Selecciona Edició
Connecta’t

A Carles Riba li agradava Sofia Loren

Deu testimonis inèdits dels qui van tractar el mític intel·lectual retraten en un llibre el poeta de carn i ossos més enllà de la seva imatge totèmica de referent cultural i moral després de la Guerra Civil

El poeta Carles Riba.
El poeta Carles Riba.

Barcelona, 1956. Al cartell del cinema Windsor, una Sofia Loren ben ufanosa. “Ixsxs. Això sí que és una dona! Això sí que és una dona!”, s'excita Carles Riba. Sí, el referent cultural i moral en plena travessia del franquisme, el que en la conversa més banal “començava a treure Plató, Sant Agustí i Heidegger i et quedaves grogui”, amo d'“uns silencis que et posaven la pell de gallina”, insubornable, portador d'“un capital de sacrifici i d'exemple”, un home “per res expansiu ni d'anecdotari”, parapetat darrere d'unes gruixudes ulleres rodones de miop, “rodanxó, amb una evident papada”, llavis prims, gairebé sempre amb corbata i americana, gran traductor de l'Odissea i poeta referencial a qui tots acudien… Sí, era el mateix que no es podia contenir davant de l'actriu italiana ni al bell mig del carrer.

“Les dones li agradaven moltíssim; de vegades em deia: ‘Ara agafaré el 64 i trobaré unes noies tot espitregades, vestides d'una manera que em porta problemes. No ho suporto. Què tenen a veure amb mi aquestes dones perquè jo tingui problemes?”, recorda Eugènia Crexells, filla del filòsof i que aquest, al seu prematur llit de mort, va confiar al poeta perquè la tutelés. “Era un tímid apassionadíssim”, el retrata la pintora Montserrat Sunyer, que a principis del 1950 el va tenir de professor en unes classes particulars amb les quals amics i mecenes intentaven que el poeta arribés a final de mes. Apareix, doncs, un Carles Riba de carn i ossos. “La gent es pensa que no tinc cor, i en mi només hi ha cor”, es defensava en privat l'autor d'Elegies de Bierville

Que Riba no era d'una peça pel seu simbolisme moral i cívic sinó un mosaic tan complex com ric de sentiments i actituds és una de les grans aportacions del petit Els poetes també riuen (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), on Carles-Jordi Guardiola, minuciós editor en quatre volums de la correspondència del poeta, ha reunit una desena dels fins ara inèdits testimonis que van tractar Riba personalment i que va entrevistar per fer aquella tasca.

El Riba amb cara i ulls que es deixa veure a l'opuscle és, principalment, el que ha tornat marcat de l'exili amb la seva dona, Clementina Arderiu, tots dos “demacrats i espantats”, com els descriu la seva “pupil·la” Crexells, que veu el seu mentor “escarmentat i recelós, amb sentit de l'humor, sí, però de seguida es posava tens, seriós”, potser conscient que el que era considerat el gran símbol cultural de la Catalunya que va ser i sobre el qual havia de pivotar una futura reconstrucció no es podia permetre flaqueses. Ell era el pot de les essències. Per aquest motiu era tan dur amb els qui se li apropaven. “No puc animar una persona que no serveix”, li va confessar a la seva fillola quan aquesta li va insinuar la seva rudesa.

Aquesta duresa de criteri anava lligada a “un temperament explosiu”, segons Marçal Oliver, company a la Fundació Bernat Metge, dels pocs al llibre que el va tractar abans de la Guerra Civil. D'aquests atacs no es deslliuraven ni tan sols pesos pesants com Ferran Soldevila i Lluís Nicolau d’Olwer (“peixos sense sang”), Pompeu Fabra (“no crec que la seva curiositat literària hagués passat mai de la mesura mínima exigible”), Josep Carner (“fred” en la seva segona etapa) o Josep Maria de Sagarra, que considerava “poc rigorós”, segons el crític Joan Triadú, un dels seus deixebles més fidels. A la malvolença cap a l'autor de Vida privada, de qui es mofava comentant algunes de les seves decisions a l'hora de traduir la Divina Comèdia, potser no era aliè el fet que el dramaturg i poeta sembla que havia cortejat Arderiu, segons deixa caure Joaquim Molas, jove professor que buscava les baules culturals amb les quals unir la cultura catalana de la postguerra amb la del 1936 i que és qui recorda l'episodi de Sofia Loren. “Tenia un doble joc: era amable amb la gent, però molt exigent: desmuntava l'obra d'un i quedava a zero, però rarament ho feia en públic”, resumeix Molas.

En qualsevol cas, Arderiu tenia un punt “sergent” (de nou, Molas): era l'única capaç de frenar Riba quan s'extralimitava, tant en el terreny intel·lectual com en el mundà, “gelosa” d'un personatge que era “un seductor nat, malgrat el seu físic”, opina Albert Manent, veí de Riba i fill del seu amic, el poeta Marià Manent. Tant ell com altres testimonis, no obstant això, descarten que Riba mantingués cap relació sentimental amb la poeta Rosa Leveroni, com es va especular en l'època.

Riba era “irritable”, segons Manent, una situació que agreujava tant la sensació de “viure a la intempèrie” com “la falta de reconeixement”. Això a pesar que Camilo José Cela asseguri que “Amb sis homes com Riba, Espanya seria Europa”. L'autor de La colmena, que el va publicar a la revista Papeles de Sor Armadans amb traducció seva, el va tractar quan va ser convidat al Congrés de Poesia de Segòvia, primera trobada de poetes peninsulars de diferents llengües després de la Guerra Civil. Va ser el 1952: “Una lliçó de tolerància: Catalunya no sabrà mai el que li deu a Riba”, admet Cela, poc avesat als elogis.

Sofia Loren menjant-se una pizza el 1954.
Sofia Loren menjant-se una pizza el 1954.

La invitació potser es podia llegir com a part de l'estratègia del franquisme per comprar Riba, com va suggerir que es fes Martí de Riquer en un informe del Consejo Nacional del Movimiento, recorda Molas. “Què et penses que no he pensat moltes vegades escriure en castellà? Perquè tot m'ho he plantejat, però jo no puc, de cap manera, perquè no és la meva llengua”, confessa Eugènia Crexells que li va dir Riba en un moment de desesperació econòmica. Era coherent amb si mateix: “Ensenyava sempre el que no es podia fer, no el que s'havia de fer (…) la seva preeminència moral: no calia que digués res; era allí com una entitat serena, invulnerable”, resumeix Joan Perucho, llavors jove poeta que visitava el mestre amb assiduïtat. “La seva influència era fruit de l'exigència, l'autoexigència i el foment de l'autodidactisme; la cultura alemanya era el seu mirall”, enumera Ricard Torrents, membre del grup de seminaristes de Vic que tant va influir en els últims anys d'un Riba que en el terreny religiós va passar de cert agnosticisme a una visió més cristiana.

Sí, Riba no podia escriure en castellà hipotecat per la seva moral cívica; però el savi hel·lenista, també persona, podia cantar sense fre cançons napolitanes i embogir sensualment davant de Sofia Loren. El mite també reia.

Entre Cambó i Companys

“Carles Riba no era de la Lliga; si ho hagués estat, no hauria anat a l'exili; era més proper a Acció Catalana i si no s'inclinava tant cap a Esquerra Republicana era potser perquè no hi veia el rigor intel·lectual que ell volia”, resumeix la posició política del bard Joan Triadú, que critica Francesc Cambó per haver acusat Riba d'haver-se apropiat de la Fundació Bernat Metge quan en plena Guerra Civil el poeta en va ser nomenat comissari. “Estava encegat, no va saber veure que li havia salvat els mobles i que Riba havia donat la cara”. A la fàbrica de clàssics, Riba mai es va entendre bé amb l'home fort de Cambó, Joan Estelrich, a qui es referia amb el sobrenom d'“Estàlric”: “Sempre va haver-hi pugna entre ells”, admet Marçal Olivar. Cridaner és també l'insistent i fallit interès de Riba per recuperar la correspondència que va mantenir amb Lluís Companys i que va deixar a França (“Les cartes del President; les postals del President”, reclamava ansiós que li busqués Triadú quan creuava els Pirineus). Van acabar desapareixent. “Parlava de Companys amb un gran respecte”, recorda Triadú, en una evident mostra del binomi seny i rauxa tan català.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >