Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Lliçons de l’art de la Franja en tràfec

El Museu de Barbastre ha d’explicar ara una història de l’art que desconeix. El Suprem, per la seva banda, ha de decidir si dictamina només sobre Catalunya o si obre la capsa de Pandora a totes les col·leccions i museus espanyols

Moment en què es carreguen les darreres obres al Museu de Lleida, el passat 10 de març.
Moment en què es carreguen les darreres obres al Museu de Lleida, el passat 10 de març.

El desmantellament de la col·lecció permanent del Museu de Lleida, que mostrava i explicava l’art de la Franja aragocatalana, i el trasllat d’aquestes obres sota mandat judicial al Museu de Barbastre, obre una etapa en extrem interessant en un seguit de qüestions. Escric com a franjolina i escriptora sobre aquelles terres i, sobretot, com a crítica cultural. La cosa ja està feta i repartir més llenya en aquesta reencarnació del duel a garrotades goyesc a la frontera monegrina avorreix. Si a vostè li passa el mateix, ho entenc, és un fàstic. En aquestes línies em guia no avorrir i encara menys agredir, malgrat tantes administracions, polítiques i culturals, que mereixen un zero en conducta. Aquest és un afer de tot menys insignificant; és, molt en particular, un retrat col·lectiu d’esta España nuestra que cantava la cançó.

No acudiré als antecedents, que en aquest diari segueix des de fa anys José Ángel Montañés amb exquisit rigor periodístic, perspicàcia analítica i amb una cosa afegida que s’agraeix en particular, el seguiment informatiu més enllà del que dictaminen els tribunals. M’interessa l’etapa en què entrem, en la qual l’art de la Franja pot jugar un paper simbòlic per a molts altres museus, col·leccions particulars i el que envolta per tot arreu aquestes obres, la manipulació cultural de la història de l’art.

Des que existeixen, els museus es dediquen a crear relats, donant primacia a la conservació de les obres per dotar-les de simbolisme nacional, ja que els museus neixen amb l’estat nació i serveixen a l’Estat. En això estem també en aquest cas, en guerra cultural autonòmica. Hi ha exemples monumentals, de gran poder. El més clàssic, els marbres del Partenó, que continuen al Museu Britànic. Però l’art de la Franja al Museu de Lleida no era el mateix cas, no era pas un botí colonial. Tampoc el seu trasllat judicial a Barbastre, a seixanta quilòmetres de Lleida, es pot equiparar a un hipotètic retorn dels marbres grecs a Atenes, ja que si Espanya no és una entelèquia cultural els seus museus han de creure que formen tots un conjunt, no hi pot haver estrangerismes en això.

El museu lleidatà no ha tingut més remei que recompondre el relat aragocatalà amb altres obres de la història franjolina, que ja li han arribat, del MNAC i del Museu del Disseny barceloní. I aquí comencen les lliçons. La lliçó primera d’aquest assumpte és que el Museu de Barbastre haurà, a partir d’ara, d’explicar l’art de la Franja, que fins avui li ha estat un perfecte desconegut, en les seves obres i en la seva història. Un serrell d’aquesta lliçó històrica aragonesa serà l’equanimitat dels seus professionals per explicar-la. Un museu és més que un dipòsit d’obres.

Però la gran lliçó que tots els museus territorials, arreu del territori espanyol, hauran de començar a estudiar, la capsa de Pandora d’aquesta història espanyola del segle XXI, és aquesta: demanaran al Prado i a les col·leccions particulars d’art religiós la tornada d’això i d’allò als seus llocs d’origen? I si ho aconsegueixen, què faran amb aquestes obres, més enllà de presentar-les com un trofeu? El Tribunal Suprem, que encara té coses a dir-hi, optarà per dictaminar només sobre Catalunya i prou, com de moment sembla?

Si vostès viuen a Lleida i visitaven aquelles obres, els acompanyo en el sentiment i els emplaço a aixecar l’ànim d'immediat i continuar i gaudir de les obres que Barcelona ha concedit graciosament ara al museu. Si viuen a la Franja i ara es pregunten si les han d’anar a veure o no, quan es pugui, a Sixena (primera temporada d’aquest thriller museístic) i a Barbastre, els ho recomano. Cal veure-les i saber que parlen de la seva terra i de la seva història. Autoritats religioses i culturals aragoneses han declarat aquests tristos dies que mai fins ara no havien vist les obres, i això que a tot estirar hi eren a una hora de cotxe.

Com a veïna del poble, he de dir que, posats a fer, allò pertinent hauria estat que la Verge de Saidí tornés a casa. Per recordar a la comunitat, i ara parlo del mateix poble, que fa uns segles teníem mestres pintors i escultors sorgits del poble que recorrien la vall del Cinca i eren requerits per la corona aragocatalana arreu. Una història que s’haurà de continuar explicant, que no ha començat pas ara. Els pobles estan molt necessitats de la felicitat immaterial de l’art. Caldrà confiar que el Museu de Barbastre compleixi les lliçons d’aquest duel a garrotades. Una penosa guerra cultural que pot arribar a tornar-nos analfabets, i això sí que no pot ser.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >