Selecciona Edició
Connecta’t
AVANÇ EDITORIAL

Thomas Piketty: “Visca el socialisme!”

L'economista francès va créixer constatant el fracàs del sovietisme i creient a ulls clucs en el model liberal. Avui, l'autor d'‘El capital al segle XXI’ publica una recopilació dels seus millors articles i aposta per una nova forma de socialisme, participatiu, democràtic, feminista i ecològic. Us oferim un avanç editorial del llibre que edita en català el Grup 62

Dones treballant la terra als anys 30 a la Unió Soviètica. Ampliar foto
Dones treballant la terra als anys 30 a la Unió Soviètica. Getty Images

Si l’any 1990 m’haguessin dit que el 2020 publicaria un recull de cròniques titulat Una altra forma de socialisme, m’hauria pensat que era una broma sense solta ni volta. Amb divuit anys, havia passat la tardor del 1989 sentint a la ràdio com s’enfonsaven les dictadures comunistes i el «socialisme real» a l’Europa de l’Est. El febrer del 1990 vaig prendre part en un viatge d’estudiants francesos en suport del jovent romanès, que s’acabava de deslliurar del règim de Ceauşescu. Vam arribar a mitja nit a l’aeroport de Bucarest, i després vam anar amb autobús a Braşov, una ciutat nevada i ensopida, arraulida dins l’arc dels Carpats. Els joves romanesos ens ensenyaven orgullosos els impactes de bala a les parets, testimonis de la seva «Revolució». El març del 1992 vaig fer el meu primer viatge a Moscou, on vaig veure les mateixes botigues buides i les mateixes avingudes grises. Havia aconseguit infiltrar-me entre els participants d’un col·loqui francorus titulat «Psicoanàlisi i ciències socials», i amb un grup d’universitaris francesos una mica desorientats vaig visitar el mausoleu de Lenin i la plaça Roja, on la bandera russa just llavors acabava de substituir la soviètica.

Soc nascut el 1971 així que pertanyo a una generació que no va tenir temps de sentir la temptació del comunisme i que va arribar a l’edat adulta constatant el fracàs absolut del sovietisme. Com molts, vaig ser més liberal que no socialista en la dècada del 1990 estufat com un paó de les meves observacions tan encertades, desconfiat de la gent més gran del meu voltant i de tots els nostàlgics, i no suportava els qui es negaven rotundament a veure que l’economia de mercat i la propietat privada formaven part de la solució.

Tanmateix, trenta anys més tard, el 2020 l’hipercapitalisme ha anat massa lluny, i ara estic convençut que hem de reflexionar sobre com podem tornar a superar el capitalisme, imaginar una altra forma de socialisme: participatiu i descentralitzat, federal i democràtic, ecològic, mestís i feminista.

La història decidirà si la paraula socialisme és morta definitivament i l’hem de substituir. Personalment, penso que es pot salvar, i fins i tot que continua sent el terme més adequat per designar la idea d’un sistema econòmic alternatiu al capitalisme. De tota manera, no ens podem limitar a anar «contra» el capitalisme o el neoliberalisme: també, i sobretot, cal estar «a favor» d’alguna altra cosa, i això requereix designar concretament el sistema econòmic ideal que volem implantar, la societat justa que pretenem dur a terme, sigui quin sigui el nom que hom decideixi donar-hi al final. Darrerament se sol dir que el sistema capitalista actual no té futur, vist com fa créixer les desigualtats i com esgota els recursos del planeta. Això no és que sigui fals, però mentre no hi hagi una alternativa definida clarament, al sistema actual encara li quedarà molta corda.

Com a docent i investigador en ciències socials, em vaig especialitzar en l’estudi de la història de les desigualtats i de la relació entre desenvolupament econòmic, distribució de la riquesa i conflicte polític, cosa que m’ha portat a publicar diverses obres força voluminoses. També he contribuït a la creació de la World Inequality Database, un ampli projecte col·lectiu i participatiu encaminat a aportar més transparència a l’evolució de les desigualtats en les rendes i els patrimonis dins les diferents societats del món.

Basant-me en les lliçons apreses d’aquestes recerques històriques, així com, naturalment, en la meva experiència com a ciutadà observador del període 1990-2020 en l’últim llibre que he publicat he intentat proposar alguns «elements per a un socialisme participatiu», les principals conclusions del qual resumiré aquí._ Ara bé, vull puntualitzar que aquests «elements» tan sols constitueixen un petit punt de partida entre d’altres, una contribució minúscula a un procés immens d’elaboració col·lectiva, de controvèrsia i experimentació social i política, un procés que s’haurà d’emmarcar en el llarg termini i que requerirà una gran dosi d’humilitat i tenacitat, si considerem l’abast dels fracassos passats i dels reptes futurs.

El lector que hi estigui interessat també trobarà algunes d’aquestes reflexions en la present obra, en la qual hem reproduït el conjunt dels meus articles mensuals publicats al diari Le Monde des del setembre del 2016 fins al juliol del 2020 sense cap modificació ni reescriptura.

Tan sols s’hi han afegit alguns gràfics, taules, referències i textos addicionals publicats al meu blog, inclòs a Le Monde. D’entrada he d’assenyalar que algunes de les cròniques no han envellit tan bé com d’altres, i demano per endavant al lector que em disculpi per certes repeticions. Aquests textos no representen altra cosa que un intent imperfecte d’un investigador en l’àmbit de les ciències socials de sortir de la seva torre de vori i dels llibres de mil pàgines per implicar-se en la vida de la ciutat i en les entranyes de l’actualitat, amb els riscos que això comporta. Espero que el lector indulgent hi pugui trobar algunes pistes útils per a les seves pròpies reflexions i compromisos.

La llarga marxa cap a la Igualtat i el socialisme participatiu

Comencem amb una afirmació que a alguns els resultarà sorprenent. Si adoptem una perspectiva a llarg termini, llavors ja ens trobem de ple en la llarga marxa cap a la igualtat i el socialisme participatiu. No hi ha cap impossibilitat tècnica que ens impedeixi de continuar avançant per aquest camí ja encetat, sempre que ens hi posem totes i tots.

La història ho demostra: en essència, la desigualtat és ideològica i política, no econòmica o tecnològica. Aquest punt de vista optimista certament pot semblar paradoxal en una època en què impera el desànim. Això no obstant, es correspon amb la realitat. Les desigualtats s’han reduït notablement a llarg termini, gràcies sobretot a les noves polítiques socials i fiscals implantades durant el segle XX. És veritat que queden moltíssimes coses per fer, però la qüestió és que podem anar molt més lluny si fem cas de les lliçons de la història.

Examinem, per exemple, l’evolució de la concentració de la propietat en els últims dos segles. En primer lloc, es constata que la part posseïda per l’1 % més ric del total de les propietats (és a dir, el total dels patrimonis immobiliaris, financers i professionals, nets de deutes) es va situar en un nivell astronòmic al llarg de tot el segle XIX i fins al començament del segle XX —cosa que, d’altra banda, demostra que la promesa d’igualtat de la Revolució Francesa era més teòrica que no real, si més no pel que fa a la redistribució de la propietat. En segon lloc, observem que la part de l’1 % més ric es va reduir notablement durant el segle XX era aproximadament el 55 % del patrimoni total just abans de la Primera Guerra Mundial, i avui és de prop del 25 %. Ara bé, cal assenyalar que aquesta part és de l’ordre de cinc vegades més gran que la que posseeix el 50 % més pobre, que avui dia tan sols té poc més del 5 % del total dels patrimonis (malgrat que, per definició, són cinquanta vegades més nombrosos que l’1 % més ric).

I la cirereta del pastís: aquesta part tan petita s’ha reduït encara més d’ençà dels anys 1980-1990 una evolució que també percebem als Estats Units, Alemanya i a la resta d’Europa, així com a l’Índia, Rússia i la Xina.

En resum: la concentració de la propietat (i, per tant, del poder econòmic) va disminuir clarament al llarg del segle passat, però no per això ha deixat de ser summament forta. La reducció de les desigualtats patrimonials s’ha produït sobretot en benefici de la «classe mitjana patrimonial» (és a dir, el 40 % de la població comprès entre el 10 % de dalt i el 50 % de baix), però ha afavorit molt poc la meitat més pobra de la població.

En definitiva, la part del 10% més ric del total dels patrimonis ha minvat sensiblement, i ha passat del 80-90% a més o menys el 50-60% (un percentatge encara considerable), però la part del 50 % més pobre no ha deixat mai de ser minúscula (vegeu el gràfic següent).

La situació del 50 % més pobre ha millorat més en termes de renda que no en termes de patrimoni (la seva part en el total de les rendes ha pujat amb prou feines d’un 10 % a aproximadament un 20 % a Europa), malgrat que aquesta millora també és limitada i potencialment reversible (de fet, aquesta mateixa part ha tornat a caure a poc més del 10 % als Estats Units des de la dècada del 1980).

Thomas Piketty és director d'investigació a l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials de París, professor a l'Escola d'Econòmiques de París i codirector de la World Inequality Database. El seu llibre ‘El capital al segle XXI’ va ser un supervendes. Aquest extracte és un avanç d'Una altra forma de socialisme (Grup 62), que es publica el 7 d'abril. Deusto en fa l'edició en castellà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >