Només Déu ho sap
Joan Laporta ens recordava que aquest continua sent un club en què la lògica adoració per la figura de Johan Cruyff es veu obligada a conviure amb una rancúnia irracional
Com no podia ser de cap altra manera, Joan Laporta va començar el discurs d'investidura parlant d'un déu per boca d'un altre. Ell, màxim responsable d'ajuntar en el temps la Santíssima Trinitat blaugrana perquè L'Equipe fes fortuna amb una portada per a la història, va obrir foc amb una frase que el mateix Johan Cruyff va pronunciar el dia del seu penúltim homenatge al Camp Nou: “Només Déu sap el que ha costat arribar aquí”. Els qui el van conèixer bé solen comentar la solidesa de les seves conviccions religioses així que, almenys per aquesta vegada, hauríem de convenir que Cruyff no es referia a si mateix, sinó a una instància superior.
A falta d'un notari diví, ahir Laporta va comptar amb el suport d'un bon nombre de testimonis que podrien acreditar, amb cicatrius, la cruesa dels anys viscuts. Les lluu orgullosa Elena Fort, per exemple, que es va fondre amb el nou president en l'abraçada més llarga i emotiva de la tarda. A la pròxima responsable de l'àrea social se li va la vista al cel sovint, segurament perquè és allà on els éssers humans solem endevinar les absències, creiem o no en paradisos. Apressada per la famosa demanda de responsabilitat i amb dos nens petits, l’Elena va haver d'afrontar un adeu prematur, clavar els talons a terra i recórrer al coratge per superar una tempesta perfecta que escombraria qualsevol del mapa. “Ens fa respecte, però no ens espanta”, va dir Laporta referint-se a la situació econòmica del club. I només s’havia de veure Fort, radiant i amb una brusa vermella que va posar la nota de color entre tant vestit fosc, per entendre que molts d'ells han transitat per massa inferns com per ara espantar-se en vista d'un nou dimoni.
Laporta va dir una altra cosa molt important –més aviat la va fer deixar anar–, especialment encertada per no perdre la perspectiva sobre el retrat institucional que simula la unitat impossible de tot el barcelonisme: “Els que sou cruyffistes ho sabeu”, déu-n'hi-do. Des de la grada ho van escoltar Sandro Rosell i Josep María Bartomeu, dos expresidents que van fer bandera del menyspreu envers l'holandès i tot el que representava. Tenim l'hemeroteca per recordar-los frases tan memorables com la de “votar sí la moció de censura contra Laporta és votar no a Cruyff”. I ahir hi havia el mateix Laporta per recordar-nos que aquest continua sent un club en què la lògica adoració per la figura del Flaco es veu obligada a conviure amb una rancúnia irracional, malaltissa i fins i tot perillosa contra el seu llegat, sobretot quan s'articula des d'altaveus tan poderosos com els que abunden a la Ciutat Comtal.
Dilluns passat, l'endemà de conèixer-se els resultats, un soci veterà es va apropar a la taula on menjaven alguns periodistes que segueixen el dia a dia del club i els va dir: “Aquest paio ens arruïnarà”. És possible que el nou Laporta eviti la confrontació directa amb altres faccions, fins i tot que intenti suturar algunes velles ferides, però el que no posseeix, gairebé amb tota seguretat, és la cura per a la ceguesa: de miracles només Déu en sap i, en la seva absència, caldrà preguntar al que li portava els comptes sobre el molt que costa cada conquesta en aquest club feliçment balcanitzat.
