Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA

Bales sornegueres contra el patriarcat

'X, la sèrie', de TV3, és un programa falsament desenfadat, que barreja gèneres i que no exclou un humor negre que no banalitza

'X, la sèrie' vol qüestionar, amb sornegueria, el patriarcat.
'X, la sèrie' vol qüestionar, amb sornegueria, el patriarcat. TV3

Quan s’acosta el 8-M, els mitjans acostumen a prodigar-se en reportatges i informacions sobre les situacions patides per les dones. Són espais convenients, i la reiteració de dades i descripcions no sobra. En aquest context, sobresurt la proposta d’X, la sèrie, de TV3. Són 17 minuts setmanals on les responsables tenen ben clar que la gravetat de les exposicions que es fan no obliga a adoptar una pompa acadèmica. És un programa falsament desenfadat, que barreja gèneres i que no exclou un humor negre, negríssim. Un humor que no banalitza.

Escrit i dirigit per Mònica Barrio i Marina Congost, la definició que es dona al web de l’espai ja n’anticipa el caràcter: collage, materials audiovisuals de naturaleses diverses, “és contradicció, comèdia, absurditat i molt masclisme”.

El primer capítol, dedicat a la violència, ja va ser definidor del seu tarannà i les seves litúrgies (civils). A la secció Fills sans del patriarcat, es recreen una colla de suposats testimonis d’homes que expliquen les seves estratègies de domini de la parella. Des de fer-li llum de gas per provocar-li una autoestima molt baixa que la deixi “incapaç de marxar del meu costat”, fins a imposar una relació sexual sàdica “on faig coses que podrien fer mal”. I ho expliquen sense que calgui afegir cap sermó reprovatori. S’espera que, amb una mínima exageració dels tons del relat, l’espectador en tingui prou per avaluar la conducta dels subjectes, adonar-se que són uns miserables, uns autèntics violadors. El mateix tractament reben els recitatius de cançons populars. Des del senyor Ramon que empaita les criades i qui gemega ja ha rebut (interpretació que acaben amb un irònic “olé”), a aquell joc infantil en què Don Federico mata la dona i la fregeix a la paella. El programa es refia de la intel·ligència dels espectadors.

Diferents dones expliquen conflictes viscuts, prou poc manifestos per no saber detectar les violències, diguem-ne soft, que pateixen; com condiciona la conducta quotidiana aquest estat de violència potencial (por de sortir de nit, dubtar a l’hora de vestir una determinada roba...) i, el pitjor de tot, la inoculació d’un sentiment de culpa —“tu ets tonta, perquè anaves amb aquest noi”. Com diu una de les autores (veure al web el debat Aquelarre: X, la sèrie) ajuda molt a superar el pudor per aquesta exposició personal la convicció que no expliquen un secret íntim sinó un problema compartit per moltes.

Sempre passant pel temari proposat de manera enganyosament lleugera, amb càpsules breus, desfila una tria de cites perquè l’espectador es faci càrrec de com s’ha construït un determinat pensament sobre el gènere femení. Hi surten Plini el Vell, que va descriure els enormes efectes malèfics del contacte amb el flux menstrual, la conclusió sobre la inferioritat de la dona que va postular la frenologia del XIX, o l’enveja del penis que teoritzà Sigmund Freud.

L’objectiu del programa, sorneguer, és qüestionar el patriarcat, també en les seves formes més capil·lars, i empènyer a repensar el relat. Per això també és important la textura triada per a aquesta proposta, sense engavanyaments en les fórmules, amb una irreverent barreja de gèneres. Òbviament, no és una fórmula fàcil, té riscos, cosa que es veu en un segon capítol menys encertat en la creació i durada de les càpsules, tot i que acaba amb un bon manifest on les subalternes anuncien la metamorfosi, la permutació. “Em reclamo meva, sencera”, mig reciten mig canten les dues autores, en unes imatges que les multipliquen. Cal seguir-lo.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >