Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Tècniques de confrontació

Davant de dos extrems radicalitzats ningú no queda indiferent, la participació electoral puja i la victòria se celebra millor. Només que després no tots saben encaixar la derrota. I la bilis queda

La presidenta de la Comunidad de Madrid Isabel Díaz Ayuso.
La presidenta de la Comunidad de Madrid Isabel Díaz Ayuso.

Iñaki Gabilondo diu amb encert que mentre les veus recurrents de la dreta ens adverteixen de l'amenaça del socialcomunisme i ens conviden a mirar cap a l'esquerra, deixem d'observar la direcció correcta d’on procedeixen els perills galopants. I ho conclou amb la paradoxa d'anunciar que ve el llop mentre se'ns menja el tigre. I encara que la seva anàlisi parteix de Madrid per projectar-se sobre aquella comunitat ja en batalla electoral, en relatar el llistat de les últimes trampes dissimulades pels seus provocadors obre l'objectiu i ens refereix diversos exemples d'una mateixa actuació. Des de la crisi financera provocada pels llops de Wall Street fruit del desvari neoliberal al Brexit afavorit pels radicals de Neil Farage, també sobre un enfilall de falsedats però assumit acríticament pel partit conservador que en mans de Boris Johnson no ha necessitat cap crossa per aplicar-lo de manera contundent.

Tenir un rival facilita l'elusió de responsabilitats. I la mirada futbolística de tot el que ens envolta potencia la gran excusa

Per si no fos prou, allà queden els quatre anys de Donald Trump que van imprimir tant caràcter al món populista conservador com nociu va ser el seu final instant a ocupar el Capitoli de Washington. Fet més que rellevant del nostre dia de Reis, encara fresc en la memòria col·lectiva mundial i que una part del partit Republicà mai no va condemnar. És més, alguns dels seus senadors destacats encara l’aplaudeixen. Ara sabem, en canvi, que tant Rússia com l'Iran van buscar la manera d'influir en les últimes eleccions, segons informe dels serveis secrets nord-americans. A favor de Trump, per descomptat. El que continua repetint per mantenir la moral dels seus milions de seguidors que va ser a ell a qui van robar la presidència. De nou, l'agressor convertit en víctima. I així tornem a l'inici del cercle viciós. La desviació interessada per part de la dreta més extrema de la mirada col·lectiva per dissimular els seus objectius particulars. I no és que torni per on acostumava, és que demostra que mai no va abandonar els seus mètodes. Això sí, els ha sofisticat a través de les noves tecnologies i les seves extenses xarxes a favor d'un estil de propaganda que segons Noam Chomsky en una democràcia és el que la coerció a un estat totalitari.

Gairebé vint anys després d'haver escrit les seves “Tècniques de cop d'Estat”, en el prefaci a la publicació a Itàlia a finals dels anys quaranta del segle passat, Curzio Malaparte va confessar que odiava aquell llibre seu. I insistia que l’odiava amb tota la seva ànima perquè li havia donat la glòria, però també molts disgustos. I relatava detalladament com havia estat utilitzat tant per les dretes com per les esquerres europees dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, convertint en pèssimes pràctiques les seves teories a favor d'impedir que els sediciosos aconseguissin el poder mitjançant la violència. Tant va ser així, que el volum també el van prohibir en tots aquells països on “o bé a causa d'un dictador o bé per la corrupció de les institucions democràtiques, les llibertats públiques i privades van ser retallades o suprimides”.

La referència literària és vigent observant l'actualitat i veient girar la gran centrifugadora en què s'ha convertit Madrid. Tant per raons polítiques com econòmiques, mediàtiques i socials. És així com una determinada esquerra també tendeix a seguir els passos dels contraposats i crítics seguidors de Malaparte gairebé un segle després. Pablo Iglesias ha caigut en aquest contratemps al crit simulat del “deixeu-me sol”.

La dreta més extrema demostra que mai va abandonar els seus mètodes. Això sí, els ha sofisticat

Tan lícit és intentar apaivagar les vel·leïtats d'Isabel Díaz-Ayuso com innecessari apel·lar al risc que suposa la repetició d'un govern del PP amb el presumpte suport de Vox esgrimint mencions al feixisme i als criminals. Perquè aquesta tendència dramàticament ensagnada en la història de l'Espanya del segle passat porta l'oponent bregada en els mateixos combats a millorar la seva aposta. I canviant el socialisme pel comunisme, contraposant-los a la llibertat, tensa encara més la corda d'una tendència que és pròpia de la seva promoció de dreta desacomplexada, filla de l'aznarat descarat i portadora del corrent internacional que està imposant els seus conceptes amb tanta facilitat com perversió perquè el seu full de ruta està clar.

Ja sabem que tenir un rival facilita l'elusió de responsabilitats. I que la mirada futbolística de tot el que ens envolta potencia la gran excusa. Però semblava que havíem convingut que aquest joc dialèctic era més propi de la infantesa, fins i tot de l'adolescència, que de l'edat adulta. Potser és per això, per no haver madurat prou la nostra democràcia, que alguns es pensen que poden jugar amb ella amb tècniques de confrontació explosiva perquè segons les pràctiques del mercadeig polític davant de dos extrems radicalitzats ningú no queda indiferent, la participació electoral puja i la victòria se celebra millor. Només que després no tots saben encaixar la derrota. I la bilis queda.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >