Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

President d’ordre (i aventura)

ERC vol un model on el president de la formació, Junqueras, pot sermonar i llançar improperis si és menester mentre el president de la Generalitat, Aragonès, prova de domar els membres de la seva taula rodona

Pere Aragonès (esq.) i Oriol Junqueras, l'endemà de les eleccions del 14-F.
Pere Aragonès (esq.) i Oriol Junqueras, l'endemà de les eleccions del 14-F. EFE

Sense pretendre-ho, Esquerra és a les portes d'implantar un model que, durant les últimes dècades, molts al seu si –també Pere Aragonès al seu moment– van anhelar: separar els principals càrrecs governamental i orgànic del partit, com al PNB. No és un aspecte menor en els temps corrents de la “netflixpolítica”. El president de la formació, Oriol Junqueras, pot teixir discursos, sermonar i llançar improperis si és menester, al pur estil de Xabier Arzalluz, mentre el president de la Generalitat conversa amb l'empresariat, sindicats i institucions i prova de domar els membres de la seva taula rodona.

En la vida, com cantava Mishima, “tot és ordre i aventura” i, al costat de l'intent del primer, Aragonès haurà de pagar el preu del segon

No es tracta de bicefàlia –a ERC, mentre l'electorat respongui, pater familias només n’hi haurà un–, sinó de contribuir en la construcció, al voltant d'Aragonès, d’un halo de serietat que al partit molt sovint li ha faltat en moments clau de la seva història. De generar, en definitiva, confiança en uns sectors, sobretot econòmics, que desconfien d'unes sigles històriques, sí, però també indefectiblement relacionades amb els anys 1934, 1936 i 2006.

Apunta Toni Aira a L'altra guerra de successió. L'hegemonia més disputada (2020) que, el gener del 2016, Junqueras, aterrat fa poc a la conselleria d'Economia i Finances, va traslladar als seus alts càrrecs que “aquí no hem vingut a demostrar que som independentistes, sinó que som bons gestors, assumint responsabilitats i fent la feina”. Si fos així, a ningú se li escapa que la directriu es va torçar. Però Aragonès, un d'aquests quadres, està en posició de donar-se una nova oportunitat.

El dirigent d'ERC diu al retrat biogràfic de la periodista Magda Gregori que els seus referents són Lluís Companys i Pere Casaldàliga –aquest potser per influència de Junqueras–. El 2009 va assegurar, en canvi, que ho era Joan Fuster, de qui li agrada la frase “o fas política o te la fan”. Tot i que a Aragonès, en el fons, qui li interessa, encara que no gosi confessar-ho, és Enric Prat de la Riba, a qui fins i tot s’assembla una mica. Una figura a la qual la seva mort primerenca va deixar immaculat el que permet que fins i tot avui pot reclamar-li l'independentisme d'esquerres sense que el recurs grinyoli en excés.

El juny del 2012 va presentar el projecte de tesi doctoral ‘La Mancomunitat de Catalunya i el desenvolupament econòmic (1914-1925)’, dirigit pel catedràtic d'Història i Institucions econòmiques de la UB, Carles Sudrià. Encara que, nou anys després, la tesi està en els llimbs, Aragonès podrà jugar a emular aquells dies. Va assegurar a La Vanguardia a començaments de mes que era necessari incorporar al Govern “talent de fora dels partits”. Tota una declaració si ho diu algú que deu el seu progrés al partit. Com a exemple d'aquesta intenció, situava Miquel Puig al capdavant d'un comissionat Next Generation.

Aragonès serà un president molt diferent dels dos últims, més clàssic i avorrit, però tindrà tot un partit al darrere

Aragonès parlava d'“un Govern de transformació”, el mateix que a l'article d'aquest dimarts a l'Ara, ‘Construir confiances per transformar el país’. Un verb molt pratià. I un objectiu que podria aconseguir, precisament, aprofitant la necessitat del govern del PSOE i Podem d'executar una proporció molt elevada dels 73.000 milions d'euros dels fons de reindustrialització per no arribar al 2023 i caure en el descrèdit d'haver-ho fet, ni marcat unes línies de despesa estratègiques.

Però en la vida, com cantava Mishima, “tot és ordre i aventura” i, al costat de l'intent del primer Aragonès (i la ciutadania), haurà de pagar el preu del segon. L'aventura: la moció de confiança, l'escac continu als Mossos, la ruleta de les assemblees cupaires, el desgast sense fi de la goma d'enganxar que unirà les forces que donaran suport al Govern però que no depèn d'elles –l'amnistia i el referèndum–, la demanda de protagonisme del president Puigdemont i, de fons, la lluita pel lideratge a Junts.

El president Torra lamenta a Les hores greus que Aragonès tenia “sempre un paper passiu, absent” en les reunions i que no afegia mai res al final. El seu successor és un polític professional. Si no es té l'última paraula o no es compta amb el suport de la majoria, a les executives dels partits s’aprèn a callar per no fer-se notar més del compte i després ordir per altres vies. Una cosa que un activista no està acostumat fer ni a comprendre. Aragonès serà un president molt diferent dels dos últims, més clàssic i avorrit, però tindrà tot un partit al darrere. El seu propòsit últim: imposar el seu ordre a l’aventura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >