Selecciona Edició
Connecta’t

Una ombra a la biblioteca

Dues mudances de llibres em recorden que ens ensenyen a viure i ens diuen què som i de què patim

Muntatge fotogràfic amb diversos exemplars de 'Vint mil llegües de viatge submarí' de Jules Verne.
Muntatge fotogràfic amb diversos exemplars de 'Vint mil llegües de viatge submarí' de Jules Verne.

Ni tan sols la batalla contra el pop gegant. El que em subjugava de Vint mil llegües de viatge submarí era que en aquella màquina, condemnada al moviment infinit en els fons abissals, el joc de coberts i plats portessin la inicial de l'amfitrió, aturats al menjador de roure i banús. I, és clar, els 12.000 volums de la biblioteca, que deixa aclaparat el convidat forçós, el professor Aronnax. “Són els únics llaços que em lliguen a la terra”, li confessa el capità Nemo. Em passa el mateix. I comparteixo també amb el misantrop marí que de les meves lleixes està proscrita tota obra d'economia política, cansats dels temps i espècimens que ens han tocat en aquest viatge.

Tinc tres edicions diferents de la novel·la de Verne. Una és pura nostàlgia: és de 1970, amb sospitosa coincidència entre adaptador (S. Soriano) i il·lustrador (Soriano!), a la biblioteca juvenil Roma de l'Editorial... Roma!, en una altra no menys inquietant concomitància. Hauria d'haver-ne sospitat, però tenia set anys i era el meu primer Verne. L'última edició, amb les il·lustracions clàssiques de Riou, em va permetre desfer el greuge que vaig arrossegar durant anys: creia que havia llegit l'obra fins que, en veure aquesta, em vaig adonar que entre una i l’altra distaven 480 pàgines. No, no m'he desfet de la primera: és un moment de la meva vida i té unes coordenades específiques d'espai i temps i esperit. I així amb tots els llibres, motiu que explica que alguns hagin mudat ja sis vegades de pis amb mi.

Aquesta mateixa raó és la que fa que tingui quatre o cinc d'un autor que avui em sorprèn que em seduís. El seu temps va passar per a mi, però per respecte a la data que poso al final de quan els he llegit, després d’uns segons de dubte tornen a la lleixa, després de bufar-ne la pols i remoure’n els fulls. Després d'això solen aparèixer retalls de premsa sobre autor i obra, dibuixos furtius dels meus fills o fins i tot una ploma de les que es posen a la mona de Pasqua. Potser no recordo aspectes de la trama, però puc fixar amb exactitud d'entomòleg malaltís si va ser regalat o adquirit i quan, on i en quines circumstàncies anímiques el vaig llegir.

La conservació dels exemplars i el seu assentament per qualsevol racó de la casa pot intel·lectualitzar-se

La conservació dels exemplars i el seu assentament per qualsevol racó de la casa fins i tot es pot intel·lectualitzar. Per exemple: per què vull dues edicions del Tristram Shandy de Laurence Sterne? Doncs perquè davant de la versió de Joaquim Mallafré o la de Javier Marías m'és impossible discernir la millor i descartar l'altra. És irresoluble. Ergo, es queden les dues... I així, fins on vulguin a partir d'edicions originals, amb o sense pròlegs o notes, il·lustrades o no...

En principi, la biblioteca no hauria d'expandir-se infinitament com l'univers, però ho fa. Malgrat que hi ha un centenar d'exemplars encara embolicats en cel·lofana, és a dir, no només per llegir, sinó per estrenar. La teoria que esgrimeixo quan ja no me’n deixen

entrar més a casa és doble. Una és que m’estic esforçant en els arcans del tsundoku (l’art japonès de comprar molts llibres i no llegir-los). No sol colar. L'altra: que és tan o més important posseir el llibre que es consumirà immediatament com un que tardarà a ser-ho. Tinc comprovat que arribarà el seu moment. És a dir, estem per la compra impulsiva i compulsiva, sobretot quan, sovint, un exemplar podria no tornar-se a creuar en la teva vida. I així haurem perdut la possibilitat d'entendre'ns una mica més a nosaltres mateixos.

Tot això ve a tomb perquè, en dues setmanes, l'atzar m'ha enfrontat amb la necessitat d'ordenar i jivaritzar tant la biblioteca professional com la personal. En el primer cas, per facilitar la neteja de l'oficina per als companys, entranyables liquidadors de Txernòbil que han decidit tornar, enyorats, a la redacció. Per resumir, la raó sanitària s'ha imposat a l'argumentari que m'era difícil desprendre-se'm de res perquè no sabia quan em podria ser útil.

A casa ha estat diferent: es tractava de forçar el fill gran a fusionar la seva ja notable biblioteca amb la del seu progenitor. L'operació havia de ser ràpida i permetre una purga de títols repetits. Res. Al fracàs en el primer objectiu va contribuir que no hi ha exemplar que no tingui marques. Lluny d'un sacrilegi, és un homenatge: els llibres ens ensenyen a viure, són manuals d'ús de l'existència i ens diuen què som, de què patim. Projecten la nostra ombra. Ho va dir millor el poeta José Emilio Pacheco: “No llegim a d'altres; ens llegim en ells”. I perquè no ho volem oblidar, ho subratllem. Els codis de les meves empremtes de lectura han canviat: vaig començar amb una respectuosa, gairebé invisible, subratllada; després, com Borges, notes en lletra minúscula a les guardes. Amb els anys, l'atreviment a aplaudir (via asteriscs) o a un mínim diàleg amb l'autor, als marges de les pàgines.

Tot el que es ressalta, que aviat no es recorda, sembla justificat i vital. “L'heroic no és un acte, és la constància; no és un punt lluminós, sinó una fina línia indestructible en la seva modèstia”, vaig ressaltar del Victus de Sánchez Piñol. “Necessito tractar amb bones persones”, vaig destacar del pobre príncep Mixkin de L’idiota, de Dostoievski... Vaig mirar a l'atzar. “En suma, la vida té un element de diabòlica coincidència que les persones massa inclinades cap al prosaic no arribaran a percebre mai”, fa reflexionar Chesterton al pare Brown. Pura casualitat trobar-ho ara. O no: potser és la prova de la coherència de tota biblioteca, del diàleg secret que els llibres d'un mantenen entre si.

Un inventari aleatori constata 11 llibres de Graham Greene, 12 de Kafka, 18 de Marsé, 22 de Pla i 41 (lleixa monogràfica, doble fons) entre els veïns Vargas Llosa i Vázquez Montalbán. No sé què diu d'algú tot això. En qualsevol cas, contemplar-la em recorda qui vaig voler ser, qui soc i on he estat i, quan tingui temps (dues terceres parts estan per llegir), m'indicarà on vull anar i en què m'hauré equivocat fins ara.

No vaig fer purga. Tampoc vaig acabar unint les dues biblioteques: en cas d'executar-ho, hauria difuminat la personalitat del fill gran. Li dec una altra disculpa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >