Selecciona Edició
Connecta’t

El secessionisme mina la relació entre Brussel·les i la Generalitat

Les reunions Comissió-Govern gairebé han desaparegut arran del procés independentista

Artur Mas i Durao Barosso en la reunió del 2011.
Artur Mas i Durao Barosso en la reunió del 2011.

Fa una dècada, la relació de la Generalitat de Catalunya amb la Comissió Europea era inusualment intensa. Poques regions de la UE mantenien un vincle institucional tan estret amb la cúpula del poder a Brussel·les. El març de 2011 es va produir la culminació d'aquesta bona sintonia, la trobada entre José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió, i el president Artur Mas. Des d'aleshores, la connexió entre l'administració catalana i la UE s’ha anat difuminant fins a una pràctica irrellevància.

El procés d'independència, l'enfrontament amb Espanya i una acció exterior rupturista han erosionat els ponts europeistes que els governs de Jordi Pujol i una hiperactiva societat civil havien aixecat. Un any després de la cita Barroso-Mas, el màxim exponent del canvi va ser la visita aquest març del comissari del Mercat Interior, Thierry Breton, a la fàbrica Reig Jofre de Sant Joan Despí (Barcelona): Reig Jofre produirà la vacuna contra la covid-19 de la farmacèutica Janssen. Cap representant de la Generalitat va ser present a l'acte de Breton, segons va denunciar el nou líder del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Salvador Illa. El comissari sí que va estar acompanyat de la Ministra d'Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto.

La separació d'Espanya, un Estat membre, és la prioritat dels partits del nacionalisme català i, en aquesta estratègia, qui porta la veu cantant a nivell internacional és Carles Puigdemont. L'expresident de la Generalitat és eurodiputat i resideix a Bèlgica per evitar ser jutjat pel Tribunal Suprem pel referèndum il·legal d'octubre de 2017 i la declaració unilateral d'independència. Puigdemont va expressar el desembre passat unes paraules que visualitzen el canvi d'estratègia europeu que ha experimentat el poder polític català: “No negociarem la independència de Catalunya amb la UE perquè és un sindicat dels estats i allà la veu cantant la porta Espanya. La UE tampoc és la més ràpida a reconèixer independències. Hi ha vida més enllà”.

Illa ha sigut especialment crític amb la situació. “Fa deu anys –es diu aviat– que cap responsable de la Generalitat ha sigut rebut per un comissari de la Unió Europea quan a Europa es decideixen coses tan importants”, va dir Illa en una entrevista al març amb EL PAÍS. L'afirmació no és precisa: Mas va ser rebut el juliol de 2015 per la comissària de Transport i Mobilitat Violeta Bulc, tot i que sí que va ser l'últim espeternec de l’agenda privilegiada que havia tingut Catalunya a Brussel·les.

La Generalitat es va abocar a partir del 2014 als referèndums d'autodeterminació inconstitucionals i la independència unilateral

L'any 2011 va ser l'últim en les relacions prolífiques entre la Generalitat i les institucions europees. Catalunya era reconeguda com un alumne avantatjat de les noves directrius d'austeritat per reduir el deute públic. “Catalunya ha fet els deures i servirà d'exemple a altres territoris en política d'estalvi”, afirmava Mas en la seva trobada de juny de 2011 amb el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy. El juliol d'aquell any, el president català va rebre al Palau de la Generalitat la vicepresidenta de la Comissió Europea Viviane Reding; a l'octubre, el conseller d'Empresa Francesc Xavier Mena es va entrevistar amb el comissari d'Ocupació i Afers Socials Laszlo Andor, i els consellers d'Agricultura i Territori, Josep Maria Pelegrí i Lluís Recoder, tenien cita amb el comissari de Medi Ambient Janez Potocnik.

El 2013 es va materialitzar la fractura entre la Generalitat i les institucions europees. El setembre de 2013, Mas va intentar reunir-se amb Durão Barroso, que va rebutjar la trobada. El segon plat no va ser poca cosa: el cap de l'executiu català sí que es va poder veure amb els vicepresidents de la Comissió Olli Rehn i Maros Sefkovic. Però alguna cosa s'havia trencat. Dos mesos més tard, el president de la Comissió Europea confirmava per escrit, després de la insistència dels eurodiputats independentistes, que, si Catalunya se separava d'Espanya, sortiria de la UE.

La Generalitat es va abocar a partir del 2014 als referèndums d'autodeterminació inconstitucionals i la independència unilateral. Les institucions europees la van sotmetre a un buit eixordador. Les cites més destacades des d'aleshores amb autoritats comunitàries van ser un breu trobada el 2016 de la consellera d'Agricultura Meritxell Serret amb el comissari d'Afers Marítims Karmenu Vella en unes conferències a les Açores (Portugal) i la presentació el 2019 a Barcelona del Cos Europeu de Solidaritat, un acte que va ser presidit pel comissari d'Ajuda Humanitària Christos Stylianides i el conseller de Treball i Afers Socials Chakir El Homrani.

No són habituals les trobades bilaterals entre la presidència de la Comissió Europea, els seus comissaris i líders regionals. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, només va mantenir el 2020 dues entrevistes amb els presidents dels Estats alemanys de la Baixa Saxònia i Renània del Nord-Westfàlia. Malgrat això, no són excepcionals: Albert Núñez Feijoo, president de Galícia, es va entrevistar telemàticament el gener passat amb la vicepresidenta de la Comissió Dubravka Suica, mentre que l'expresident de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker es va reunir el 2017, en els mesos més tensos a Catalunya, amb el lehendakari basc, Íñigo Urkullu, i amb Ximo Puig, president de la Comunitat Valenciana. Puig es va entrevistar el 2019 amb el vicepresident de la Comissió Frans Timmermans.

L'independentisme català denuncia que el Govern espanyol els veta en les institucions europees. Una portaveu de la Comissió Europea informa per escrit a EL PAÍS que Von der Leyen i els seus comissaris “decideixen lliurement amb qui es reuneixen, incloses les autoritats regionals”. Malgrat això, Jordi Bacaria, catedràtic d'Economia Aplicada i exdirector del centre d'estudis internacionals CIDOB, està convençut que la paraula del Govern central es té en compte: “Moltes d'aquestes relacions s'havien desenvolupat a través del Govern espanyol. En el moment en què es produeix un enfrontament, inevitablement es trepitja el fre”.

El Ministeri d'Exteriors es va esforçar durant els anys de carrera independentista a contrarestar la propaganda del nou òrgan diplomàtic de la Generalitat, el Diplocat. El Diplocat va néixer de la transformació de l'antic Patronat Català Pro Europa, un consorci públic que unia els organismes institucionals catalans i la societat civil per exercir de lobby a la UE. Bacaria assenyala la desaparició del patronat i la creació del Diplocat com el punt de ruptura amb les institucions europees. “La Generalitat segurament havia tingut una relació institucional a la UE molt bona, excepcional, fruit d'una situació política activa, acceptable i de consensos”, explica Bacaria. “Aquest enteniment ja no existeix. Hi havia molta gent del costat català que treballava diplomàticament fent de xerpa. Quan aquests xerpes ja no existeixen, perquè no interessen, perquè són apartats o perquè s'aparten ells mateixos, i a l'altre costat no hi ha interès, la connexió desapareix”. “Hem quedat reduïts a una relació funcional, com tantes altres regions”, afegeix l'exdirector del CIDOB.

Francesc Homs, exconseller d'Economia amb Pujol i president de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica, valora que el “plantejament unilateral [de l'independentisme] segur que ha canviat la relació”. “És lògic que la UE hagi adoptat una disposició distant i cautelar. La UE es regeix pels seus tractats fundacionals, que deixen les qüestions territorials totalment per a les dinàmiques internes dels estats”. El mateix opina Casimir de Dalmau, que va ser director del Patronat Català Pro Europa i delegat de la Generalitat a Brussel·les: “El conflicte incomoda les institucions europees, que s'instal·len en la posició inamovible que es tracta d'una qüestió interna espanyola. A partir d'aquell moment, les relacions polítiques entre la Generalitat i les institucions europees quedaran condicionades per l'evolució de la política interna espanyola”.

“A Pujol se l'esperava i se l'escoltava a Brussel·les”

“Jordi Pujol va prestigiar la Generalitat perquè era capaç de discutir amb les màximes autoritats europees sobre política monetària i financera, política industrial, relacions transatlàntiques i, si era necessari, també sobre l'avellana de Reus. Al president Pujol a Brussel·les se l'esperava i se l'escoltava”. Així ho explica el veterà Casimir de Dalmau, exdirector del Patronat Català Pro Europa. De Dalmau afirma que la hiperactivitat europeista de Pujol, però també la de Pasqual Maragall, va perdre manxa amb l'ampliació de la UE: “Es produeix una multiplicació i una diversificació exponencial de les entitats subestatals amb una conseqüència immediata: la incapacitat material de les institucions europees, particularment de la Comissió, de mantenir una relació directa amb cadascuna i la falta de voluntat política per diferenciar entre les regions amb personalitat política i les estructures purament administratives”.

De Dalmau apunta que els governs tripartits de la Generalitat, entre 2003 i 2010, ja van iniciar una política exterior més sobirana obrint delegacions internacionals. “Quan vam arribar al 2012, les relacions de la Generalitat amb les institucions europees estaven molt lluny d'on les havia deixat Pujol”, diu De Dalmau. “Havien perdut fluïdesa i contingut i Catalunya havia deixat de brillar amb llum pròpia a Brussel·les”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >