Tot és a la façana
Al nou edifici de Josep Ferrando per a la Universitat Torcuato di Tella, tot –les instal·lacions, l’estructura i la identitat– és al primer pla d’una façana gruixuda i sòbria prefabricada a Buenos Aires
Al barri de Buenos Aires de River, la façana de l’edifici d’usos mixtos Sáenz Valiente —al campus Alcorta de la Universitat Torcuato di Tella– capgira la lògica: és més lleugera a terra que al cel. Com un arbre, creix en complexitat i es ramifica. Tanmateix, manté les arrels etèries. Com és possible? L’aposta de Josep Ferrando i el seu equip té a veure amb l’objectiu doble de construir alhora un edifici i una part de la ciutat. Així, la planta baixa de l’immoble està rematada per un pòrtic —en línia amb les columnes de la resta de les plantes—, que retarda el tancament metàl·lic i els vidres de la façana d’accés. Aquesta cessió espacial és així per relacionar el nou immoble amb els comerços i usos del barri universitari.
En contrast amb la permeabilitat de la planta baixa, a la resta de l’edifici, la retícula de mòduls de formigó construeix uns ritmes i unes seqüències amb les columnes i les mènsules que arrelen una expressivitat austera, matemàtica i arbòria alhora. Així, tot i que les columnes es ramifiquen des del tronc de la planta baixa, és la lògica matemàtica —una cosa habitual en la manera de dissenyar de Ferrando– la que acaba per dibuixar l’expressió de la façana. Per això, si les columnes disten 15,60 metres a la part baixa de l’edifici, estan distanciades només 5,20 metres a la part mitjana i amb prou feines la meitat —2,60 metres— quan arriben a la corona de l’immoble. Malgrat aquesta densitat, l’aula lliure del terrat alleugereix el volum tot i que, acompanyat rere una retícula de formigó, sembli negar aquesta lleugeresa.
També les matemàtiques organitzen l’ordre i la distància entre les lames de protecció solar que divideixen, sense trencar-la, aquesta façana. I també, fins i tot, el percentatge de materials que, només a l’interior, fa conviure la fusta i el metall. El primer, per humanitzar les aules i cuidar-ne l’acústica. El segon, per alleugerir la presència de les escales i facilitar la seva construcció suspenent-la.
Matemàtiques, ramificacions, densitat, modularitat, prefabricació, estratègia i un diàleg de plens i buits, la retícula que construeix la identitat d’aquest nou edifici —guanyat per concurs restringit— la converteix, des del seu naixement, en un immoble clàssic. Aquest aspecte atemporal se subjecta en un calculadíssim ordre matemàtic capaç de sostenir un joc visual dels que tant intriguen Ferrando: allò lleuger pot ser robust i allò ordenat, orgànic.
