Selecciona Edició
Connecta’t
ICON

Més enllà del ‘bakalao’: l’oblidada ruta de clubs de Girona que va portar el techno a Espanya fa 35 anys

Eclipsada per València i la seva Ruta Destroy, l'escena de club de les comarques de Girona va ser pionera durant els anys 80

Una nit qualsevol a la Sala del Cel de Girona durant els seus anys d'esplendor.
Una nit qualsevol a la Sala del Cel de Girona durant els seus anys d'esplendor.

En un mas del barri del Pedret de Girona, sobre les ruïnes d'una antiga parròquia, es va crear un dels exponents més grans de la història de la música electrònica d'aquest país: La Sala del Cel. A mitjans dels 80, el seu fundador, Josep Pérez, va captar les influències musicals que arribaven de Bèlgica i França i va intuir que allò podria convertir-se en un llançaflames que revolucionaria la nit d'uns anys encara encotillats en el so de les guitarres. La Sala del Cel, juntament amb clubs com el Blau i Le Rachdingue, va introduir l'electrònica a les comarques de Girona paral·lelament a la Ruta Destroy de València, portant artistes de renom mundial com Jeff Mills, DJ Zero i Ángel Molina. Aquella escena techno catalana ,que va precedir el Sónar, ha estat oblidada. Just quan es compleixen quaranta anys de cultura de club, el documental Nou set dos (el prefix telefònic de Girona), dirigit per Albert Domènech i Òscar Sánchez i guanyador del premi del públic al festival IN-EDIT, recopila una trentena de testimonis sobre aquella història.

L'escena electrònica de Girona va néixer, com totes, d’esquena al gran públic. Luis Calderón, programador de La Sala del Cel, explica al documental com el 1987 hi havia qui es plantava a les muntanyes de Girona per intentar sintonitzar una ràdio pirata francesa, on un jove Fred Tassy feia un programa sobre música electrònica. A d'altres els arribaven aquests sons gràcies als cassets dels turistes que estiuejaven a la Costa Brava. A poc a poc, els ritmes sintètics del techno s'anaven filtrant a les discoteques i espais màgics com Le Rachdingue, sala surrealista inaugurada el 1968 per Salvador Dalí i l'escriptor Henri-François Rey que encara avui es considera un museu. A començaments dels anys 90, mentre l'electrònica guanyava protagonisme en les programacions de Girona i de Banyoles i atreia públic de diferents països, especialment França, les televisions s'inundaven de notícies sobre la mal anomenada ruta del bakalaode València, la Ruta Destroy. Un accident aquí, un altre allà, l'eclosió de la droga, l'arribada de la màquina i un públic que va degenerar amb l'entrada de caps rapats a les sales no van ajudar gaire la imatge del techno. La idea que s'estava produint un esdeveniment cultural no calava en les majories i ningú aliè a les escenes semblava que mirés cap a Girona.

Una de les actuacions a La Sala del Cel recollides al documental 972.
Una de les actuacions a La Sala del Cel recollides al documental 972.

Segons Domènech, “l'escena gironina era més fina, estava més centrada en la música, a veure allò que no s'havia pogut veure mai en directe i també era més respectuosa que la de València”. Aquesta cultura de club, que va néixer a l’underground de Chicago, Detroit i Nova York, va arribar a la península “per Girona, per la carretera del Saler i per un club d'Oviedo anomenat La Real”, assenyala Oscar Nin, crític musical amb una dècada d'experiència en la comunicació del Sónar. “Allò d'agafar un cotxe i anar a l'altra punta d'Espanya a ballar era inconcebible aquella època. Mai ha interessat entendre què passava a les perifèries”, afegeix.

El clubbing va ser “un oasi de llibertat on es barrejava gent de tota mena”, apunta Domènech. “El van crear els negres, els homosexuals, els llatins. Anaven a magatzems i fàbriques a ballar la música que els agradava i que no es punxava a les discoteques, allà es produïa una experiència curativa per a ells”, explica Nin. Aviat, els clubs de Girona “no tenien res a envejar a cap dels grans locals de Berlín ni dels Estats Units”, considera el crític. La Sala del Cel es va convertir en una atracció, un club amb instal·lacions avantguardistes, un ciberespai i una pista de ball oberta al cel. “Vam posar un sostre de vidre pensant que veuríem el cel de nit, però els llums es reflectien i no hi vèiem res. Encara així, la gent arribava i se n'anava a la pista per mirar cap a dalt”, recorda entre rialles el seu fundador, Josep Pérez. “Si vas a Girona has de veure la catedral catòlica i la catedral electrònica, que era La Sala del Cel”, sentencia el seu fill, el DJ David Fussió, al documental.

És inevitable pensar que Nou set dos és una peça per a iniciats, per a nostàlgics d'aquella gresca musical de poc més de quinze anys, des de 1987 fins que l'escena va entrar en declivi a partir de 1996, i que va implosionar als 2000. Amb veus com Fred Tassy, DJ Hell, Djoseph, Front 242 i Nando Dixkontrol, el documental deixa clar que el que va ocórrer a Girona va ser un fenomen musical únic. “Aquella manera de punxar, de portar la pista, creava una catarsi. I aquests discos no estaven en cap altre punt d'Espanya”, assenyala Nin. Domènech ho corrobora: “Jo sempre he considerat que el que havia vist a Girona no ho havia vist en cap altre lloc”.

“Quan vam començar el projecte no hi havia res. Teníem la referència dels discjòqueis i dels propietaris dels clubs i vam anar de persona en persona. De fet, hi ha hagut algunes actuacions que hem deixat fora perquè no les hem pogut contrastar. Tot això comença a estar una mica documentat a partir dels 90”, explica el director. “El més curiós és que hi ha gent molt rellevant en aquesta història que jo, que he viscut tota la vida a Girona i que vaig participar en l'escena, no coneixia”, rebla.

Com va acabar el clubbing a les comarques de Girona? Segons Domènech hi van influir molts factors, des del fet que la policia “es va posar molt seriosa perquè hi havia molt moviment de cotxe i alguns accidents greus” fins a la diversificació de la música. “A partir de 1996, el techno apareix per tot arreu, s'ha creat el Sónar i hi ha un canvi de tendència del públic: la gent de Barcelona no ve tant a Girona. Tot va caient, excepte Le Rachdingue, que té el segell tan màgic de Dalí i és a prop de la frontera francesa”, apunta el director.

Interior de la Sala del Cel els anys 80.
Interior de la Sala del Cel els anys 80.

Probablement no existiria el Sónar sense l'escena de Girona. Els artistes que intervenen en el documental asseguren que la seva importància no està reconeguda. Segons Nin, aquesta falta de reconeixement transcendeix a aquesta escena, tot i que gran part del turisme d'Eivissa té el seu epicentre en el clubbing. “La música electrònica és cultura, encara que no s'exhibeixi en museus. És art contemporani, cal reconèixer que Jeff Mills és tan important com Bob Dylan”, considera el crític musical. Per Josep Pérez, el techno sí que ocupa el lloc que li correspon en la història: “Està en la publicitat, en el cinema, a les botigues. Ara tota la música és electrònica. A més, hi ha projectes com l'escola Eumes de Girona, que és un referent internacional”. Domènech, tanmateix, manifesta que “a Alemanya hi ha moltíssima literatura de l'escena electrònica i la ciutat de Berlín gira sobre aquest eix, allà els DJ són totems. Aquí no s'ha posat de relleu. Aquí està mal vist que una persona s’hagi dedicat tota la vida a punxar”.

Per consolidar la memòria de l'escena electrònica de Girona, els autors de Nou set dos estan treballant en una segona versió del documental que duplica el metratge i recupera elements que havien quedat al tinter, com la importància dels afters en la cultura de club de la província. Un moviment sense el qual l'escena de ball d'aquest país, una part bàsica de la seva història musical, no s'acaba d'entendre. “La música electrònica és el futur”, sentencia Pérez. “La resta és poesia amb guitarres”, remata el fundador de la segona catedral de Girona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >