Selecciona Edició
Connecta’t

La trampa de la polarització

En plena pandèmia s’ha desencadenat les batalles polítiques de la manera més obscena, més oportunista. I sense adonar-se de les conseqüències

Aragonès i Borràs el passat dia 4.
Aragonès i Borràs el passat dia 4.

L’imaginari de la confrontació està tan encarnat en la política espanyola que ja s’ha convertit en statu quo. En mantenir-se en el temps ha generat un sistema d’interessos del quals són presoners els mateixos partits polítics que l’alimenten i una pila de poders públics (la justícia, entre aquests) i privats. El sistema binari de doble valència (la ideològica i la identitària) s’ha consolidat fins a tal punt que ha generat un clima mental en què les promeses ja no són un objectiu a aconseguir, sinó un argument per protegir les posicions adquirides pels actors públics. Així doncs, tot i ser tots conscients de la decadència que ens amenaça, mantenir l’statu quo és fonamental per als partits polítics.

Una de les conseqüències d’aquesta absurda situació és que el conflicte es trasllada a l’interior dels blocs. De manera que, tot i que aparentment la baralla central sigui la que motiva les desqualificacions, les amenaces, el recurs permanent a la justícia i el soroll en l’escenari polític, el que determina els moviments i les tàctiques són les baralles veïnals. L’actualitat ens n'ofereix dos exemples. Els catalans vam votar fa un mes i la formació d’un nou govern continua en l'aire. Per una raó ben senzilla: pel conflicte d’interessos dins del bloc identitari independentista. En aquest espai, la gran promesa, l’alliberament de la pàtria, ja fa tres anys que s’ha convertit en lletania d’un rosari en el qual l’entonació amb què es resa s’ha convertit en motiu de sospita al voltant de la fidelitat d’uns i altres, quan pel que s’està lluitant són els interessos de repartiment del poder. De manera que un elemental conflicte de posicions s’encona en la mesura en què es disfressa de baralla entre el possibilisme i la radicalització. Esquerra Republicana aspira amb fonament a la presidència, però evita el perímetre variable per por de ser presa de l’acusació de traïció. I així aguanta a la defensiva els embats de Junts per Catalunya, una precària aliança que tem que sense el poder real i simbòlic de la presidència es pugui trencar en bocins. Per això juguen a especular amb l’amenaça de la repetició d’eleccions, una possibilitat que els socialistes podrien veure amb bons ulls.

I si ens traslladem a l’escenari espanyol som allà mateix. L’enorme soroll que ha desencadenat la convocatòria electoral de la presidenta Díaz Ayuso (la que ha portat la Comunitat al seu particular processisme, “Madrid és Espanya, Espanya és Madrid”) és fonamentalment un episodi més de la lluita de poder dins de la dreta, que Ayuso posa en marxa en el moment en què veu Ciutadans al caire de l’abisme i, per tant, via lliure per consolidar el seu projecte de radicalisme conservador (el trumpisme castís) Ayuso-Vox per substituir el descolorit lideratge de Casado. La paradoxa de la confrontació és, per tant, que ara mateix el seu eix s’ha traslladat a cada costat de la frontera.

Aquest desajust és el que fa possible que en plena pandèmia s’hagin desencadenat les batalles polítiques de la manera més obscena, més oportunista. I sense adonar-se de les conseqüències. Som en un moment decisiu: quan s’albira la sortida de la crisi pandèmica i es fa urgent la implantació eficaç d’un procés de recuperació. I, malgrat tot, el protagonisme es desplaça cap a unes eleccions convocades estrictament en funció d’una estratègia de poder: la disputa per l’hegemonia en la dreta. I no sembla que aquesta elecció de prioritats hagi de rebre un càstig. La ciutadania també compta. I no és aliena a l’statu quo de la confrontació que, d’alguna manera, valida amb el seu vot. Si, com assenyalen les enquestes, Ayuso obtingués un gran resultat, els mateixos votants ens col·locarien al davant d’un debat que fins ara s’havia evitat per pudor: en una crisi sanitària, què cal prioritzar: la salut o l’economia? Els madrilenys hauran trencat un tabú.

Què es necessita per sortir de la trampa de la polarització? Algú amb decisió i valentia per córrer el risc de trencar fronteres, sense por del que diran. Però aquests personatges són una raresa en una política tan clientelar, en la qual són escasses les figures que transmeten l’autoritat que emana de la confiança. Pedro Sánchez prodiga les insinuacions respecte a la qüestió catalana, però no gosa fer mai el pas.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >