Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Wittgenstein segons Jaume Asens

És cert que en la majoria d'ocasions els responsables polítics tendeixen a expressar-se en termes enganyosos. Una de les formulacions més del seu grat és que es preocupen per allò que “realment importa la gent”

Retrat de Ludwig Wittgenstein.
Retrat de Ludwig Wittgenstein. BRIDGEMAN IMAGES

Aquests dies, en els quals es torna a parlar tant sobre tensions ideologicopolítiques al si del Govern, m'ha tornat al cap una petita anècdota que va passar fa poc més de tres mesos. Havia començat a llegir el titular d'una entrevista a Jaume Asens a La Vanguardia quan no recordo quina contingència em va obligar a interrompre la tasca. Només vaig arribar a la lectura de la frase: “El PSOE ha de passar als fets”, a la qual seguien dos punts. Resolta la contingència, vaig tornar a l'entrevista amb ganes de saber a quins fets es podia referir el president del grup d'Unides Podem al Congrés, ja que, com resulta evident, hi ha molt per escollir. Es podria haver referit a la qüestió del futur de les pensions, a la de la necessitat de reforçar de manera decidida la sanitat pública, especialment en aquests moments dramàtics, d'escometre d'una vegada per sempre la transició ecològica o a tants altres fets als quals, per la seva importància, calia parar esment i als quals, suposadament, el PSOE hauria de passar.

Per a Wittgenstein, certament, el perill d'acabar perdent la realitat de vista sempre aguaita qui filosofa

Però no. El fet més important per al nostre entrevistat era la reforma del delicte de sedició. No entraré ara en aquest assumpte en concret, sobre el qual no em sento tècnicament qualificat per opinar, sinó en el que s'ha apuntat en el paràgraf anterior. Com és ben sabut, a Ludwig Wittgenstein li agradava repetir als seus estudiants “no pensis, mira”, per destacar la necessitat que no quedessin atrapats en les mediacions més o menys especulatives, desatenent la realitat. Certament, el perill d'acabar perdent-la de vista sempre aguaita qui filosofa (i, en menor mesura, qualsevol que pensi en general).

No obstant això, resultaria enganyós suposar que les coses són tan simples, com si la realitat fos aquest “món exterior” al qual es refereixen algunes filosofies, i al qual n'hi ha prou amb mirar per començar a conèixer. Com si teoria i realitat fossin dues coses nítidament diferenciades que de tant en tant cal sincronitzar perquè el coneixement continuï funcionant correctament. Com si no sabéssim a hores d'ara que fins i tot la nostra pròpia mirada està mediada pels nostres coneixements i opinions, de manera que veiem el que sabem i som cecs davant del que ignorem, per més que ho puguem tenir davant mateix dels ulls.

Però la cosa no s'acaba aquí. Fins i tot encara que Wittgenstein tingués raó en la seva recomanació, oblidava una cosa, que no és gens menor ni irrellevant. En efecte, qualsevol d'aquests estudiants que l'autor del Tractatus instava a funcionar en els termes assenyalats li podria haver replicat: “D'acord, pensaré menys i miraré més, però cap on he de mirar exactament?”. Perquè, com també va quedar apuntat, hi ha moltes coses cap on es pot dirigir la mirada. La hipotètica pregunta de l'estudiant retorna a la qüestió inicial, ja que el que resulta molt important en filosofia –seleccionar de manera adequada l'objecte– podem considerar-ho directament transcendental en el cas de la política.

És cert que en la majoria d'ocasions els responsables polítics tendeixen a expressar-se en termes enganyosos, com si no hi hagués cap decisió per la seva banda a l'hora de decidir els assumptes dels quals s'ocuparan, donant a entendre que es limiten a recollir les demandes i reivindicacions que la ciutadania els fa arribar i que equivaldrien a aquests fets presumptament inequívocs del principi. Per aquest motiu una de les formulacions més del seu grat és que ells es preocupen per aquelles qüestions que “realment importen la gent”.

Es pot instar a passar als fets sense especificar quins, i amb quins criteris, són realment prioritaris?

Per dilucidar si això és cert, busquem un exemple ben recent, si pot ser no gaire allunyat dels plantejaments del mateix Asens, que il·lustra el que estem dient. Es pot afirmar, sense entrar en una contradicció flagrant, que una idea (la república) que a més es proposa com a horitzó (l'horitzó republicà) i que és definida per qui ho fa (Pablo Iglesias) com un significat buit, expressa allò que de debò se suposa que importa a la gent? Cal considerar representativa de les autèntiques preocupacions dels ciutadans una proposta que resulta incapaç d'especificar què aniria millor en la vida real d'aquests si la forma d'Estat a Espanya fos la republicana? O, per tornar al plantejament wittgensteinià, es pot mirar cap a un lloc inexistent? En definitiva, es pot instar a passar als fets sense especificar quins, i amb quins criteris, són realment prioritaris?

Manuel Cruz és filòsof i expresident del Senat. Acaba de publicar El virus del miedo (La Caja Books).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >