Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

La cara b dels edificis

El MNAC podria pensar en un paper adequat per a la part de darrere de l’edifici, potser la millor i més interessant

La situeta del MNAC, des de darrere de l'edifici.
La situeta del MNAC, des de darrere de l'edifici.

Alguns edificis tenen una cara B. A Barcelona, com a moltes ciutats, el gros dels edificis que la formen la seva cara A és la cara de la ciutat. La cara B queda per als patis; a l’Eixample, per exemple, la cara B és la de les galeries, la cara privada, potser per haver desobeït la idea original de Cerdà. Molts edificis, i de ben coneguts, tenen aquestes dues cares, i algunes, per les diferències i contradiccions entre elles, són interessants pel que suposen de valorar els edificis de les ciutats. I encara que sembli una obvietat, la cara A ho és gràcies a la B, i aquesta gràcies a la primera. No hi ha una sense l’altra.

Alguns edificis tenen l’atractiu de no patir aquesta contradicció: les places de toros, que són rodones com a tret més destacat. Però alguns cops la cara B dels edificis és tan sols una qüestió cultural, de percepció, i, per tant, d’una manera d’entendre la ciutat.

El MNAC, per exemple. Un edifici víctima de la seva silueta, situat en un lloc allunyat, alt i inaccessible. Un problema que molts considerarien menor, però que no deixa de tenir importància. El sol fet de considerar-ho un problema menor és, al capdavall, l’expressió que per a molts l’únic que importa és el contingut, quan en realitat això no és més que el reflex d’un prejudici que castiga moltes coses a ser accessòries.

El Palau Nacional de Montjuïc va ser reformat pels Jocs del 92, procés que va continuar amb més intensitat com a projecte museístic. La reforma a l’exterior va subratllar la cara principal de l’edifici, la cara icònica que el redueix a una silueta, i va formalitzar una retòrica de l’accés, amb un protocol formal de plataformes i rampes amb formes simples i clares, probablement amb la justificació que atorga la mala premsa que ha tingut tradicionalment el Palau Nacional en l’arquitectura moderna oficial barcelonina, amb la seva no amagada (i exagerada) devoció per l’arquitectura del GATPAC o el Pavelló Alemany. A la modernitat només se la valora positivament.

El Palau Nacional ha estat menystingut i qualificat de pompier, de pastitx monumental o de mona de Pasqua, i, òbviament, en conseqüència no perdem ni un minut a mirar-lo de prop, ja que ha estat condemnat (i ho hem acceptat) a ser mirat com un element del paisatge urbà llunyà. Però és allà mateix, tan extravagant i anòmal a Barcelona com ho és Montserrat al paisatge de Catalunya. La seva figura retallada a contrallum, freda i obaga la major part del dia, ha acabat per fer-nos creure que la seva façana és plana, sense relleu, i que solamen en té una, subratllada fins a l’infinit amb fonts, escales, torres venecianes i columnes nacionals.

L’edifici de què parlem, doncs, permet un descobriment: la seva cara B. Estar a l’empara de la seva massa edificada, especialment des del costat de ponent o des del darrere, on l’edifici mostra el volum de la sala oval (una versió petrificada dels vells envelats), és tenir la increïble sensació a la pell de la proximitat d’aquest gran animal de pedra, tancat per les reixes que l’envolten, plenes de cotxes. Una sensació que es fa estranya, quan l’observem des del Jardí Botànic Històric, en veure’l aparèixer per sobre dels arbres.

La cara B d’un edifici com aquest ho és perquè li hem assignat un paper irrellevant i secundari, que demostra que per a nosaltres té un interès escàs. La lloable trajectòria dels darrers anys del MNAC no s’adiu gaire amb aquesta situació, i segur que podria pensar en un paper adequat per a la cara, probablement, millor i més interessant de l’edifici, especialment quan hi som a prop. Una cara a l’espera de ser descoberta. Els museus haurien de començar a l’exterior.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >