Carme Elias: “De vegades trobes directors que dius: amb tu, fins al final!”

Carme Elias (Barcelona, 70 anys) és un dels noms més respectats del teatre, el cinema i la televisió en català. Ha treballat amb Francesc Bellmunt, Pere Portabella, Isabel Coixet, Fernando Fernán-Gómez, Pedro Almodóvar... Ha representat obres de Calderón, Tennessee Williams, Pirandello, Txékhov, Èsquil... Va triomfar amb les sèries (Turno de oficio) quan ni tan sols estaven de moda... L’Acadèmia del Cinema Català (ACC) li lliurarà diumenge el premi Gaudí d’Honor.

Pregunta. Ha sigut una sorpresa?

Resposta. Una sorpresa fantàstica! Enorme, perquè no m’ho esperava. Quan em va trucar Isona Passola [presidenta de l’ACC] vaig pensar: “Ui! Quina feinada m’espera...!”. Però il·lusionadíssima, eh?

P. Feinada com fer un discurs. Ja el té?

R. Vaig escrivint frases. Coses surrealistes, potser, que m’han passat i que em passen pel cap... De tot plegat sortirà el discurs, que el penso preparar per llegir-lo. Res d’improvisacions. Només em falta posar-me nerviosa i dir allò de “Moltes gràcies a Déu...”.

L’escenari és com la meva segona casa. Sents respirar el públic, moments de màgia, la pell de gallina

P. El teatre amateur és on un descobreix la seva vocació?

R. Jo crec que qui entra en el teatre amateur ja té vocació. La meva la vaig descobrir pujada en una cadira en els dinars de Nadal. Recitava versos, i vaig veure que m’agradava. Després vaig tenir la sort que el meu pare em va deixar anar al teatre del barri [el Clot], on el senyor Balcells (quins records...!) dirigia un grup i anàvem a pobles... Era molt tradicional, a Barcelona. Després vaig descobrir que hi havia un Institut del Teatre i hi vaig entrar.

P. De seguida va freqüentar també el món del cinema...

R. Les ganes de fer cinema sempre les vaig tenir. Vaig fer les primeres pel·lícules amb Joan Potau [guionista i director, va ser el seu marit]. Les tècniques són diferents, però la feina és la mateixa: treballar amb els teus recursos, físics i emocionals, i abocar-los en un text.

P. Ha pogut triar què fer?

R. No. M’han escollit sempre. Per poder triar m’hauria d’haver convertit en productora, però no he tingut aquesta capacitat, ni tampoc aquesta ambició. I de vegades trobes directors que dius: amb tu, fins al final! Quan el destape, als setanta, vaig fer L’orgia [1978] perquè em va trucar Francesc Bellmunt per fer un paper curtíssim que, ves per on, era el més compromès de tota la pel·lícula. Després em van oferir bastantes coses que vaig rebutjar. Jo havia tingut un aprenentatge molt seriós i tenia clar cap a on volia anar: sabia que certs productes no m’interessaven i sempre he intentat respectar el que volia, ser coherent amb el meu criteri i amb allò que somiava. Per entendre’ns: jo volia que un dia em donessin el Gaudí! [Riu]

P. La televisió va ser un graó per arribar al cinema?

R. En els anys en què tenir tele era una cosa gairebé màgica, recordo que fèiem Estudio 1, que era teatre per a televisió, i era un èxit. També vaig fer sèries a Catalunya, però potser Turno de oficio [1986] va ser clau. Amb Juan Luis Galiardo, que ja tenia una carrera, i Juan Echanove, que mira quina carrera ha fet.

P. Les sèries, llavors, no estaven de moda, com ara. Com ha vist aquest canvi?

R. Ara va tot més de pressa, és més àgil gràcies als mitjans de què disposem, però sobretot, ara hi ha competència. I la competència pot ser una bona o una mala companya. Pot portar a fer coses que potser no són les que un director voldria però es veu obligat a fer. Sempre s’han fet coses bones i no tant…

Les plataformes televisives ens obren moltes portes, però no sabem quines valdran la pena

P. Creu que les noves plataformes arreglaran la situació del sector?

R. Ara s’obren moltes portes, esclar, però no sabem quines valdran la pena, perquè hi ha molt producte banal. S’ha de confiar sobretot en els joves, i crec que a les escoles caldria ensenyar-los a seleccionar el que els interessa.

P. Ha après dels seus personatges?

R. De tots. Tots et deixen alguna cosa perquè tu els deixes una mica de tu mateixa. I en tots els personatges has de treballar amb el cos, la veu, la intel·ligència, l’emoció. Això vol dir que has de fer introspecció per extreure del teu interior el que dones al personatge. Després ell, esclar, et regala coses. I en el doblatge [Carme Elias ha donat veu a Sigourney Wever, Nastassja Kinski o Demi Moore] no només has d’extreure del personatge, sinó de l’actriu.

P. El teatre no l’ha abandonada mai...

R. L’escenari és com la meva segona casa. És on vaig començar, m’encanta tenir el públic present, cada dia començar de zero. Els fils interiors es mouen d’una altra manera, en el teatre. Sents respirar el públic, moments de màgia, la pell de gallina... Sents la unió de l’actor amb l’espectador, aquesta empatia, com a les misses dels creients, que s’eleven en un ritual… Cal insistir que la gent vagi al teatre. No n’hi ha prou d’anar-hi un dia, és necessari entrar-hi i entendre’l. Llavors és quan et fas súbdit del teatre.