Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

On va Illa?

La moderació pot ser atractiva en un moment en què hi ha fatiga de conflicte. El problema és que moltes vegades és només l'expressió de la impotència: de la por del risc de trencar tòpics

El líder del PSC, Salvador Illa, en acabar la segona sessió del debat d'investidura de Pere Aragonès. rn
El líder del PSC, Salvador Illa, en acabar la segona sessió del debat d'investidura de Pere Aragonès.

En política, els gestos mai són innocents, sempre venen carregats d'intencions. Estem ficats en una fase de confrontació en què s'oblida fàcilment que, en democràcia, els petits detalls poden donar més pistes que les grans proclames. I els matisos recuperaran la seva importància en els temps que venen. Per això m'ha sorprès que el nou líder del PSC, Salvador Illa, en el doble debat de la fallida investidura de Pere Aragonès, hagi trufat les seves intervencions amb alguns rotllos en castellà, semblant al model amb què Ciutadans va fer la seva raó de ser. Ni Reventós, ni Maragall, ni Montilla, ni Iceta, els seus antecessors, ho havien fet mai.

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) es va fundar el juliol de 1978 amb la fusió del PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la federació catalana del PSOE. Sense arribar mai al grau d'autonomia que tenia el PSUC respecte del PC, sempre va mantenir certa singularitat, assumint amb naturalitat els referents identitaris de Catalunya, la nació i la llengua. I això el va distingir de la dreta espanyola, que si ha fracassat sempre a Catalunya és, entre altres coses, perquè no s'ha assabentat que és una societat amb unes claus referencials (culturals i polítiques) diferents de la resta del país, sent perfectament incapaç d'adequar el seu discurs a aquesta realitat, excepte, potser, en el període Piqué.

La irrupció de Ciutadans –els que han fet de l'esbronc i de la barreja del castellà amb una miqueta de català, el seu estil– va introduir un factor inesperat. Un partit nascut a Catalunya –inicialment monotemàtic: la qüestió lingüística– va fer el salt a la política espanyola com a redemptor de la nació catalana per la via de la seva negació i d'un lliurament incondicional a la nació espanyola. Un doble salt mortal que ha acabat a terra. Ara Ciutadans, després d'assolir el seu apogeu gràcies al procés independentista i a la crisi d'un PP ofegat per la corrupció, està a les portes de la desaparició. Ni era fàcil l'estabilitat a Catalunya d'un partit pensat per a Espanya ni ho era a Espanya un partit pensat des de Catalunya.

En aquest context, què pretén Illa, alineant-se amb un gest definitori del que va ser Ciutadans? S'entén el que pot tenir d'aposta conjuntural: l'electorat de Ciutadans en aquest moment és el que està més disponible després d'haver-se sentit enganyat. Per tant, era un objectiu temptador per arribar primer a les eleccions catalanes. I així ha sigut. Però un projecte polític amb vocació de continuïtat, com se li suposa a un partit de llarg historial com el PSC, no es pot assentar sobre l'oportunisme si vol tenir durada (l'exemple de Ciutadans és, en aquest sentit, concloent).

En la conjuntura actual, els socialistes catalans podrien ser decisius per sortir de la ressaca del 2017. Naturalment, perquè això sigui possible han de comptar amb la complicitat (i l'atreviment) del Govern espanyol, que ara mateix fingeix però no ofereix, instal·lat en el mite de la moderació (que sovint és una expressió d'impotència). Però no n'hi ha prou. Si vol fer créixer l'electorat socialista i estabilitzar-lo, el PSC s'ha de moure amb ple reconeixement de les singularitats d'un territori que té els seus atributs precisos, més enllà de la confrontació. Illa ve catapultat pel president del Govern en una operació d'imatge típica d'una política que, quan el contingut està en els eslògans i no en els projectes, es fa forçosament conjuntural. Però coneix prou el seu país per saber quines són les seves singularitats. I això significa saber distingir entre fer política a Catalunya o fer-la a Espanya. D'altres han caigut per confondre-ho. La moderació pot ser atractiva en un moment en què hi ha fatiga de conflicte. El problema és que moltes vegades és només l'expressió de la impotència: de la por del risc de trencar tòpics i construir noves realitats per guanyar. En aquest sentit, el veto creuat entre Esquerra i PSC és una pèssima notícia, expressió d'una doble falta de coratge.

El PSC podria ser determinant en la pròxima etapa de la política catalana, però no ho serà si no és capaç de pensar autònomament i es limita a agafar el relleu de Ciutadans en la prolongació del conflicte simple entre unionistes i independentistes i se suma als que han fet de la confrontació el nou statu quo (amb el corresponent sistema d'interessos). Seria una greu irresponsabilitat, perquè per aquest camí ara mateix no hi ha sortida, només estancament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >