Selecciona Edició
Connecta’t
EXPOSICIONS

Els rellotges enamorats de Félix González-Torres

El Macba fa una lectura política de l’obra de l’artista minimalista, mort el 1996, en una exposició amb 40 creacions seves

'Perfect Lovers', els rellotges creats per Félix González-Torres el 1991, a la mostra del Macba.
'Perfect Lovers', els rellotges creats per Félix González-Torres el 1991, a la mostra del Macba.

Perfect lovers és una obra formada per dos enormes rellotges de paret idèntics, enganxats un a l'altre, sincronitzats a la mateixa hora, que, amb el pas del temps, pel desgast i la pèrdua d'energia, començaran a perdre sincronia i acabaran marcant hores diferents. El més terrible seria que un d'ells s'aturés per sempre, mentre l'altre continués amb el seu lent caminar. La peça, feta el 1991 per l'artista Félix González-Torres (Guáimaro, Cuba, 1957 – Miami, 1996), és la subtil i poètica representació d'una relació d'amor entre iguals, amants perfectes per a ell, que intenten seguir endavant malgrat les dificultats i la malaltia.

González-Torres va viure el món underground novaiorquès dels anys vuitanta i va crear instal·lacions minimalistes a partir de bombetes, feixos de paper, piles de caramels de tots colors, miralls, cortines i tanques publicitàries marcades per un activisme cultural que buscava desafiar i provocar l'espectador. Les seves obres, poques, per la brevetat de la seva vida, però molt conegudes, imprescindibles per entendre l'art actual per les seves crítiques al conservadorisme social i l'homofòbia, són les protagonistes de l'exposició Félix González-Torres. Política de la relació, que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) li dedica fins al 12 de setembre.

La vida i l'obra de González-Torres són conegudes a Espanya des que, el 1995, poc abans de morir, el Centre Gallec d'Art Contemporani, sota la direcció de Gloria Moure i comissariada per Nancy Spector, conservadora del Guggenheim de Nova York, li va dedicar una gran exposició. De fet, ARCO li va retre homenatge en l'edició de l'any passat i a Madrid es van poder veure mitja dotzena de tanques publicitàries repartides per la ciutat amb una de les seves obres més coneguda Untitled. It’s just a matter of time (És només qüestió de temps), una frase escrita el 1992 en lletra gòtica (identificada amb el nazisme) sobre un fons negre que avisa de l'amenaça que suposen l'extrema dreta i el populisme, però que interpel·la de manera diferent qui la llegeix.

'Untitled (It’s Just a Matter of Time)', obra de González-Torres del 1992, que es pot veure a la mostra del Macba.
'Untitled (It’s Just a Matter of Time)', obra de González-Torres del 1992, que es pot veure a la mostra del Macba.

Però Tanya Barson, comissària de la mostra i conservadora en cap del Macba, ha reunit 40 de les obres de González-Torres per fer-ne una nova lectura més enllà de la d'un artista novaiorquès dels vuitanta, que és com s'ha presentat fins ara. Les ha agrupat en quatre àmbits per posar l'accent en la seva relació amb Espanya (ell i la seva germana van viure a Madrid a principis dels anys setanta), amb el continent americà i el Carib, a més de qüestions com la memòria, l'autoritat, la llibertat i la identitat nacional. “Per González-Torres el que és personal és polític i en les seves obres explora, de manera subtil, el diàleg entre el que és privat i invisible i el que és públic. La seva obra és plena de capes, que van del més superficial al més profund”, explica Barson.

Com la dels rellotges enamorats, que, acabats de col·locar, marquen de manera sincronitzada la mateixa hora i presideixen la primera de les sales de l'exposició, on s'analitza el seu compromís polític, amb obres que denuncien la cultura autoritària, el feixisme, el conservadorisme social i la repressió a la comunitat gai. “Unes actituds que poden remetre als Estats Units durant la crisi de la sida als anys vuitanta i noranta, encara que a Espanya hi va haver una repressió anàloga en temps de Franco i posteriorment”, comenta Barson.

'Blue Placebo', de González-Torres, la instal·lació amb caramels embolicats amb cel·lofana blava que es pot veure al Macba.
'Blue Placebo', de González-Torres, la instal·lació amb caramels embolicats amb cel·lofana blava que es pot veure al Macba.

Moltes de les obres de González-Torres són piles de paper amb imatges o paraules que tenen a veure amb l'odi, la censura i la discriminació. D'entrada, semblen formes sòlides, petits pedestals sense escultura, però aviat es comprova que són acumulacions de centenars de làmines iguals, que, a diferència del que s'espera en un museu, els visitants es poden endur. “Té a veure amb el concepte de llibertat que defensava González-Torres”, insisteix Barson. També amb la seva idea de carregar contra el mercat de l'art, en el qual se sentia com un espia i un intrús. González-Torres deia: “Necessito l'espectador, necessito la interacció. Sense el públic aquestes obres no són res. Demano a la gent que m'ajudi, que assumeixi la responsabilitat, que s'endugui part del meu treball”.

És el mateix que passa amb les seves piles de caramels. Com a Untitled (Blue Placebo) (1991), en la qual 130 quilos de dolços embolicats en cel·lofana formen un enorme mar blau que estan a la disposició dels visitants (es poden agafar prèvia desinfecció amb hidrogel). “Blau és sinònim per González-Torres d'amor, bellesa, però també de por. Aquesta obra, com la cortina d'aigua, Untitled (Water), del 1995, que cal travessar per seguir avançant, remet a la idea de viatge, emigració, exili, turisme i fugida i en una ciutat com Barcelona, funcionen com a metàfores”, afegeix Barson.

'Untitled (Go-Go Dancing Platform)', el go-go que balla en una de les sales del Macba, a la mostra que li dedica a González-Torres.
'Untitled (Go-Go Dancing Platform)', el go-go que balla en una de les sales del Macba, a la mostra que li dedica a González-Torres.

Una pandèmia, la de la sida, li va canviar i costar la vida, com a molts altres artistes homosexuals novaiorquesos del moment. El 1991, Ross, la seva parella, mor per aquesta malaltia. Durant els cinc anys següents, fins que ell mor també pels efectes de la sida, fa una sèrie d'obres en record seu. Com Untitled (Portrait of Ross in L.A.), formada per caramels apilats en un racó que pesen 79,3 quilos, els mateixos que pesava Ross. Els visitants poden agafar-los i menjar-se'ls, de manera que, com va passar amb la seva parella, el pes va baixant, encara que, per a l'artista, tothom que agafa un d'aquests dolços s'endú una part de Ross per sempre.

Aquesta peça no ha viatjat a Barcelona, però sí Untitled (Para un hombre en uniforme), del 1991, una de les poques obres seves titulades en castellà, en la qual 100 quilos de xupa-xups apareixen embolicats en els colors de la bandera nord-americana. És a la sala on es parla de patriotisme, militarisme, masclisme i desig homoeròtic, així com del sentiment nacionalista que generen en la societat els monuments. En aquest sentit la peça més sorprenent de la mostra és, potser, Untitled (Go-Go Dancing Platform), del 1991, en la qual un go-go balla sobre una plataforma vestit només amb un minúscul banyador de lamé platejat. Balla al so de la música que només se sent des del seu dispositiu electrònic. Però només ho farà cinc minuts al dia i a una hora imprevista. Així que segur que potser la presència inesperada de l'eròtic ballarí farà que més d'un s'ennuegui amb un dels caramels participatius de González-Torres.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >