Selecciona Edició
Connecta’t

Marsé, el novel·lista ‘bilingüe’

Club Editor publica ‘Aquesta puta tan distingida’,primera obra traduïda al català d'un autor festejat des dels seus inicis literaris el 1957 perquè ‘saltés’ de llengua

Juan Marsé a Tarragona el 1978 fotografiat per Jordi Socías.
Juan Marsé a Tarragona el 1978 fotografiat per Jordi Socías.

Juan Marsé no surt de la seva sorpresa: “La novel·la curta que vaig presentar al Sésamo em serà traduïda... al català!”, confessa per carta la seva fada padrina literària, l'escriptora Paulina Crusat. És l'agost de 1959: Marsé està despuntant. L'obra és Nada para morir, amb la qual havia guanyat el premi Sésamo. L'oferta, que li ha de reportar tot just tres o quatre mil pessetes, l’hi fa l'editor Albertí. Però el jove escriptor desconfia del possible transsumpte polític de la proposta (“m'ha semblat notar cert interès, per la seva part, per‘caçar-me’, convidar-me a tornar a la cleda...") i, a més, confessa, “jo m'he format en castellà i m'agrada escriure en castellà, em resulta més còmode i, per descomptat, m'expresso millor. No conec prou el català per escriure’l”.

La proposició, com recull l'estudiós Josep Maria Cuenca en la seva biografia de l'escriptor (Mientras llega la felicidad),no arrelarà, però és la punta de l'iceberg de la sempre particular relació que l'autor d’Un día volveré va mantenir amb la llengua i el món literari en català, una identitat literària amb moments d'ulls de Guadiana més o menys convulsos que inclouen des de primerencs cants de sirena perquè escrigués o publiqués en català al seu càustic divertiment El amante bilingüe (1990). El penúltim episodi va ser la controvèrsia que va generar, a començaments d'aquest any, l'anunci de l'homenatge que l'Ajuntament de Barcelona vol dedicar-li després de la seva mort el 2020,que va derivar en una dura polèmica a les xarxes socials, de caires identitaris, sobre si els autors catalans de llengua castellana formen part de la literatura catalana. Només dos mesos després, Club Editor, l'històric segell que publica Mercè Rodoreda i Joan Sales, acull al seu catàleg Aquesta puta tan distingida, la primera novel·la de Marsé que es tradueix al català, a càrrec de Martí Sales.

“L’hi vaig demanar i em va respondre immediatament que sí. Que per què editar Marsé en català? Perquè aquesta obra té un diàleg interessantíssim amb la literatura que publico, la de Blai Bonet, Rodoreda i Sals”, apunta la directora de Club Editor, Maria Bohigas, que ha tret 1.500 exemplars de la novel·la que va gestar Marsé l'abril del 2016 sobre un escriptor que prepara un guió per a un film sobre un presumpte assassí al qual es va practicar psicoteràpia de xoc a l'Espanya dels anys 40, relat que funciona com a metàfora d'un país que “encara no sap com sortir del túnel de la desmemòria”, com ho va definir l’autor. “Tota la seva obra, i aquesta en particular, permet veure com es va construint i alterant el relat col·lectiu. La seva literatura és profilàctica perquè el reflexiona des de la impertinència i el matís”, afegeix l'editora, que recorda que la novel·la va aparèixer en un moment de gran debat sobre la Transició i la memòria històrica i amb el primer homenatge oficial als espanyols deportats a Mauthausen.

Bohigas remet al postfaci que firma al volum, on lamenta “la confusió des d'on es parla de Marsé a Catalunya”, en particular “des del desconeixement dels seus llibres”, la qual cosa explicaria que es digui que “la ciutat de Marsé” es va construir “sense rastre de les conseqüències polítiques de la postguerra”, a la qual cosa contraposa un fragment de Caligrafía de los sueños, on el jove protagonista es pregunta per què veu cremar només llibres en català en la immediata postguerra. L'editora aclareix per a aquest diari que “Marsé s'està eclipsant per a una generació posterior que,, o ni l’ha llegit o a tot estirar, només ha accedit a Últimas tardes con Teresa, quan és un autor indispensable per saber què i com s'ha viscut en aquest racó del món... El que cal fer és llegir-lo més i no mirar quin passaport li donem a la literatura”.

Cartes i ofertes de premis

En realitat, Bohigas segueix una tradició familiar, ja que el seu avi Sales va intentar el 1960 publicar a Club Editor en català Encerrados con un solo juguete, l'obra amb què Marsé, que sempre es va definir com “un autor català que escriu en llengua castellana”, va quedar finalista del Biblioteca Breve. Tampoc no va arrelar, però Sales va recordar com el prometedor escriptorli va comentar, amb detalls que denotaven la seva atenta lectura, aspectes de la seva novel·la Incerta glòria. En realitat, Marsé tenia tracte amb les lletres catalanes (va visitar, el 1958, Espriu i Foix: el primer va dir que no faria carrera), si bé el seu cercle més pròxim era el de l'Escola de Barcelona, amb un Carlos Barral i un Gabriel Ferrater amb qui parlava en català, mentre que amb Jaime Gil de Biedma ho feia en castellà. Un bilingüisme que, anys després, aplicaria a casa: amb la seva filla Berta, en castellà i amb el seu fill Sacha, en català.

L'anhel de sectors catalanistes perquè Marsé s'apropés a la llengua de Pompeu Fabra, que no s'ha donat amb aquesta intensitat en altres autors, va tenir un altre episodi notable el setembre de 1971, data de la carta que l'emergent Montserrat Roig li va enviar a l'escriptor, en la qual li deia: “Saber, amb certesa, a quina cultura pertanys, em preocupa i molt [...]. Em trobo molt allunyada de certes actituds catalanesques absolutament anacròniques i qualsevol aproximació entre els escriptors que escrivim a Catalunya pot ser vàlida”. Més directa va ser l'estratègia de l'editor Miquel Alzueta, que entre els anys 1995 i 2000 va temptar l'escriptor amb els premis Sant Jordi i Ramon Llull perquè escrigués una novel·la en català. Marsé no ho va voler i va jugar a fer creure que en tenia una en ment, de la qual va revelar el seu càustic títol: Sentiments i centimets.

Signant, el 1997, del Fòrum Babel, en defensa del bilingüisme a Catalunya i en contra de les polítiques de normalització lingüística de la Generalitat (actitud amb què va jugar en la sàtira El amante bilingüe), Marsé va tenir molt clar sempre que “mai he escrit fent bandera de cap llengua”, com va afirmar quan va rebre el premi Cervantes el 2008, màxim guardó de les lletres castellanes, perquè no fora apropiat en sentit invers, gelós de la seva independència i encantat de ser un franctirador. La mateixa actitud que va tenir el gener de 1957, quan va desestimar la recomanació de Crusat que escrigués en català, no tant per tema de llengua, sinó perquè li semblava que aquests autors estaven “bastant units” i “encoratjats” i que “si es fes vostè amic dels grups que li convindrien, trobaria més suport que entre la massa de joves castellans”. Marsé, molt seu en tot, mai va buscar conveniències. I quan li va donar el permís a Bohigas, el va avisar: “No sé què et passarà”.

“Catalanitzar Marsé era un tema més ideològic que literari”

“La raó nuclear per la qual es va insistir des de sectors culturals vinculats al nacionalisme per catalanitzar Juan Marsé és més ideològica que literària: sempre va combatre de manera més mordaç i inflexible el nacionalisme que altres autors com Eduardo Mendoza i Manuel Vázquez Montalbán, molt més moderats i que tenien alguna obra en català. Era un repte més ambiciós i, per tant, més desitjable”, exposa a aquest diari Josep Maria Cuenca, biògraf de l'autor de 'Rabos de lagartija'. I afegeix que aquests sectors “mai van deixar d'admetre que l'obra de Marsé tenia una qualitat literària infreqüent en aquestes latituds, de manera que, lluny de rebutjar-lo desqualificant-lo, van intentar una operació d'apropiació cultural per la via lingüística, ja que per la ideològica no hi havia res a fer”. Segons l'opinió de Cuenca, que apunta que també es va voler traduir al català 'Últimas tardes con Teresa', amb aquesta “apropiació cultural”, així “en cas d'èxit sempre podrien dir que un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX en llengua castellana també s'havia expressat en llengua catalana”. La directora de Club Editor, Maria Bohigas, que ja va gravar Marsé llegint fragments de 'Rua de captius' ('Cautivos y desarmados', en castellà), el relat de Francesc Grau Viader sobre els camps de concentració franquistes, admet que la publicació d''Aquesta puta tan distingida' “també pretén convidar a un sa debat” i que, “encara que les vendes no vagin molt bé”, es planteja la traducció al català de 'Caligrafía de los sueños'.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >