Selecciona Edició
Connecta’t

Laia Palau: “Un equip de bàsquet és una escola de sororitat”

El bàsquet és l'esport més practicat per dones, amb més de 100.000 llicències anuals, però les adolescents tendeixen a deixar-ho més aviat que els nois

Laia Palau, jugadora de l'Uni Girona i capitana de la selecció espanyola de bàsquet.
Laia Palau, jugadora de l'Uni Girona i capitana de la selecció espanyola de bàsquet.

Dir bàsquet i femení junts és gairebé una redundància. És l'esport que practiquen més dones a Espanya. Durant, almenys, les últimes dues dècades ha estat l'única disciplina que any rere any ha superat les 100.000 fitxes, fins a arribar el 2019 –última dada del Consell Superior d'Esports (CSD) disponible– a les 132.927, llunyíssim de les 84.000 del segon, l'escalada, i duplicant les del golf, el futbol i el voleibol. Mar Rovira (Barcelona, 1975), antiga jugadora internacional, avui psicòloga esportiva i comentarista, ho explica així: “Als patis de totes les escoles solia haver-hi porteries i cistelles; jo volia jugar a futbol, m'escollien perquè era bona, però jo suposava una anomalia. El futbol era el vedat de la testosterona”. I va acabar, com tantes, tirant a cistella. “Estava potser socialment més acceptat veure dones en el bàsquet”, corrobora Anna Junyer (Figueres, 1963), que després d'una llarga carrera com a base avui coordina les seleccions de categories de formació de la Federació Espanyola de Bàsquet (FEB). Llavors, per què malgrat el seu arrelament les noies tendeixen més a abandonar la pràctica d'esports col·lectius, incloent-hi el bàsquet? Per què és més fàcil trobar-se en qualsevol pista de barri un partidet improvisat de nois que de noies?

Va ser la selecció absoluta femenina la que en el campionat europeu del 1993 de Perusa va aconseguir el primer or per al bàsquet espanyol. La seva actuació als Jocs Olímpics de Barcelona’92 ja havia suposat un esperó per il·lusionar moltes nenes i, de fet, durant el transcurs dels primers anys del segle XXI el bàsquet va ser un dels pocs esports massius on el nombre de practicants de tots dos sexes anava més o menys de bracet (amb un lleuger avantatge sempre per als nois, però sense l'abisme que distancia, per exemple, els futbolistes i les futbolistes: 15 vegades més llicències masculines). Després, es va complir el vaticini del seleccionador Pepu Hernández, que, amb el micro a la mà, durant la celebració del títol del Mundial del 2006 del Japó va cridar “bàs-quet”, i la seva crida va fer efecte: van augmentar exponencialment les fitxes de nens, fins a situar la proporció actual en un 66% d'homes federats davant d'un 34% de dones. El que ha crescut és el masculí, el bàsquet femení sempre hi ha estat.

Laia Palau (Barcelona, 1979), la capitana de capitanes, la dona amb més internacionalitats, la que suma més medalles (12) que el mateix Pau Gasol, està en actiu des de fa més de dues dècades, just aquest període de transformació del qual ningú pot donar testimoni més autoritzat que ella. El seu pare va ser jugador, també la seva mare, fins a la universitat; ella es va despenjar aviat, es va apuntar a bàsquet perquè era al que jugaven les seves amigues al pati –la va temptar seriosament el voleibol–, però en Laia Palau de seguida va ser perceptible un talent que la va portar a arribar ja a la màxima categoria sent una adolescent, amb 16 anys. Fins i tot amb aquesta carta de presentació, recorda que el seu pas a la professionalitat va ser molt complicat. “Ningú de la meva generació creia que això pogués ser una feina, no teníem referents, i fins i tot quan vam poder començar a considerar-ho, els salaris de vegades feien que moltes preferissin dedicar-se a oficis relacionats amb el que havien estudiat. Quan dic que soc jugadora, saps quantes vegades he hagut de sentir a continuació la pregunta ‘i de què més treballes?”.

El nostre bàsquet femení és pura passió, nosaltres sempre hem triat continuar jugant

Les coses han canviat molt i han millorat pel que fa a l'estructura, la formació i el suport a aquestes més de 130.000 jugadores, professionals o no, en aquest temps. “Ara m'enfronto a noies que des de joveníssimes venen amb nutricionistes, preparadors físics… són molt més conscients de les exigències que imposa el voler dedicar-se a això”, explica Palau, que posa l'accent en el paper en aquesta percepció que impulsa les noves generacions, en aquest convenciment que sí que es pot, d'un augment de la visibilitat del bàsquet femení, una qüestió que ella entén que és fonamental desenvolupar: més partits per televisió, més notícies a la premsa, facilitar que no només vulguin ser Juan Carlos Navarro, sinó també Laia Palau… “El nostre bàsquet femení és pura passió, nosaltres sempre hem triat continuar jugant, independentment de qualsevol altre factor”.

L’abandonament prematur de l’esport

“Els nois perden l'esperança més tard”. Aquesta frase d'una jugadora adolescent ho diu gairebé tot, explica Mar Rovira, autora d'un estudi sobre les causes de l'abandonament de la pràctica esportiva en l'adolescència impulsat per Endesa en col·laboració amb la federació i el CSD. Les seves conclusions demostren que, tot i que aquest abandonament acostuma a ser producte d'un cúmul de coses, i que la raó principal és comuna en nois i noies (les dificultats per conciliar estudis, altres entreteniments i bàsquet), existeixen factors culturals que els ho posen més difícil a les noies.

Laia Palau: “Un equip de bàsquet és una escola de sororitat”

El primer, aquest que cita: la noció que adquireixen ben aviat que el seu camí estarà travat per sostres de vidre, que tot els costarà més. “Les dones solem ser més autoexigents, així que hi som o no hi som”, diu Anna Sunyer, que explica així per què, una vegada deixats els entrenaments i rigors de la pràctica reglada, amb prou feines continuen jugant per divertiment, optant normalment per esports individuals. Laia Palau n'afegeix més: la gràcia d'aquestes patxangues moltes vegades és la superació personal, “el vacil·lar i picar-te amb un amic, fent-li una cistella davant dels nassos; i en les dones aquestes actituds estan mal vistes. No hem estat educades per destacar”.

Totes coincideixen que eliminant a poc a poc aquests biaixos culturals que encara pateixen les dones (per exemple, tenir parella va influir en la decisió de deixar el bàsquet d'un 20% de les noies, segons l'estudi de Rovira), augmentant la visibilitat de jugadores que inspirin les nenes i esperonant la celebració de competicions amateurs més destinades al sa entreteniment, com els partits tres contra tres a una sola cistella –competicions aptes per als qui treballen o estudien i no disposen de més temps que aquest, com es donen en altres esports– acabarà per trencar-se amb la desigualtat que, de facto, encara existeix.

En dones està mal vist fer-se les xules en una patxanga. No ens han educat per destacar

Per què continuar jugant a bàsquet per simple diversió, llavors, sense afany d'arribar a ser professional? Palau ho té clar: perquè un equip és una “escola de sororitat”, perquè el grau de “compromís que adquireixes envers les teves companyes” és un ensenyament vital inigualable –córrer per assistir-la quan ho necessiti i malgrat el cansament, segura que ella ho farà per tu–, perquè “no només t'endús aquests valors, aplicables a qualsevol repte que afrontis”, sinó llaços amb unes persones que hi seguiran sent quan cadascuna hagi pres un rumb diferent. “Jo encara rebo missatges de noies amb les quals jugava d'infantil; ‘Laia, te'n recordes de mi?’ Com no me n'he de recordar! Tinc un grup de WhatsApp fins i tot amb les que eren sènior quan jo vaig debutar a primera. L'aspecte social de l'esport és fonamental”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >