Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Església i transvestisme

La papessa Joana es va delatar en parir una criatura; François de Choisy, vestit de dona, jeia amb noietes

François-Timoléon de Choisy, a una edat indeterminada.
François-Timoléon de Choisy, a una edat indeterminada.

L’Església romana ha conegut diversos casos de transvestisme al llarg de la història (això deixant a banda que les altes jerarquies van totes amb faldilles des de temps immemorial, sense que la gent recordi que això té a veure amb la vestimenta de les classes altes de la Roma antiga), però n’hi ha dos que són fenomenals.

El primer és el cas de la dita papessa Joana, molt conegut arreu, que es va esdevenir cap als anys 855-857. Va ser filla d’un evangelitzador dels saxons, i va rebre una educació molt acurada, incloent-hi el coneixement de la llengua grega, que llavors no sabien ni els alts dignataris de la cúria. Va anar a Roma disfressada d’home (com avui, era l’única manera de fer currículum al Vaticà) i va prosperar en la carrera eclesiàstica fins a esdevenir secretari del papa Lleó IV. Quan aquest va morir, ella/ell es va convertir en el seu successor, amb el nom de Benet III, potser Joan VIII. Dos anys després, la noia papa va quedar prenys a causa d’una intromissió de l’ambaixador Lambert de Saxònia; i un dia que anava en solemne processó cap a la parròquia de Sant Joan de Laterà, va trencar aigües i va parir una criatura. Els del seguici la van lapidar (costum més jueu que cristià) ipso facto i in itinere, i van morir ella/ell i la criatura. A partir de llavors cap papa no va ser elegit sense haver-se assegut primer en una cadira (que deuen tenir desada en algun lloc, al Vaticà), amb un forat al teleret i el candidat sense roba a la part de baix. Si hi havia el que se suposa que hi ha d’haver en un home (que és molt dir) recitaven la fórmula: Duos habet et bene pendentes, que no cal traduir.

El segon cas de gran calibre, en certa manera simètric a l’anterior, és el de l’abbé (capellà secular) François de Choisy (1644-1724), home que va decidir vestir-se de dona tota la vida. Era un ésser d’una bellesa finíssima (una mena de Tadzio, de Visconti), tanta, que la seva mare va considerar-lo una nena des de petit i el va fer vestir, ben bé fins que ja era un tros d’home, amb roba i paraments de noia. Choisy s’hi va acostumar, i li agradava. Malgrat que la moda del seu temps preveia que els homes s’engalanessin quasi tant com les dones (el segle XIX va inventar la levita i el mocador al coll, després la corbata, aconseguint que durant dos segles els homes vestissin d’una manera avorridíssima, i tots igual), Choisy va estimar-se més fer veure que era una dona, engalipant tothom: era barbamec, amb una pell molt delicada, un nassarró molt refinat i una mica de pits, potser per una qüestió hormonal congènita, fins al punt que despertava entusiasme en els homes que la van conèixer i es trobaven in albis. No consta què succeïa quan els homes que l’empaitaven descobrien que tenia allò que no va tenir mai la papessa Joana.

Més aviat consta —ho hem llegit en una edició moderna del llibre Aventures de l’Abbé de Choisy habillé en femme (París, Bassac, 1997)— que, al temps que va viure al castell de Vouzay, a la comarca de Centre-Val de Loire, seduïa les noietes filles de la classe aristocràtica del lloc, les retenia a casa seva amb l’excusa d’ensenyar-los a pentinar-se (cosa llavors importantíssima entre les dones de classe; els homes ho resolien amb una perruca refistolada) o a cavalcar (!), i les convidava a dormir al costat seu, al mateix llit. Les noies, cregudes que era una dona, ho feien a gust, perquè les dones sempre han tingut més tirada a l’agermanament entre elles que els homes. Un passatge de les memòries diuen (ho traduïm del francès): “Jo avançava en els meus afers, besava la seva boca més vermella que el corall, i li donava al mateix temps uns plaers més sòlids [ja s'entén què vol dir]. La noieta no va poder reprimir-se i va dir en veu una mica alta, fent un sospir: ‘Ah! quin plaer més gran!’”. El llibre tampoc no explica si les noies s’estranyaven que una dona els pogués donar tanta satisfacció amb una eina que, en realitat, encara desconeixien i que no sabien quina forma tenia. Però així va anar la cosa, o així ho explica Choisy.

Després va abraçar la carrera eclesiàstica, abillat de dona com sempre, tot enjoiat, amb arracades de preu, collarets i maquillatge amb mosques al rostre, sense que els cardenals i curials li fessin gaires retrets, pel que sembla. Quin gran segle! Com vam anar enrere al XIX, temps de vulgaritat i de mediocritat burgesa, a diferència d’aquell gran Segle de les Llums que va generar entre els catòlics francesos, no entre els protestants, un llibertinatge tirant a innocent i engrescat, i uns lliurepensadors que ja ens agradaria que existissin als nostres dies a Catalunya!

Choisy, a més de clergue, va arribar a ser acadèmic (no sabem què es va posar per prendre possessió d’un seient tan digne), i va escriure Quatre diàlegs sobre la immortalitat de l’ànima (1684) i una Història de l’Església, en onze volums (1703-1723). En acabar-la, va dir: “Ja he acabat la Història de l’Església, gràcies a Déu; ara començaré a estudiar-la”. I un bon dia es va morir, vestit de dona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >