Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Picanyol, pare d’Ot, el Bruixot

El personatge va protagonitzar a ‘Cavall Fort’ durant 44 anys una de les sèries més importants i de més trajectòria del còmic català

Josep Lluís Martínez Picañol, 'Picanyol', el 2014, quan va jubilar el seu personatge Ot, el bruixot, després de més de quatre dècades a la revista 'Cavall Fort'.
Josep Lluís Martínez Picañol, 'Picanyol', el 2014, quan va jubilar el seu personatge Ot, el bruixot, després de més de quatre dècades a la revista 'Cavall Fort'. EFE

En tot era especial: un bruixot baixet, una mica capgròs i amb un bigoti de quatre pèls, amb un barret d'aire medieval, sempre en un rigorós blanc i negre, passejant en un espai atemporal, que utilitzava els seus poders en situacions molt quotidianes i algunes vegades contra la seva dona, que el perseguia inexorablement amb una escombra, en escenes que un fidel però escèptic mussol solia observar amb uns grans ulls de sorpresa. Vivia en una tira vertical i la vinyeta, cinc com a màxim, era tan neta com el traç i l'enginyós humor que desprenia… Aquest era l'encant d'Ot, el Bruixot, una de les sèries més importants i de més trajectòria del còmic català, que reflecteix prou bé la manera de ser del seu creador, Josep Lluís Martínez Picañol, Picanyol de nom artístic, mort als 73 anys, segons va comunicar dijous la revista Cavall Fort, on va plasmar les aventures de l'Ot durant 44 anys.

Nascut a Vic el 1948 però criat a Moià, el futur Picanyol es distreia massa dels estudis dibuixant, cosa que va fer que els deixés i se n'anés a viure a Barcelona, on va entrar de noi dels encàrrecs a Selecciones Ilustradas, històrica agència de representants de dibuixants creada per Josep Toutain. Estava obstinat a fer llargues i serioses historietes sobre l'Oest americà i d'altres ambientades a la selva; ho va fer sense èxit, fins que els seus treballs van caure en mans de Jordi Ginés, Gin. Va ser providencial: li va recomanar que els seus traços fossin encara més nets i senzills i que s'inclinés pel gag mut. I així va debutar a Mata Ratos i al cap de poc a L’Infantil, la futura Tretzevents, on ja va fer de tot: acudits, jocs d'entreteniment…

Incansable, entre el 1969 i el 1971 Picanyol va començar a col·laborar en la premsa diària, en concret al Diario de Barcelona, a les ordres de qui és avui un dels màxims estudiosos del món del dibuix i la il·lustració clàssica catalanes, el periodista Josep Maria Cadena. Va ser cap al final d'aquesta etapa quan, el desembre del 1971, va arrencar a Cavall Fort una sèrie sobre un bruixot una mica entremaliat, que li va venir al cap un dia que passejava pels carrers de Barcelona. Era un personatge que no desentonava en els ambients medievals i fins i tot mitològics que tant li agradava recrear i que sempre donaven voltes en la imaginació de Picanyol, amb una galeria hiperpoblada de trobadors, bruixots, follets…

Una mica de tot això va aplegar en Ot, sempre plasmat en un dibuix molt net i clar, en un homenatge tàcit al seu admirat Hergé. Era tan genuí, trencador i enginyós amb els seus gags que es va convertir en un dels emblemes de Cavall Fort, i va conquerir un públic incondicional que el va obligar a no abandonar el personatge fins al maig del 2015, quan Picanyol va decidir jubilar-se, als 66 anys, després de dibuixar-lo durant 44 anys, en més de 1.500 tires. El personatge es va mostrar tan incansable com el seu creador: el 1987 ja apareixia, sota el segell Pirene, recopilat en llibre i poc després la seva popularitat el va portar fins als videojocs pedagògics, els Otijocs; i hi ha qui sosté que és el culpable que més de 5.000 nens a Catalunya portin, des de finals dels anys noranta, el nom d'Ot. Quan el bruixot va entrar en la quarantena, Norma Editorial va publicar una extensa recopilació de les tires en diversos volums.

Ot, el Bruixot és un cas força insòlit en la tradició historietista catalana, que es va refugiar en una revista davant la falta de l'espai que potser li hauria estat més propi en una premsa catalana escassa i poc avesada a aquest tipus de sèries de personatges no vinculats a l'acudit i a la vinyeta d'actualitat sociopolítica. Moltes vegades amb algun detall gràfic que funcionava com a picada d'ullet (Picanyol va arribar a publicar a Lecturas les típiques vinyetes amb el joc de les diferències), Ot va protagonitzar un humor net, afrontant situacions en les quals era freqüent que no en sortís gaire airós. Traspuava sovint (amarat d'una precoç preocupació ecològica herència directa del seu pare artístic) un cert aire de solitud, amb un punt de desencís vital, semblant al que la mort del seu creador deixa, almenys, en tres o quatre generacions de catalans.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >