Selecciona Edició
Connecta’t

Una història de sang, petroli i tancaments

Des de la seva creació, el canal de Suez ha viscut episodis de bloqueig, en general per guerres i circumstàncies geopolítiques

Dos soldats al canal de Suez durant la Guerra dels Sis Dies.
Dos soldats al canal de Suez durant la Guerra dels Sis Dies.

La història del canal de Suez és una història de suor, sang, diners, petroli i, ja abans de l’, embarrancament del megacontenidor Ever Giventancaments i embussos. La seva construcció, consumada amb la inauguració oficial el 1869 amb grans fastos i dispendi, pot semblar un personal somni humit de Ferdinand de Lesseps, que va dir allò de "pour accomplir de grans choses il ne suffit pas d'agir, il fut rêver [per aconseguir grans coses no només hem d'actuar, sinó també somiar]”, però hi havia precedents.

Els antics egipcis ja van provar de connectar la Mediterrània i el mar Roig de manera parcial i indirecta amb un canal no des del mar, sinó des del Nil, l'anomenat canal dels faraons i, pel que sembla, Sesostris (Senusret III) va començar la fluida artèria cap al 1850 abans de Crist: arribava fins als Llacs Amargs i d'allà seguia fins a Suez. Part de la ruta, que es va utilitzar des de l'Imperi Antic fins a l’època ramèssida, no era navegable i calia desmuntar els vaixells i traslladar-los a pes, a l’estil Fitzcarraldo. Ramsès II i, mig mil·lenni després, Necó II tenien com a ambició ampliar l'abast del canal, però els plans dels faraons no van donar resultat. Heròdot escriu que 120.000 treballadors (anar sumant) van morir en el projecte de Necó II, que es va aturar per un oracle: un primer tancament.

L'any 520 abans de Crist, durant l'època de la conquesta persa del país, Darios I hauria conclòs el canal –tot i que historiadors com Estrabó i Plini el Vell ho dubten–, d'una amplada que permetria, segons algunes fonts, que dues naus poguessin creuar-se, flanquejat per un camí de sirga per arrossegar-les. La via portaria des de Bubastis, al delta, fins a Suez i s'hauria inaugurat amb el pas de mig centenar de trirrems imperials, cosa que s’hauria de veure. Els aquemènides sabien de canals i de mans no els faltaven. Cal recordar l'encara visible –tot i que poc– canal de Xerxes o fossa d'Acanthe, excavat pel fill de Darios a l'istme de la península del mont Athos, a la Calcídica, per facilitar la marxa del seu exèrcit, que després toparia amb els llegendaris 300 a les Termòpiles (per passar allà va haver d’obrir els espartans en canal, precisament).

Ptolemeu II també va provar de mantenir navegable el vell canal egipci. Durant la dominació romana, Trajà el va fer netejar perquè va quedar obstruït. Però després de la conquesta àrab es va tornar a tancar, aquesta vegada a propòsit (com ho va fer després, ja ho veurem) Nasser amb el canal modern per impedir que oferís una via a possibles invasions. Napoleó va trobar el canal el 1799 durant la seva expedició de conquesta d'Egipte i, bo que era Bonaparte, es va posar a debatre amb els seus tècnics i savis sobre la possibilitat d'excavar-ne un ja des de dalt de tot. Li devem el primer estudi de tallar l'istme de Suez, decisió que va servir per ficar por als anglesos a Orient i assegurar la possessió del mar Roig a la jove república francesa. Tanmateix, els enginyers de Bonaparte es van equivocar en considerar que el mar Roig estava més alt que la Mediterrània (no ho està) i que el canal requeria un sistema de rescloses. Napoleó, a més, no tenia temps ni ganes de ficar-se en aquest embolic i l'esperaven Josefina i Austerlitz, a part que no hi havia flota per navegar: se la va enfonsar Nelson a Abukir.

Van recollir la idea als anys 20 del segle XIX els saintsimonians, els seguidors del socialista utòpic Henri de Saint-Simon, que, convençuts que el canal era factible i seria un benefici per al comerç mundial, van crear la Société d’Études de l'Isthme de Suez, van realitzar expedicions i prospeccions i van aconseguir interessar, als anys 40 del segle XIX, el llavors cònsol francès a Alexandria, Lesseps, i el cap d'enginyers egipci, el francès Louis Maurice Adolphe Linant de Bellefonds, conegut com a Linant paixà. La idea no va arrelar. Ferdinand de Lesseps després va ser cònsol a Barcelona –on va aconseguir que cessessin els bombardejos de la ciutat des del castell de Montjuïc, per la qual cosa, anys després, se li va dedicar la plaça que porta el seu nom– i ambaixador a Madrid, decisiu en l'ascens de la filla de la seva cosina, Eugènia de Montijo, que es va convertir en emperadriu de França i va ser la convidada principal de les cerimònies d'inauguració del canal de Suez. Lesseps, que es va casar dues vegades, la segona als 66 anys amb una jove de 20 amb qui va tenir 12 fills (més 5 de la primera), es va apassionar amb el projecte i va tenir la sort de ser amic del paixà Muhàmmad Said, del qual havia estat tutor.

El 1854, el paixà, a les regnes d'Egipte, va concedir plens poders a Lesseps, aleshores de tornada a Alexandria, per constituir i dirigir una companyia –la Companyia universal del canal marítim de Suez– que obrís l'istme i comuniqués els dos mars a través del desert. El somni es materialitzava. El 1859 es van iniciar els treballs amb milers de camperols, subministrats pel Govern egipci i reclutats per força, que van patir de valent removent 75 milions de metres cúbics de terra. Segons alguns càlculs, van morir 20.000 persones (altres víctimes anònimes del gran anhel d'enginyeria) en la construcció del canal de Suez, que suposa escurçar 7.000 quilòmetres i entre set i nou dies el viatge entre Àsia i Europa,que abans s'havia de fer circumnavegant l'Àfrica. De Mumbai a Londres, per exemple, hi ha 6.200 milles nàutiques per Suez i gairebé 11.000 pel cap de Bona Esperança. De l'entrada al canal (Port Said) a la sortida (Suez) hi ha un total de 193 quilòmetres que es recorre en 15 hores si no et trobes amb l'Ever Given.

El projecte va passar per moments difícils, sobretot quan va morir Muhàmmad Said. Napoleó III hi va intervenir per acabar amb la recluta obligatòria i el canal es va finalitzar amb maquinària europea moderna i obrers de diferents països. La inauguració va ser un esdeveniment mundial, tot i que no és cert que Verdi compongués Aida per a l'ocasió. A Lesseps, a la cimera del seu èxit, l'esperava en el futur la seva nèmesi en forma d’ un altre canal, el de Panamà, 77 quilòmetres, i un gran escàndol financer el 1891 (a part de 22.000 treballadors morts en un clima pitjor que el d'Egipte), que no es va acabar fins a 1914, obra ja dels EUA.

El canal de Suez, d'uns 300 metres d'amplada i amb una profunditat mitjana de 22, que havia estat vist com una amenaça pels britànics, va acabar a les seves mans quan van descobrir la ganga que era per moure's pel seu imperi, i Disraeli i la reina Victòria van aprofitar el 1875 la venda de part de les accions i un préstec dels Rothschild per aconseguir-les (després Churchill, un gran fan, el va considerar “la pedra angular de la geopolítica de món”). La Convenció de Constantinoble de 1888 va declarar el canal zona neutral sota protecció britànica. L'imperi turc, del qual depenia nominalment Egipte, va accedir a permetre la navegació internacional de forma lliure a través del canal, tant en temps de pau com de guerra.

En realitat, el canal va passar a ser controlat pels britànics, fet que va obligar el 1904 a la flota russa del Bàltic –en la guerra russojaponesa– a donar tota la volta a l'Àfrica per arribar a la seva trobada amb la fatal destinació a Tsushima, on els japonesos, amb qui simpatitzava la Gran Bretanya, efectivament, havien tingut molt temps per esperar els vaixells del tsar i preparar-se. Durant la Primera Guerra Mundial, el canal va ser decisiu per enviar tropes de l'imperi a les trinxeres d'Europa i es va barrar el pas al trànsit de vaixells no aliats. Hi va haver un intent turcoalemany el 1915 per capturar-lo, però no es va arribar a consumar. En la Segona Guerra Mundial, Hitler va planejar lliurar Gibraltar i el canal de Suez als italians i els nazis van veure l'oportunitat de desposseir els britànics d'aquesta artèria essencial quan Rommel i el seu Afrika Korps semblaven capaços d'envair Egipte i conduir els seus panzers pel Nil, però va ser un miratge. Es va especular també amb llançar una invasió aerotransportada com la de Creta sobre el canal.

Curiosament, aquest pla el van acabar realitzant amb èxit els britànics, juntament amb els francesos (ambdós principals accionistes i beneficiaris del trànsit), quan Gamal Abdel Nasser va nacionalitzar el canal de Suez el 1956 enfadat perquè no li finançaven la presa d'Assuan. En el seu famós discurs del 26 de juliol, el líder egipci va utilitzar la menció de Lesseps com a paraula clau perquè les seves tropes prenguessin per sorpresa el control de les instal·lacions. La indignada operació de “rescat” del canal, al qual ja se li havia trobat una nova utilitat després de la d'autopista imperial i colonial com a via per portar el petroli àrab cap a Occident, va incloure paracaigudistes britànics (els red devils), parachutistes coloniaux, gals musculats a Indoxina i Algèria i fins i tot tropes amfíbies: els comandos de la Royal Marine van desembarcar a Port Said, on es van viure duríssims combats amb moltes baixes entre la població civil. En resposta a l'atac combinat de la Gran Bretanya, França i Israel, que participava en tots els saraus (Egipte havia impedit el pas dels seus vaixells al canal i als estrets de Tiran) i mai més ben dit, els egipcis van enfonsar 40 vaixells al canal, tancant-lo al trànsit. No es va tornar a obrir fins a principis de 1957, després que els EUA humiliessin els seus antics aliats obligant-los a retirar-se.

A aquest primer gran tancament modern del canal en van seguir d'altres, el més notable va ser el bloqueig l’any 1967 durant la Guerra dels Sis Dies que, després de duríssims combats, va fer que egipcis i israelians es quedessin mirant (i apuntant) a cada costat de la gran artèria, amb freqüents escaramusses. El pas, minat i obstaculitzat amb tota mena d'elements, inclosos vaixells vells i fins i tot un pont, no es va reobrir fins a 1975, després d’ una altra guerra, la del Yom Kippur. La por que hagués quedat inutilitzat permanentment pels sediments acumulats es va revelar infundada: el que en crea més és la turbulència de les hèlixs dels vaixells en passar i no en passava cap.

El tancament va donar lloc a un dels episodis més curiosos que ha viscut el canal, el de la Yellow Fleet (la flota groga), els 15 vaixells de diferents nacionalitats que van quedar tancats dins i que van rebre aquest nom pel color que van adquirir a causa de la sorra que rebien pel vent del desert. Als vaixells que esperen pacientment ara per l'embús creat per l’Ever Given els reconfortarà una mica l'experiència d'aquests predecessors que van esperar vuit anys fins a poder consumar l'encreuament: les tripulacions s’ho van prendre amb filosofia, van crear una associació, van organitzar activitats conjuntes i fins i tot unes olimpíades paral·leles a les dels Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, amb regates dels bots salvavides i futbol al vaixell més gran, el Port Invercargil. Van crear un servei postal propi amb segells manufacturats que van tenir curs oficial. Al vaixell alemany occidental Nordwind es feien misses, al congelador búlgar Vasil Lecsky, cinema i el suec Killara tenia una piscina. El 24 de maig de 1975, els alemanys occidentals de Münsterland, probablement ja sense la seva càrrega original d'ous i fruita, i de Nordwind van arribar al port d'Hamburg, on van ser aclamats per més de 30.000 espectadors. Esperem que el tancament del canal no doni ara per a tant...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >