Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

No hi ha bitllets per als trens que han passat

El discurs polític a Catalunya gira entorn de la impossibilitat de progressar per falta de sobirania, però no s'aprofita la capacitat d'autogovern per aconseguir les sobiranies possibles, entre elles l'energètica

Un cotxe elèctric carrega bateries a Barcelona.
Un cotxe elèctric carrega bateries a Barcelona.

El desembre del 2012, el llavors president de la Generalitat, Artur Mas (CiU), i el líder d'ERC, Oriol Junqueras, van firmar un pacte de governabilitat que ha marcat la política fins ara. Coincidint amb l'auge del sobiranisme, una part del nacionalisme català convertit a l'independentisme va trobar en el greuge nacional la gran tapadora per a la corrupció que s'havia protagonitzat des del Govern de la Generalitat i la gran excusa per camuflar les carències i falta de projecte en àmbits essencials de l'acció de govern. No podem fer més perquè no ens deixen. Aquests eren els efluvis que emanaven del discurs nacionalista, trufat de tant en tant amb derives supremacistes de vegades subliminars, de vegades explícites: som millors [que ells] però no podem demostrar-ho perquè tenim les mans lligades a l'esquena.

Amb les mateixes cotilles i constrenyiments que la resta de les autonomies en energies renovables, Catalunya està pitjor

Quan es faci l'inventari, la dècada que es va iniciar amb el detonador de la sentència de l'Estatut serà contemplada per molts com l'etapa en què l'independentisme ha estat més a prop d'aconseguir el seu objectiu, però també pot ser vista com una dècada perduda per al govern del concret. Una dècada de decadència marcada per dues crisis gravíssimes, la financera dle 2008 i la del coronavirus del 2020, en què Catalunya ha patit les conseqüències de la falta de govern i de lideratge just quan feia més falta.

Era més fàcil vendre un discurs victimista que afrontar l'accelerat procés de desindustrialització i terciarització de l'economia. Era més fàcil culpar Madrid de totes les inèrcies i els buits que afrontar polítiques incòmodes que obliguen a prendre decisions difícils, com les que es necessiten per ordenar i reconduir el turisme o afrontar la transició energètica. I era més fàcil retallar i pressionar al màxim el sistema sanitari, sotmès a un sobreesforç permanent, que aplicar reformes i buscar recursos per millorar-lo, per citar un àmbit en el qual el deteriorament és especialment evident. Sempre és més còmode no fer que fer, però això se sol pagar car, perquè el rellotge no s’atura i, quan se n'adonen, ja no es venen bitllets per als trens que han passat.

S'ha parlat molt de sobirania en els últims 10 anys, un concepte de sobirania vuitcentista vinculat a la creació de l'Estat nació, però molt poc de les sobiranies concretes que, en el món interdependent i globalitzat, es conquereixen amb el govern de cada dia. La sobirania energètica, per exemple, de la qual depèn no només la prosperita,t sinó l'equilibri ambiental i social de les pròximes dècades. Ara resulta que, amb les mateixes regles, cotilles i constrenyiments que la resta d'autonomies, estem pitjor que les altres. I aquí no val a dir que la culpa, com sempre, és de Madrid. Va ser culpa del Govern central, efectivament, tenir una regulació tan desastrosa que no només no promovia les energies renovables, sinó que les perjudicava amb una fiscalitat adversa, com l'impost al sòl, que va frenar en sec l'autoproducció amb plaques fotovoltaiques. Això ens ha col·locat per darrere d'Alemanya, per exemple, en producció d'energia solar. Però aquestes regles regien per a tothom i, per tant, algú hauria d'explicar per què Catalunya, després d'haver estat punta de llança en innovació tecnològica, està és a la cua d'Espanya en producció d'energia d'origen renovable. Amb només 3.500 megawatts de potència instal·lada, aporta poc més del 7% de la que es produeix en el conjunt d'Espanya quan el PIB català representa el 19%. El 2019 no arribava al 10% l'energia consumida que procedia de fonts renovables. No complim les recomanacions de la UE i som lluny de poder arribar als 10.000 megawatts instal·lats que hauríem de tenir d'aquí a 10 anys.

El 2014, la Generalitat va aprovar l'estratègia de renovació energètica d'edificis, però només ha complert el 14%

El 2020 la Generalitat va declarar l'emergència climàtica, però això s’ha de traduir en polítiques concretes. Cal posar-se les piles, en el sentit més literal de la paraula, en tres àmbits decisius. El primer és l'electrificació de la mobilitat. El cotxe elèctric ha arribat però no disposem d'una xarxa de recàrrega que permeti un salt qualitatiu. El transport és responsable de la major part de contaminació i les emissions de CO2 i els vehicles de combustió han de desaparèixer, però de poc servirà introduir el cotxe elèctric si l'energia amb què es recarreguen les bateries procedeix de centrals de cicle combinat. Cal intervenir també sobre l'edificació. S'ha d'aconseguir que els nous edificis siguin, com marquen les directives de la UE, de consum gairebé 0, però el gran canvi hauria de néixer de programes ambiciosos d'ajuts a la rehabilitació. El 70% dels edificis de Catalunya es van construir quan encara no hi havia normes d'aïllament tèrmic i eficiència energètica. El 2014, la Generalitat va aprovar l'Estratègia Catalana de Renovació Energètica d'Edificis: només ha complert el 14% dels objectius marcats.

I, per descomptat, cal intervenir sobre la producció elèctrica. Hauríem d'estar promovent parcs eòlics respectuosos amb el medi ambient, horts fotovoltaics de mida petita, comunitats energètiques locals i agregadors de demanda elèctrica. En lloc d'això, el pacte de govern que s'està negociant apunta a una moratòria en la implantació d'energia eòlica i solar que ens farà perdre més temps. Si no s'augmenta la capacitat de produir energies renovables, la major part de l'energia que consumim no es produirà a Catalunya. Aquesta és la sobirania de la qual hem de parlar, de la sobirania energètica, alimentària, industrial, la que es conquereix dia a dia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >