la metodologia que fixa la UE), quan l'objectiu per al 2020 era arribar al 20%. Les renovables van ser l'origen del 19,8% de l'electricitat generada, lluny de l'objectiu del 50% fixat per al 2030. Aquesta dada és la conseqüència de l'aturada de projectes de centrals d'energies renovables dels últims anys, fruit de la inseguretat jurídica generada pels canvis en la retribució, de l'anterior marc normatiu per a la implantació de renovables aplicat a Catalunya i de l'oposició territorial a aquestes infraestructures. El creixement de les renovables en els últims tres anys ha vingut principalment de la mà de l'autoconsum fotovoltaic. Aquesta modalitat, que permet al ciutadà generar i gestionar la seva energia, està florint gràcies a la simplificació administrativa que va significar el decret llei 16/2019: només el 2020 es van instal·lar 49,5 megawatts (MW) repartits en 5.849 instal·lacions.

La transició energètica a Catalunya va pel bon camí quant a estalvi i eficiència energètica i apoderament de la ciutadania, però no en el desplegament de renovables. Més encara quan tenim el doble repte d'electrificar bona part de la demanda el transport suposa el 45% del consum final d'energia– i de substituir les centrals nuclears i de cicle combinat, que suposen un 67,1% de la producció elèctrica. La transició energètica que volem i que ens exigim com a país requereix que el 2050 hàgim reduït la demanda energètica en un 70% i que descarbonitzem totalment l'activitat econòmica amb les fonts renovables de què disposem: biomassa, geotèrmia, aire i sol. Tot això significa que necessitarem un mínim de 36.000 MW fotovoltaics i 12.000 MW eòlics instal·lats. L'autoconsum, que és la prioritat, no pot assumir tota la demanda elèctrica del país. Haurem de combinar el màxim nombre possible d'instal·lacions d'autoproducció –domèstiques i industrials– amb centrals eòliques i fotovoltaiques.

Òbviament, això no vol dir que Catalunya vulgui renovables a qualsevol preu. Ha d'existir, i així ens ho exigim, una bona integració de cada projecte en l'entorn on s'ubiqui. Ja disposem dels mecanismes necessaris per garantir que aquestes infraestructures s'instal·lin amb el màxim respecte cap al medi i treballem, alhora, per dotar-nos d'eines per aconseguir també una millor adaptació social. El que no tenim és temps. Primer, perquè les renovables continuen creixent a la resta de l'Estat fins al punt de començar a utilitzar infraestructures ubicades a Catalunya per evacuar tota aquesta energia a la xarxa. Aquesta situació ens pot portar a haver d'importar bona part de l'electricitat, que també requerirà executar noves infraestructures i renunciar a la sobirania energètica. I segon, perquè el canvi climàtic no espera.

Catalunya té clars els objectius, però necessita un camí estable fruit del compromís de tota la societat, per aconseguir un model energètic que respongui a les necessitats socials, ambientals i econòmiques de demà. No podem ni hem de camuflar, en el procés de transició energètica, el debat sobre el model de societat i d'estructura econòmica que volem. Difícilment es podrà sostenir una base industrial competitiva i innovadora sense un sistema energètic sòlid i descarbonitzat. I, per això, triar no fer res ja implica haver elegit.

Manel Torrent i Aixa és director general d'Energia i director de l'Icaen.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >