Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Juan Marsé: amb llicència per disparar sobre el pianista

L’escriptor va deixar un llibre pòstum, ‘Notas para unas memorias que nunca escribiré’, un diari en el qual es dona el gust de no callar contra tot i contra tots. Ara veu la llum

Juan Marsé, en un retrat del 2011.
Juan Marsé, en un retrat del 2011.

Juan Marsé se n’ha anat d’aquest món deixant un llibre pòstum, una espècie de dietari amb notes per a unes memòries impossibles, publicat per Lumen, en el qual s’ha desfogat contra alguns polítics, periodistes, escriptors i figures de la vida social, amb la feridora despreocupació de qui es dona el gust de no callar. “Aneu passant”, sembla dir amb el fuet de moralista ibèric a la mà als que considera els seus enemics naturals, a la clericalla i a la carcunda, als independentistes de corral, a les banderes bicolors o quadribarrades plenes de la mateixa sang a la pols, brutes de falsos juraments; als famosos que desplacen més del que pesen, als emfàtics i envanits que són en el fons ximples de bava. Als uns els regala l’insult personal, als altres, el comentari jocós o despietat. El millor que et pot passar és no aparèixer en aquest llibre, per si de cas, encara que un dia compartissis amb aquest escriptor viatges, conferències, premis i alegres sobretaules.

Juan Marsé és un narrador nat, un creador de personatges, començant pel que s’ha fabricat ell de si mateix. Anarquista irredempt, anticlerical militant entre l’emprenyament consolidat i l’humor sarcàstic, un rondinaire amb llicència fins i tot per disparar sobre el pianista. Les seves novel·les són plenes de perdedors trets del fons famèlic, fangós i repressiu d’una postguerra que feia olor de zotal. Malgrat haver obtingut amb la seva obra èxits de crítiques i de vendes, premis editorials i el màxim reconeixement oficial fins al punt d’obligar-lo a deixar les xancletes a casa per enfilar-se investit amb el jaqué i el collaret de la dignitat a l’alta estrada de la Universitat d’Alcalá per rebre el Cervantes de mans del Rei, el mateix Marsé es considera un perdedor desclassat, un més entre els seus personatges literaris que veu passar la història des de la vorera amb les mans a les butxaques. De fet, ha acceptat els honors, medalles i altres ferralles, amb un somriure a mitges de conill i d’impostor.

Però en aquest llibre, entre les invectives càustiques contra tot el que menysprea, es gronxa el vaivé de la vida diària d’un escriptor amb el focus posat en la distància curta de les seves hores domèstiques. Plaers, viatges, consultes, diagnòstics, atacat per dues patologies, la renal i la cardíaca, la diàlisi i l’infart. I així passen els dies pel dietari com rodes de molí que trituren els seus somnis, les ambicions i els daltabaixos. Un no sap què pensar quan el veu somicar, perquè se sent menystingut, oblidat, postergat en qualsevol competició honorífica. Potser passa que l’ànima de qualsevol artista té una debilitat congènita entre l’ambició i el dubte. Però els seus desànims aviat trobaven un remei d’estar per casa. Aquí un whisky al Majestic o a la cocteleria Boadas amb algun amic incondicional, allà amb el gos que li mou la cua i amb això n’hi ha prou per reconciliar-te amb l’univers, aquí una anàlisi clínica amb un pronòstic advers, allà la platja de Calafell i l’exercici de la natació com un descobriment del Mediterrani estil papallona. Ho hauria donat tot per tenir el moviment de celles de Clark Gable i el clotet a la barbeta de Kirk Douglas, però, en canvi, la naturalesa li va regalar en el seu temps un cos jove amb aires de Steve McQueen, encara que al final el seu rostre va quedar com el d’un boxejador molt castigat.

Ve d’aquelles aventures dels còmics que comprava al quiosc de la cantonada, de la llarga seducció dels programes dobles del cinema de barri, dels primers petons en la foscor amb l’olor a pàtxuli i a serradures molles, dels descampats com una forma urbana de selva verge plena de gossos puçosos sense collar del Guinardó, del Carmel i de Gràcia, on en un bar predicava el seu silenci al costat d’una ració de gallinejas aquest personatge esclafat per la dictadura, que prometia tornar un dia a regnar. La fantasmagoria cinematogràfica va ser un caldo de cultiu de Juan Marsé i si no ha tingut sort a tantes novel·les seves que han passat a la pantalla no és per culpa seva. Un rebot més per carregar a la motxilla, un motiu més per blasfemar. Una de les seves dianes preferides són els directors de les seves pel·lícules, totes fracassades segons l’esperança que havia posat en aquests somnis juvenils.

És un narrador nat, un creador de personatges, començant pel que s’ha fabricat ell de si mateix

Hamaques al jardí de Nava de la Asunción amb el seu amic Gil de Biedma, whiskies imparables amb Barral i Ferrater, la fidelitat de Vila-Matas, els peluixos vermells de Bocaccio, l’ombra protectora de Carmen Balcells, la revista Por favor, la platja de Calafell. Un s’aboca a aquest dietari sense saber què pensar dels greuges amb què castiga alguns col·legues. Ja se sap que en aquest ofici miserable, una manera més subtil de ferir-te consisteix a elogiar el teu enemic, i al revés, també el seu escarni desperta el teu ressentiment. Alegrar-se de la desgràcia aliena és un àspid verinós que nia al cor d’artistes, poetes i literats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >