Selecciona Edició
Connecta’t

Siri Hustvedt: “Descartes es va equivocar, no som únicament la nostra ment”

L'escriptora qüestiona en el seu nou assaig, ‘Els miratges de la certesa’, alguns paradigmes científics com el determinisme de la genètica en la personalitat o la separació entre cos i cervell

L'escriptora nord-americana Siri Hustvedt a la seva casa de Brooklyn, Nova York, el septiembre del 2019.
L'escriptora nord-americana Siri Hustvedt a la seva casa de Brooklyn, Nova York, el septiembre del 2019. EFE

El dubte, va escriure Simone Weil, és la virtut de la intel·ligència. I, afegeix Siri Hustvedt (Minnesota, 66 anys), una necessitat. S'ha de dubtar de tot l'establert a tota hora, i en especial, d'allò que ha estat estudiat i descrit per una minúscula part del planeta, aquella que podria dir de si mateixa “soc un paio blanc, ric i amb sentit de privilegi, ple a rebentar de testosterona i programat per a la felicitat”, i afegir un “culpeu els meus gens” en cas que això representi algun problema. El títol de l'últim assaig de la novel·lista i ja reputada experta en neurociència, Els miratges de la certesa (Edicions 62) apunta i dispara contra això per fer caure alts murs com el de la importància de la genètica, els prejudicis de gènere, i fins i tot la idea mateixa que allò que som ha de veure amb el nostre cervell, però no només amb ell.

“Descartes estava completament equivocat en la idea de separar cos i ment, i amb ell bona part dels paradigmes de la neurociència. La ment no està feta d'una substància diferent del cos”, sentencia l'escriptora. És a casa seva, a Brooklyn. Hi ha una xemeneia al darrere, i una petita llibreria. Vet aquí la base sobre la qual pivoten els capítols d'aquest assaig d'assajos en què Hustvedt, premi Princesa d'Astúries de les Lletres, va un pas més enllà en allò que l'obsessiona des que va descobrir, a la universitat, que les persones que pateixen afàsia –pèrdua de la parla– “el primer que perden són els pronoms, que és precisament l'últim que aprenen a dir els nens.” Llavors es va preguntar per què ocorria, i va començar a llegir compulsivament tot el que es publicava respecte a la forma en què el cervell ens modela i ha anat, amb el pas dels anys, fent caure, un a un, infinitat de mites.

Per exemple, el de la genètica. Hustvedt diu que “el genoma no és el dictador de la nostra personalitat”, que pensar en l'ADN com en una cosa que determina el que som és pensar d'una forma “rígida en extrem”, “el gen és una cosa obsoleta, caduca”, arriba a assegurar, perquè passen “infinitat de coses” des que som concebuts fins que morim que no necessàriament tenen relació amb la genètica. “La personalitat no és un estat físic, és una cosa en marxa, que canvia constantment, i no s'allotja en un únic lloc”, assegura. El sistema endocrí, encarregat de produir hormones com la testosterona i la progesterona, “claus en les nostres reaccions”, per exemple, la modela tant com el nostre cervell. “D'aquí la importància de no deixar fora el cos quan es parla del que som”, insisteix.

Sobre l'encara estesa idea del diferents que són el cervell femení i el masculí, primer diu que “el que passa amb la divulgació neurocientífica és que, com que s'exposa en un idioma incomprensible per a la societat, el que reprodueixen els mitjans és allò que coneixen, i es limiten a ratificar el que estan disposats a creure, obviant-ne la complexitat real”. I després se centra en el debat sobre la testosterona, pel que sembla, per a bona part de neurocientífics –homes– la responsable de tot el que ha aconseguit la seva part de l'espècie. “M'ho he passat bomba llegint sobre testosterona, i l'única conclusió a què he arribat és que avui s'admet que encara no se’n sap res! Les nostres hormones fluctuen, i el binarisme segons el qual la testosterona correspon als homes i els estrògens a les dones és fals”, diu.

Així, encara que “en els homes hi ha més testosterona circulant”, en un despatx d'advocades “hi ha més testosterona” que en un dia qualsevol d'un home casat, com apunta en un dels exemples del llibre. “És a dir, el sistema endocrí la segrega com a resposta a la necessitat d'agressivitat, no necessàriament hi ha d’estar abans, i de tota manera, el debat es torna absurd quan pensem com funcionen les mateixes hormones en altres éssers vius com les plantes, o és que ens creiem que existeixen les plantes agressives?”, es pregunta, i riu. D'altra banda, apunta: “Sens dubte, les dones que han estat al comandament, i estic pensant en la reina Elisabet I, per exemple, no han estat gens diferents del que hauria estat un home. I si el gènere mai no hagués importat, i tot hagués estat cosa d'aquesta fluctuació hormonal?”.

En aquest sentit, el problema continua sent, diu, que “és difícil separar la ideologia de la ciència”. “La manera binària d'analitzar les realitats hormonals, sense anar més lluny, ho ha distorsionat tot des del principi”, afegeix. Però no només això. “La tendència a classificar no va sorgir amb les ciències biològiques, la vam heretar dels filòsofs grecs, ells van polaritzar el racional i l'irracional, com si fossin entitats diferents, i van donar un gran valor a allò racional, que ha dominat la major part de les cultures occidentals i també la recerca”, diu.

I malgrat tot, en cap cas no pot estudiar-se el cervell com a una cosa aliena al cos que habita. “I per això la consciència s'ha convertit en un monstre filosòfic i científic”, assegura. “Està bé tenir una visió de conjunt. Ho hem vist durant aquesta pandèmia. Els epidemiòlegs ens han ajudat, treballant sobre estadístiques, lluny de la realitat”, diu, però no n’hi ha prou amb això. “Com deia Ben Dupré, no som coses, som processos, un procés continuat que no pot aturar-se i que acaba en la mort, què soc jo? Sí, una cosa amb uns trets determinats, però poc més. Estic, com deia Simone de Beauvoir sobre el cos, sempre ‘en situació’, en camí”, afegeix. I està aquest camí dirigint el cervell humà en el seu conjunt a algun altre lloc, hi podria haver un altre Homo sapiens en marxa? “Aquesta és una qüestió clau, l'evolució s'ha aturat o continua? Els cervells no són plàstics fins a l'infinit, i a més, tendeixen a conservar, retrocedeixen en vista de qualsevol perill, canvien per quedar-se igual, així que no hi ha forma que ho puguem saber”, conclou.

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >