Trist homenatge a les sales de cinema al Gaudí
Algun pla tenia intenció, com el dedicat al director de TV3 quan des de l’escenari es demanava a la cadena pública més implicació en l’audiovisual català
Els organitzadors dels Gaudí havien anunciat que el leitmotiv aquest any seria un homenatge a les sales de cinema centenàries i per extensió a tots els cinemes que tan severament estan patint la pandèmia i el consum domèstic de plataformes. El mateix anunci de la gala consistia en una escena d’un futur proper on el públic, sense necessitat de mascareta ni distàncies preventives, emplena la sala. I com va resoldre la gent de la gala aquest bon propòsit? De manera decebedora. El decorat era una al·lusió a tot això amb la disposició, al fons, de butaques amb potes més o menys llargues, algunes molt llargues, incòmodes i inabastables en lloc d’acollidores. A sobre, una d’elles és causa d’un fatal accident (simulat).
El pitjor, però, eren unes crispetes gegants distribuïdes estratègicament per l’escenari que més aviat semblaven uns galets monstruosos de Nadal que predisposaven a veure Els Pastorets. És clar que l’humor que es va fer servir a la gala, començant per Buenafuente —amb un record aigualit del Pepe Rubianes d’El Capitol, Can Pistoles— i acabant amb l’accident inaugural on una butaca assassina cau del sostre i deixa grogui un suposat Josep Maria Mainat, teòric presentador de la festa, provocava més angúnia que rialles. Els cameos de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, en canvi, tenien més intenció. Que al cinema català li cal fer films amb dinosaures, com es va proposar en un gag, és un brillantíssim remei a la seva debilitat.
Els plans de la platea es van administrar sense donar-los importància. Vam trigar a veure les autoritats i, a diferència d’altres edicions, no van tenir tractament privilegiat. Van sortir tres o quatre vegades per al·lusions, molt menys que la presidenta. Algun pla tenia més intenció, com el dedicat al director de TV3 quan des de l’escenari es demanava a TV3 –“que està velleta”, va dir Passola- més implicació en l’audiovisual català. O com un pla de Candela Peña quan s’estava fent un gag sobre ella. Figurava que els organitzadors s’havien infiltrat al playlist cinèfil d’uns quants famosos. En el de Peña solament hi havia pel·lícules seves. Va posar cara de no entendre’l o, per dir-ho sense embuts, de no agradar-li gens ni mica. Molt millor la broma sobre el playlist del ministre de Cultura: cap film.
La gala va ser presencial amb notòries absències de premiats com Mario Casas, El Niño de Elche, Alberto San Juan o, més previsible, Ken Loach. El tribut a les sales centenàries va consistir a donar entrada a dos cinemes en dos moments de la cerimònia. Un paper subsidiari. Quan es va lliurar el premi del públic, es va fer des del cine de Calella del Maresme. Va guanyar Les dues nits d’ahir. No se li dona, però, una estatueta. S’han de conformar amb una placa. Té un tracte perifèric perquè no el trien els acadèmics? Que es fes des de Calella del Maresme semblava com si l’haguessin expulsat de la festa, a pesar de la bona companyia que són Gemma Nierga i Jaume Figueras. L’altra sala centenària, de Sitges, es va fer servir per dedicar un record als professionals morts el darrer any. Un moment on s’insisteix a combinar-lo amb una actuació musical que, de vegades, trepitja injustament el protagonisme que hauria de tenir aquest record.
Que al cinema català li cal fer films amb dinosaures, com es va proposar en un gag, és un brillantíssim remei a la seva debilitat
El director de la gala aquest any va ser Enric Cambray, el mateix de la darrera gala dels Goya, que va resoldre d’una manera més austera i encertada l’administració d’accessoris, quasi no n’hi va haver. Als Gaudí, inevitablement, hi havia presentadors que abans de dir els nominats feien una brometa sobrera o una reivindicació, justa per altra banda. Amb tot, la gala —de tarda, per ajustar-se al toc de queda— va acabar a l’hora, abans del TN, la sintonia del qual es va fer servir per avisar a qui s’allargava en els agraïments. Suposo que era una insinuació per dir que si a les nou no estava tot enllestit... hi hauria un problema amb la puntualitat del telenotícies. Lluís Danés, director d’altres edicions, aquest any estava enfeinat recollint premis per a La vampira de Barcelona.
A Twitter hi havia piulades reivindicant que La boda de Rosa és cine parlat en català —els Gaudí la van incloure en les nominacions de cinema parlat en castellà— perquè hi ha algunes seqüències en valencià.
Veient la gala arribes a pensar que la mida de la cerimònia no s’ajusta a la petita mida de la indústria local. Una impostació, la festa dels Gaudí, que, no sé si dona beneficis promocionals als guanyadors.
