Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Pare plom

Al·legoria postmoderna i surrealista del patriarcat, 'El pare mort' arriba ara i la temptació és pensar que arriba quan toca

Portada d''El pare mort', d'Extinció Edicions.
Portada d''El pare mort', d'Extinció Edicions.

Les bones traduccions engreixen les literatures particulars, tant o més que les obres locals. La literatura catalana viu una edat d’or en tots dos sentits. Es publiquen llibres d’aborígens en estat de gràcia i traduccions memorables d’obres singulars. Extinció Edicions acaba d’afillar El pare mort, novel·la apostoflant del nord-americà Donald Barthelme, de l’any 1975.

Els mestretites diran que la traducció arriba tard. Quim Monzó fa que reivindica Barthelme des dels vuitanta ençà, Vila-Matas sempre el té als llavis, no hi fa res, ja la tenim, la feinada d’un dels traductors més en forma, Ferran Ràfols.

S’hi explica el periple d’un fill que porta el pare a enterrar en processó llarga i estrambòtica. El mort fa 3.200 braces de llargària, parlem d’uns 5.850 metres, i dinou homes mudats estiren el cable d’acer que arrossega la plataforma on descansa el cos. No, Donald Barthelme no és cap heterònim de Thomas Pynchon, de William Gaddis o de Kurt Vonnegut. Ni Rabelais va plagiar-lo per anticipació. Presumptament dinyat, el pare escridassa el personal, s’escapa, supura priapisme, estormeia i mata, materialitza la dita segons la qual “els morts continuen fent ombra”.

Al·legoria postmoderna i surrealista del patriarcat, El pare mort arriba ara i la temptació és pensar que arriba quan toca. Colla bé amb una època en què els cossos i les relacions familiars i afectives se sotmeten a una revisió constant. Barthelme desseca les emocions fàcils, acidifica la jerarquia tradicional del pare i segrega un manual impagable als fills traumatitzats, perquè s’espolsin influències, imposicions i prerrogatives paternes. Però no només hi reben els pares, dels quals l’autor n’ofereix una mena de catàleg impressionant. Mullers i mares, fills, germans, tothom hi corre macat, histèric, estripat, perquè tothom té un fons irracional, de mucosa i electricitat.

El 1967, a l’article-assaig La literatura de l’exhauriment John Barth diu que el realisme literari, els motlles i les servituds de la novel·la moderna estan esgotats. Això no vol dir que ja no es puguin fer novel·lots ancien régime, la literatura catalana en va plena, grans històries, superevolucions psicològiques dels personatges, megatrames i megadrames. Això vol dir que, a la manera de Barthelme, també es pot fer tota una altra cosa. A la manera, al capdavall, de l’últim llibre de Borja Bagunyà (Els angles morts, Periscopi), que firma el pròleg d’El pare mort i que, com tots els bons pròlegs, paga la pena llegir-se’l al final.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >