Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Quan la política passa dels joves

Les noves generacions queden fora de les prioritats de govern. Les mesures que més els beneficiarien, la derogació de la reforma laboral i la regulació del lloguer, són les que més resistències polítiques troben

Activistes disfressats durant una protesta contra un desnonament.
Activistes disfressats durant una protesta contra un desnonament.

Bernie Sanders tuitejava això divendres: “Pot ser que sigui una idea radical, però jo crec que tenir una feina hauria de treure els treballadors de la pobresa, no submergir-los en ella”. Que algú amb feina pugui tenir assegurat l'aliment era una idea comuna no fa gaire temps. Que ara es pugui enquadrar en el marc mental de la radicalitat indica que hem retrocedit molt. El veterà senador nord-americà prossegueix la seva incansable batalla per recuperar el poder de les paraules i les idees: “Durant aquesta pandèmia, el 63% dels nostres treballadors viuen de xec en xec. Mentrestant, 664 multimilionaris s’han enriquit 1,3 bilions de dòlars més. Potser, només potser”, ironitza, “hauríem de construir una economia que treballi per a tothom”. Parla dels Estats Units, però el que descriu és un factor comú en totes les economies avançades. En realitat s'estan referint al que alguns autors han descrit com la secessió de les elits.

Crhistophe Guilluy, que ha analitzat a fons revoltes socials com la de les armilles grogues a França, defensa la suggeridora teoria que l'auge dels populismes és en realitat el crit desesperat de la gent corrent, de les classes populars, que amb el seu vot i la seva ira afirmen la seva existència davant de l'intent d'aixafar-les en l'anonimat i desposseir-les de les seguretats vitals que havien conquerit. I no és casualitat que la fórmula que amb freqüència s'utilitza per desacreditar la seva demanda de justícia social sigui etiquetar-la com a radical i populista.

La pèrdua de poder de decisió i de poder adquisitiu ha anat en paral·lel i afecta amb més intensitat els joves que, per primera vegada en moltes generacions fora dels temps de guerra, veuen compromesa la possibilitat d'emancipar-se i de tenir una vida autosuficient. Sorprèn que, tot i que les noves generacions són l'esperança de qualsevol societat, els seus interessos estiguin tan relegats a l'agenda política. Ara mateix haurien de ser objecte de polítiques intensives de formació i inserció laboral. En lloc d'això, les reformes que podrien millorar de forma més directa la seva situació són precisament les que més resistència política troben: la derogació de la reforma laboral del PP, que condemna els joves a l'atur o a la precarietat, i la política d'habitatge, que hauria de posar fi a la creixent desproporció entre els sous i el preu del lloguer. La inseguretat laboral i la dificultat per accedir a un habitatge expliquen que la mitjana d’edat d'emancipació a Espanya estigui ara en els 32 anys.

L'atur juvenil dels menors de 25 anys ha passat del 32% al 43,9% en només sis mesos, segons dades d'Eurostat. I la taxa d'emancipació abans dels 29 anys ha caigut del 33% del 2008 al 24%, segons un informe de l'Observatori DESC. Això significa que el 76% dels joves d'aquesta edat continuen depenent de l'ajuda familiar. Mentrestant, el preu del lloguer a Barcelona ha pujat des del final de la crisi, el 2013, un 42,7%. Potser, només potser, com ironitza Sanders, hauríem de fer unes polítiques que treballin per a tothom, també per als joves.

Perquè tot això té enormes implicacions de futur. El pacte social que es va construir després de la Segona Guerra Mundial va ser com una onada gegantina que va inundar de benestar amplíssimes capes de la societat, conformant unes classes mitjanes i populars relativament acomodades que miraven al futur sense por. Però als anys 80, aquesta onada va començar a retirar-se per la força d'atracció del neoliberalisme i, de la mateixa forma que tot floria al seu pas quan s'expandia, ara que es retira, tot s'asseca i s'esquerda. Guilluy estima que només un 30% de la població aproximadament gaudeix d'un estatus de seguretat que no el fa témer pel futur.

Laf feina està deixant de ser el principal instrument d'inserció social i econòmica de les persones i la seva devaluació com a sistema de distribució de la riquesa fa que molta gent depengui de subsidis que no garanteixen una subsistència digna. Ningú que depengui d'un sou té la supervivència garantida. En qualsevol moment el pot perdre. Per això, molts avis que van viure l'esperit del 45 i van construir l'Estat de benestar, no entenen que els seus nets estiguin perdent el que ells van creure que havien conquerit per sempre. Què deuen pensar els vells sindicalistes que van lluitar per les 40 hores setmanals quan veuen que els joves analistes de Goldman Sachs reivindiquen treballar-ne 80 a la setmana com a màxim. I això ells, que són els privilegiats, perquè els riders també treballen jornades interminables i amb prou feines els dona per viure.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >